La trempera

En català tenim un mot i una acció o actitud ben significatiu del que és o pugui ser una vida ben viscuda, enèrgica, un punt enfurismada, sense menystenir tanmateix afecte, proïsme i comprensió, però que, sobretot, indica i fa avinent que no es doblega si no se l’estronca amb o per recursos de mal viarany: és la trempera, el signe màxim de vigor, fortalesa i seguretat. Qui trempa, qui se sap trempat, va segur i directe per la vida.

Després d’aquesta constatació i exaltació de l’energia vital, mental i física real i efectiva cal fer molta atenció als mots que la suporten i signifiquen perquè és pels mots que emprem, en els àmbits culturals en què actualment ens movem i sortosament i forçosament ens hem de moure – tret que passéssim, ara pràcticament impossible, a la selva – que ens signifiquem com exemplar, o element humà, arrelat a un context del que en som presència i justificació – si més no històrica – i així acreditem que la humanitat és o pot revestir el prototipus del que tots i cadascú en donem testimoni. Aleshores és quan cal fer atenció al curiós aspecte cultural – tot són cultures, fins i tot les que semblen o considerem salvatges – de cada mot, atès que el mot que en un context humà específic pot ser reverenciable en un altre context – en una altra parla, volem dit – se’ns pot presentar enfrontat, com un glavi feridor. Només el recurs a una tercera verificació i contrast pot fer aparèixer a l’horitzó l’alliberament, el respir momentani. Actualment hem arribat a aquesta situació: que només una tercera llengua, una tercera manera de mostrar les nominacions al món, pot apaivagar les irreductibilitats verbals, essències i continguts reals de les situacions concretes en les que cada poble – pels fets, violents o no, que siguin – es manifesta i exterioritza la seva manera d’estar al món, d’aportar-hi la seva vivència.

No voldria fer cap tipus d’ironia ni rabejar-me en sarcasmes, però una de les accepcions del mot català que introdueix aquest text porta, té antitèticament, associat, en llengua castellana, el de morcilla: embotit similar a la salsitxa, quelcom abotifarrat, turgescent, proper a la tumefacció, bla, mòrbid, si es vol, que arribaria a tenir l’equivalent biològic de fluixesa. És amb aquest mot, morcilla, amorcillado, que les experimentades dones de la vida, de virtut distreta i/o equívoca, defineixen aquells exemplars de pseudo vigor masclista que se’ls hi apropen: hi és, s’hi nota – diuen -, però no provoca ni fa experimentar res.

Doncs bé, en aquest món hi ha molts exemplars que creient-se trempats en realitat funcionen i actuen amorcillados; se’ls descobreix en el moment de l’acció i pràctica real dels fets que proclamen.

En els temps de gran trasbals humà que es viu a Catalunya i, pel que ens informen, a moltes altres parts del món en què la trempera o la fluixedat n’ha esdevingut la tònica, em sembla que aquesta reflexió era adient en aquest inici d’any. No perquè les coses només hagin de canviar per un canvi numèric – no juguem a cap numerologia – sinó perquè en els transcurs indestriable del temps, l’imponderable de la trempera es troba a Catalunya (encara que el mot hi tingui ja estada de bon antuvi com ho constaten els nostres clàssics) més o menys emplaçat i, ara, en un espai adient. La trempera – en totes les dimensions del mot – es nota a Catalunya; si hem al·ludit a certes accepcions alienes d’ús social ben corrent ha estat perquè es noti què volem dir i escenificar.

Trempera, pels que encara no se n’hagin adonat o facin escarafalls per la barroeria aparent d’un dels seus significats – que una segona parla tan bé simbolitza i defineix -, vol dir enduriment, coratge, gosadia, que és el que cal per fer anar les realitats latents endavant. Les parles, com tots sabem, són la presència lingüística dels tarannàs dels humans en determinats indrets. Doncs bé, m’agradaria haver trobat en anglès el mot que signifiqués el mateix, mantenint, però, les intencions que aquí he barrejat, prou significatives per esperar l’esdevenidor ben proper.

Vist: 185 vegades