La representació plàstica de la modernitat a Occident

Tot ha començat una mica abans, quan els sensualistes britànics, els escocesos de la filosofia del sentit comú, Diderot i els enciclopedistes, cregueren que havien atrapat la forma real del món concret. D’aleshores ençà el que calia era comprendre com era la nostra relació efectiva amb el món i ens adonarem que el que creiem realitat només era un punt de vista nostre, una perspectiva social i/o  personalitzada del que teníem a l’abast. La realitat no era quelcom d’inalterable i immòbil, sinó que per a cada circumstància, individual i/o social, admetia  possessions efectives. Per no allunyar-nos del comprensible món de la representació plàstica, les realitats entorn tenien la forma òptica que l’angle de visió permetia i donava, i la coloració era la síntesi de tots els elements il·luminats que hi hagués a l’entorn: Delacroix ho inicià i Cezanne ho culminà. Per a la indústria i el tractament dels seus productes, les seves substàncies reals depenien de les possibilitats de tractament de la matèria primera i de l’ús ulterior que se’n volgués fer; el ferro en les seves múltiples i successives adaptacions esdevenia els forts ancoratges de pont i de guies de ferrocarril, o els subtils i encaixats mecanismes dels precisos motors d’explosió.

Amb aquest panorama verificàrem que també totes i cadascuna de les realitats aconseguides admetien una relació personal amb el productor de l’obra i amb l’usuari; el món real era, a més de funcional, possessivament cordial. Aquest pas de l’objectivitat del XVIII a la realitat del XX implica que ara el realisme potser no és la figuració, però sí que el realisme és que les obres reflecteixin el que qui les executa plasmi, el que sent davant de la realitat a la que al·ludeix i, en el cas que la realitat sigui la seva pròpia intimitat, aleshores tant l’autor com l’observador hauran de rastrejar entre el que és present allò que és el signe, l`indicatiu del fet concret al que aquella presència fa i te relació. El realisme haurà deixat de ser la tradicional figuració per passar a ser la mostra, la presència de la motivació. Si aquesta són sentiments, emocions, impactes, reflexions, reaccions, ires, nostàlgies imprecises del que fos, ara, qualsevol cosa que relacioni la causa, la provocació de la resposta i aquell suport amb què es fa present el referent provocador, aquesta relació causa-efecte, és aquell element amb el que consistirà l’obra executada, obra plàstica o un altre tipus d’obra; un pont suspès a l’aire, per exemple.

Davant d’un plantejament en què el que hi és determinant és l’actitud de l’afectat, de l’observador, que preval per sobre de la de l’objecte provocador – això és així perquè estem verificant que el món és la nostra actitud possible davant del que és manifest i tal com es manifesta –, és obvi que les formes de representació han deixat de ser les clàssiques, les establertes, que com sabem privilegiaven l’objecte percebut per sobre del perceptor. Aleshores el que importa és com es representa l’afecció esdevinguda ensems representació, objecte i percepció individualitzada. Un cotxe no és la marca o el preu sinó la importància social de la marca, el poder adquisitiu que denota per a qui acaba de posseir-lo, les emocions altres, entre elles les mecàniques, ben cert, que hom pensa gaudir-ne en sentir-ne la possessió del vehicle [feeling, diuen moltes marques en fer-ne la propaganda], els impactes socials de tot tipus i, fins i tot, dels temors tributaris i de sosteniment possible per no fer el ridícul social, si s’escau. Com representar, doncs, aquell objecte que ens ha afectat; o ¿com percebem un vestit o una menja en funció del lloc on es compra o del lloc on se’n practica l’ús o consum?

El cubisme, l’expressionisme, el futurisme… assagen d’aportar-ne la resposta plàstica adient. Qui no ho cregui que segueixi els preceptes i les indicacions de totes les escoles de publicitat i les agències de propaganda i verificarà com són les formes d’aquestes noves tendències plàstiques que acaben aportant la forma adequada al que es vol expressar, precisar, mostrar, fer consumir. I no cal dir el surrealisme, que va obrir de bat a bat les portes de l’aparent imprecisió quan va quedar ben palès que el que feia patent era mostrar la realitat dels nostres impulsos vitals i de comportament social.

De tot plegat n’ha de resultar quelcom objectivat i independent del seu autor, de l’observador. Crear art és objectivar unilateralment. Altrament si l’impacte és i roman col·lectiu, aleshores pot ser publicitat, propaganda, informació.

Abans, en altres temps, es tractava de copiar, donar forma, a la realitat, els fets, la funció; a la modernitat es tracta d’objectivar els sentiments, les emocions, plasmar les idees. El surrealisme, l’abstracció informal expressionista, ens hi ha impulsat. L’art conceptual és un altre intent d’expressar, objectivar, el que sembla només suggerible. El que se’n diu ara l’arxivisme seria l’aspecte regressiu de la impotència o incapacitat de fer patent allò que és sentit, pensat, només.

L’alta tecnologia digital ens ha de permetre donar passos de gegant dins de les noves opcions.

Vist: 187 vegades