La veritat digital i/o l’holocaust dels mots

Un bon dia Descartes s’adona que si sabia alguna cosa en concret és perquè ell era un existent: “penso, doncs existeixo”; el pensar rau en el fet d’existir. Però ara això s’ha trastocat: només es pot pensar el que ja és al softword: el que no s’hi troba, no existeix. Pensem el que l’ordinador ens permet pensar. La veritat és digital. No és pas dolent, això; ¿què podríem saber dels confins de l’Univers si no fos pel que ens comuniquen els enginys digitals que ens informen? ¿Què podríem saber de l’alta tecnologia si l’ordinador no ens digués què podem pensar del que el món real ens ofereix? Esborronador! I quan Gaudí, avant la lettre, se n’adona – el seu cervell era un ordinador natural (no és l’únic humà, cert) –, aleshores dedica tot el saber que es desprèn del formalisme tecnològic del seu cervell al servei de les explicacions que aporta la “litúrgia”. Sembla que no hi pugui haver altra veritat (altres possibles certeses o creences) de que les coses són el que són o com són si, prèviament, no ens diuen que són.

L’ordinador opera com la caixa de la veritat prèvia. Veritat, però, que primer han hagut d’incloure-la-hi i que tot seguit es converteix en la pauta d’un saber possible. No puc dir real perquè no hi ha saber real si prèviament no es conclou que una determinada manera d’entendre el món és aquella des de la que creiem entendre’l. Agafem qualsevol estructura elaborada per la societat, del tipus que sigui, política, religiosa, econòmica; és des d’aquesta estructura que s’estableixen les normes de captació i de comprensió de tot el que succeeix al nostre entorn i, a més, encara que no ho sapiguem, molt sovint no en som ni conscients; només pot succeir – entès socialment – allò que ens pot interessar o desitjar que succeeixi. És el que fan i han fet des de sempre els dominadors – teològics, polítics, econòmics o empresarials -. Aquests agents de l’acció social es troben – el dramaturg Calderón de la Barca deia que “el major delicte dels humans és existir” – davant del fet de la existència amb una veritat imbuïda, difusa, inflexió mental i de la voluntat que els ha proporcionat la dura realitat quotidiana mateixa o el sistema cultural en el que i des del que viuen. I per aquesta mateixa realitat i la seva capacitat combinatòria – aquesta és la meravella del cervell: que sempre pensa, combina, amb els elements que té, sense necessitat de posseir-ne d’altres, si bé tota nova aportació és immediatament incorporada al flux mental -  el cervell munta un “tinglado”, estructura o sobrestructura, per establir una base que els justifiqui l’existir i la capacitat d’acció que el fet existencial els permet desenvolupar. Estic espaordit i penso que res del que sabem és real si no ens ho muntem; excepte –oh ironia! – el que ens fan viure aquells que, per la força de la voluntat (Nietzsche ens apareix aquí de nou o, si voleu, qualsevol dictador, mercader – industrial o financer -, primer ministre o cap de brot religiós), s’han avançat i ens imposen per viure-les existencialment les seves veritats digitals.  Perquè les veritats que es volen estructurants i funcionals han estat introduïdes a l’ordinador com els elements a combinar. De la mateixa manera que el diccionari ens diu què podem pensar, o que els diferents decàlegs del saber ens indiquen què es pot arribar a pensar.

Precisament en un moment donat de la història del pensament occidental Leibnitz va pensar allò de les mònades, aquelles unitats indestructibles i indestriables en què consistiria el món, atès que, en cada una d’elles, hi havia la realitat material i la realitat mental (les cartesianes res cogitans i res extensa), la capacitat de pensar, la combinatòria, i la possibilitat d’actuar, la realitat en què els fets s’havien de concretar si hom no es volia perdre en elucubracions metafísiques absolutament inútils i inoperants.

Doncs bé, tot això ha anat a parar a la torre de l’ordinador: no hi ha altres realitats possibles que les que ens proporcionen el hardware i el software. El sentit i desenvolupament que tindran aquests factors d’operativitat són els que li doni qui se’n possessioni. I el posseïdor els hi donarà el que la seva tradició cultural o el seu nivell de possessió de poder vulgui o pugui transferir a o sobre l’entorn.

No cal dir que una veritat digital actualment mereix tota l’atenció si la seva aportació es refereix als fets generals del coneixement en tots els àmbits, inclosos els relacionats amb la dinàmica i benestar social. Però la veritat digital és a bandejar radicalment quan només és fruit especulatiu dels que cerquen dominar la mecànica social.

Aquests clams no són estèrils. Acabarem conscienciant la gent en general que li cal estar molt amatent en la comprensió i l’ús dels mots, que actualment, per estar enverinat de males intencions el diccionari que els inclou, només pot conduir – el simple fet de servir-nos-en – a resultats estúpids, marginals i inútils que només afavoreixen la destrucció del que la humanitat ha assolit en l’àmbit del coneixement total.

Vist: 148 vegades