La llei de Murphy i les pensades de Groucho Marx

S’ha dit i escrit que aquestes lleis i les frases de l’eximi actor responen, són expressions i manifestacions emanades directament de l’experiència de la realitat. Si una cosa o fet és possible que resulti fatal, sortirà fatal per més cura i atenció que s’hi posi. Aquest principi o aquesta frase, expressió i manifestació del que succeeix a la realitat dels fets, no és ni significa cap visió pessimista de la vida; és tal com la realitat normalment es presenta.

Aleshores d’on ve aquest fatalisme de la contradicció amb el que s’esperava? Si ens ho miréssim des d’una altra perspectiva, no seria diferent el resultat a la realitat? Em sembla obvi que és així perquè els pretesos fracassos que fan  evidents les lleis de Murphy i els acudits de Groucho són lògicament tals perquè, abans de que s’hagi produït la realitat, esperàvem un altre resultat que aquell que s’ha manifestat; expressió aquest d’un resultat que es vol i es pretén esperat i  expressament privilegiat i escollit d’entre tots els possibles que l’atzar podia oferir, no dels que en la seva atzarositat l’atzar oferís. Volem anar per un món que ens surti a mida, que no ens sorprengui, que sapiguem d’antuvi que fins i tot els fracassos hi són previstos.

Al fons som – o érem – com els jugadors de Dostoiefsky que amem l’atzar però el volem controlar. No volem que ens sorprengui perquè el que necessitem és que fins i tot l’atzar ens afavoreixi, ens doni els diners que ens permetrà mantenir-nos en aquella passió sense fi que és l’afany de guanyar, que equival a dominar. Tenim i sentim un egoisme de guanyador, de dominador de la realitat. Per això quan la realitat ens falla és necessari que hi hagi un principi que ens la faci saber d’antuvi: que els resultats sempre seran els més contraris possibles, aquells que menys ens interessen, però que, per la llei de Murphy, són els més probables. Si som advertits per aquesta llei continuarem essent dominadors, coneixedors de la veritat, perquè el resultat de l’atzar serà conegut abans per nosaltres. Que és el que cercava l’Idiota de Dostoiefsky per poder dominar l’atzar i sentir-se ell segur en la seva posició de jugador.

És l’absolutisme que es desprèn de la Llei de Murphy el que ens marca l’imperialisme monàrquic o dictatorial més radical: tot és conegut pel Ser Suprem perquè és d’ell que depèn l’atzar. La jugada serà la que sigui i el resultat el que surti, però per al monarca absolutista res és ignot, res és desconegut; tot era ja previst.

Tanmateix aquest absolutisme que atribuïm a la Llei de Murphy juga amb trampa perquè encerta el resultat després que s’hagi produït, no abans. Quan verifiquem que entre les tres possibilitats de que la llesca de pa torrat amb mantega i melmelada, en caure sigui la part untada la que vagi a parar sobre la catifa o les rajoles del despatx, serà veritat si es produeix – acomplint-se així la llei – el fet esperat; altrament de l’accident no se’n farà ni esment.

Quan Groucho emet les seves verbals evidències contradictòries, ho pot fer amb tota seguretat perquè no fa res més que treure les conclusions evidents del procés iniciat. “Si continuo empenyent-me contra vostè acabaré sortint-li per l’espatlla”; l’enunciat és d’una coherència total, però la impossibilitat que posa en evidència és també absolutament total. Els llenguatges, si s’empren, s’han d’emprar en propietat; si no és així cal recórrer al llenguatge que correspon: “vostè el que vol és que la grapegi, senyora”.

Les gramàtiques són absolutes, no admeten recursos ni subterfugis: el que es diu, o és mentida o és veritat. Però el que no vol el llenguatge és ni dir una cosa ni dir-ne una altra. Aleshores ens trobaríem instal·lats al llenguatge de l’absurd (als llenguatges – que no serien tals – sense codi o idiotes), que és el que volgudament cerca la incomunicació. Si es pren aquesta opció és per una afinitat extra gramatical, i aleshores els encerts o els fracassos pertanyen a l’usuari del llenguatge; no al llenguatge. Els gramatòlegs de Port-Royal – de finals del segle XVII – ho sabien molt bé tot això i, conseqüents, preferien viure a l’absurditat de l’existir real que no pas reconèixer les incoherències de la Majestat, a la que s’atribuïa la realitat.

Si aquestes observacions no serveixen per advertir-nos de que ens estem falsejant a nosaltres mateixos a l’emprar els llenguatges, sí que ens estem enganyant creient-nos – com ens aclariria en Groucho Marx – que no acceptaríem pertànyer al club que ens volgués en tant que socis, quan el que en realitat diem és que no ens volen enlloc, no que nosaltres menyspreem els altres. Els bandejats som nosaltres.

Pot ser una actitud vàlida i preferible, tanmateix. Però en Groucho ens ho permet dir amb orgull i seguretat petulant.

Vist: 66 vegades