La plàstica gestual

En certa ocasió Jackson Pollock va dir jo sóc la naturalesa. La circumstància precisa potser faria equívoca l’expressió però el pas del temps, i tal com han anat les coses, han convertit aquella expressió en quelcom definitori del que pot ser un nou tipus d’art, d’acció artística: la que sorgeix de l’estreta comunió amb la realitat. No es tracta d’aquell art nat com una pràctica de cultura per obtenir certs dobles o imatges “objectives” del que és el nostre entorn. Enfrontat a aquesta segona versió, l’expressió de Pollock recuperaria el que potser hi havia a l’inici de tot procés expressiu: que el gest és el primer llenguatge dels humans i és l’acció adequada a com els humans mostren el seu primer contacte conscient amb l’entorn en el que viuen que, des d’ara, podem dir que tant és el natural com el social (polític, econòmic, intel·lectual), però que és directe, immediat i inquietant en tots sentits i dimensions.

Les possibilitats creatives de l’art contemporani, de moment, són dues: les de subtilitzar o les de l’engrapar; les del refinament perceptiu i executiu o les del crit, de la ràbia, amb les corresponents esgarrapades plasmades on sigui, mentre n’hi quedi constància i siguin exterioritzacions desenfrenades, gestuals, barroeres.

Hem fet menció, al referir-nos a l’art contemporani, a la subtilesa: volíem al·ludir no a les presències expressionistes, aquelles que posen de manifest els trets especials de l’emoció o de la ira – tant si responen a l’actitud de qui les plasma com si se refereixen al contingut de qui les motiva -, sinó a aquelles presències netes que voldrien indicar que el que es mostra és el que hi ha, res més; com és capaç de fer-ho la geometria, que no té altre contingut que el que les formes ofereixen. A la contemporaneïtat d’aquestes presències se’n diuen minimalisme (el que hi ha representat és el que es mostra), neoplasticisme (el missatge i significat és el que es desprèn del conjunt de les formes estructurants i relacionals: ambients, espais – penetrables o de recorregut). Una tercera presència és el constructivisme (assaig de convertir en vectors les línies de força determinants de realitats o d’energètiques inaprehensibles). En totes aquestes variants no es tracta d’obtenir còpies de la realitat, del dit món objectiu, d’imatges que un art acadèmic assajà d’obtenir per mitjà dels recursos que permeten l’habilitat, l’enginy executiu o una capacitat manual reproductora, actualment assolible per captació fotogràfica, fílmica o electrònica, sinó d’obtenir-ne la reducció formal abstracta. Amb un matís afegit: que el que es plasma no és una idea sinó un esdeveniment que ocorre mentre es procedeix i durant el mateix temps i fet de l’acció plàstica; pot ser tant pintura, escultura o qualsevol altre procediment operat amb la finalitat d’exterioritzar i plasmar alguna cosa íntima, cordial, sentimental, emocional o una vivència energètica, en què procés i resultat formal o intencional coincideixen.

Però a la contemporaneïtat també hi ha una altra via creativa reconeguda, la que es desprèn del gest, en què allò que és determinant és el procés, no el resultat; el que se cerca amb la valoració de l’acció gestual és l’autenticitat del gest, no que la representació aconseguida sigui compensada, equilibrada o plaent. Des d’una apreciació tradicional establerta a la cultura occidental, les obres que es desprenen de la gestualitat poden resultar més aviat desagradables, xocants, insòlites, extravagants. Es tracta com si fos una engrapada de la que se’n desprèn immediatament, i en retindrem, l’impuls d’impotència i d’incapacitat expressiva, d’enamorament o d’enrabiada, del que tot plegat no és res més que un signe tangible o apreciable d’afecció, apropament, odi, distanciament envers els fets o circumstàncies que n’han provocat l’acció i el gest. Molts artistes contemporanis entenen que aquesta seria l’única via i manera d’apropar-nos al que ens inquieta i amaga el nostre entorn real i cultural.

El gestualisme ha sorgit de l’actitud humana i sensible per donar primacia a la singularitat, al fet aïllat per sobre d’una percepció de conjunt. Al gestualisme el que hi és determinant no és l’esquema o el context en què apareix el fenomen a considerar, sinó que és el fet mateix, la seva manifestació objectiva solitària, la seva singularitat, la que és determinant. La gota, l’accident aleatori, és el que esdevé únic i exclusiu, el condicionant del successiu accident; no hi cap el correctiu sinó l’adherència, el que s’hi afegeix, que és el camí vers la totalitat ignorada. El gestualisme marca la crisi de la noció estructurant i preventiva de tot disseny possible.

El resultat de tot plegat és la incomprensió i l’aparent incoherència lògica o raonada de tot el que es mostra. L’únic objectiu que pot orientar una acció gestual, en la que tot s’hi val si respon a la necessitat o a l’accidentalitat espontània, imperiosa, imprevista o associada – els diríem inputs del subconscient, l’inconscient o el supraconscient (els arcans aportats a l’art pel surrealisme, amb tot el que impliquen d’associacionisme imprevist). És l’acció executiva deliberada, l’emportament que gesta i genera l’acció plàstica que s’elabora.

L’atzar no serà mai una obra d’art, es pot dir; però en el cas del gestualisme plàstic sí que l’atzar pot esdevenir obra d’art, perquè el que l’elabora, el que constitueix el producte, en el moment de l’acció i el resultant, com a tal obra d’art és la intencionalitat expressa de retenir aquelles conseqüències objectives, materialitzades. El gestualisme el gestiona la intenció executiva.

Potser al classicisme i al tradicionalisme, de la intenció executiva se’n deia idea; ara, al món actual, el que val és el procés, el desig, el deler vers qui sap què.

Vist: 240 vegades