LA LLIBERTAT

La llibertat no és cap potència de l’ànima sinó la possibilitat de prendre decisions compromeses. La llibertat tampoc és una lluita per conèixer o descobrir la veritat atès que caldria saber qui ha establert aquesta veritat. En aquest sentit la llibertat no seria una conquesta de la humanitat en lluita contra els opressors o uns obscurantismes sinó una disposició natural dels humans a projectar i comprometre’s amb l’entorn.

El sentit de llibertat que tenim actualment prové d’una història real de lluites sagnants i vergonyoses que amaguen el sentit profund de que la llibertat no és una concessió d’uns o un afluixar el seu sistema d’opressió sinó que la llibertat real és aquella que hom experimenta i sorgeix del impuls natural d’organitzar la seva existència i la relació amb el seu entorn que cadascú sent i experimenta. Dir que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre si bé és un veritat social tanmateix cal saber quins són els límits de llibertat que els uns o els altres són capaços d’imposar si, prèviament no s’ha establert quins projectes de domini tenen cada una de les parts.

Quan en les diferents declaracions dels drets del humans es diu que tots som lliures i duals de naixement es diu una veritat, però quan aquest principi s’enuncia com un factor polític aleshores les coses canvien perquè a aquest món real nostre no és neix lliure i iguals als altres sinó amb bagatges afegits que canvien radicalment les condicions de sortida i de partida. Malthus, conscient d’això, ja abans de la revolució francesa va dir que els que no poguessin viure en una societat establerta (les societats burgeses fins l’arribada de la industrialització) el que haurien de fer és partir vers altres indrets o morir-se perquè a més pertorbaven el benestar dels que per naixement –i acceptem que també per mèrits d’enginy o de glamour– es trobaven ja instal·lats.

Quan els colons americans de les colònies angleses a l’amèrica del nord decideixen separar-se dels dominis de sa Majestat ho fan demanant l’autèntic sentit de la llibertat: el dret a decidir el que realment necessiten, volen o cau dins del seu projecte vital i no de les intencions o voluntats alienes a la seva manera de viure. Aquells que esdevindran els ciutadans lliures d’Amèrica del Nord proclamen i volen la seva de llibertat sense, obvi, tocar res de les estructures productives i d’organització social que caracteritza el seu sistema de producció. Descobreixen que hi ha una filosofia de l’existència que emana de la seva pròpia estructura productiva i se sacsegen dels condicions impropis o que no els són els convenients a la seva manera d’entendre l’existència.

Com veiem, perspectiva existencial ben diferent del de la revolució francesa que el que vol es acabar amb les injustícies manifestes de les estructures socials entre els que han de deixar de ser súbdits per esdevenir ciutadans d’un mateix país, d’una mateixa comunitat entesa com un projecte humà. 

I també molt diferent d’aquell cant a la llibertat de Paul Elouard, que entén la llibertat com l’aurora d’un deixondiment a la vida plena, lliure, neta, directa, des d’una situació d’ignomínia vergonyosa a la que uns factors ferris opressius (d’imperi, de domini, militars, econòmics) han sotmès la gent sana, simple i joiosa. Des dels quaderns escolars, pels murs, arreu, jo he escrit el teu nom, llibertat, canta el poeta joiós, trist i abrandat ensems.

¿Què és, que pot ser la llibertat, aquest crit que sempre ha ressonat a aquest món i que ara, en les circumstàncies que haurien de ser més feliç –perquè la ciència ha facilitat el nodriment per a tots i la tecnologia una instal·lació còmode a la natura–, continua clamant la gent? Què passa que el crit de llibertat continua essent viu i vigent?

Doncs francament perquè es creu que la llibertat s’obté només a partir de la lluita social –i efectivament a l’actualitat així és– quan s’hauria de venir a aquest món per desenvolupar les pròpies capacitats creatives, que és on rau l’autèntica llibertat i el nivell de que cadascú en sent i en té necessitat. Això no és shakespearitat, és real. I les tragèdies i comèdies de Shakespeare reflectien l’il·lusionat món fals en el que es podia viure però que es vivia en el ple sentit dels mots, no en el imposat.

La llibertat ha de deixar de ser una conquesta arrancada als opressors per passar a el do natural de manifestació creativa de les persones. Cadascú de nosaltres al seu fur interior ja se n’adona d’aquesta realitat però tem servir-se’n si no hi és autoritzat.                      

Vist: 14 vegades