L’actualitat de ‘Las comedias bárbaras’ de Valle-Inclán

A la cort dels absolutistes Lluïsos francesos hi va haver un personatge – de nom Papillon – obscur de funcionalitat cortesana però no per això menys important; era designat l’Intendent des Menus-plaisirs du Roi. Aquest personatge, amb una responsabilitat tan especial, havia d’estar sempre amatent a quins eren els petits capritxos i plaers immediats del Rei: si beure unes gotes d’aigua de roses o fresca, flairar el perfum d’una flor especial o rascar-li l’esquena, etc. Papillon havia de procurar la immediata satisfacció dels desigs del monarca, els límits dels quals eren de difícil precisió a qualsevol àmbit. Tot era possible per a aquells Reis, equiparats al Sol, que no tenien el sentit del cost, del preu de les coses, perquè ells disposaven de la voluntat dels qui les havien de fer, que eren els emplaçats per obtenir-les i oferir-les-hi per complaure sa majestat.

Tot era a l’abast per a aquells personatges únics i – conseqüència – el seu entorn cortesà que, fins un cert punt, eren i implicaven un centre de dinamisme social perquè els altres s’espavilessin i cerquessin el que fos, o s’enginyessin el que calgués, per donar satisfacció als desigs i necessitats del rei i els seus acòlits. S’havia passat d’una possessió feudal, compartida, de la realitat a la del domini únic, total.

No cal dir que, en conseqüència, les arts i les ciències avançaven també, perquè els artistes havien d’apurar les seves possibilitats representatives i els científics assolir els mitjans i procediments que facilitessin els desigs i voluntats superiors.

Però la societat ha avançat, i el desenvolupament del que la mateixa estructura, en un refinament progressiu, havia provocat, prengué les seves pròpies directives i començà a posar preu de cost a les coses i, per preparar el que s’albirava, establir un preu de venda que impliqués una zona intermèdia designada “benefici”, que serviria per preparar les possibilitats de tota nova recerca possible. Cost, salari i profit, diran anys després Adam Smith i Karl Marx (que qüestionarien diferentment la dinàmica i disposició social d’aquests tres elements apareguts a la consciència de la producció i ignorats per aquell Rei Sol).

Tot plegat fantasies insubstancials atès que les realitats no foren tan simples ni fàcils. És cert, perquè ultra el panorama descrit hi havia el del domini militar per la força, que provocava que en tot moment i ocasió la voluntat i el desig del Rei fossin acomplerts immediatament. Però fins i tot aquest aspecte evolucionà i, capgirant-se, esdevingué el contrari; l’aparició revolucionària, primer, i administrativa, després, establiren que els conceptes esmentats de preu, salari i profit de la dinàmica de la societat serien tractables i a repartir segons parts prèviament convingudes. Ens trobem en aquesta lluita.

Però sentint-me com em sento persona del segles XX-XXI, ara resulta que alguns dels nostres governants, que ho són perquè s’han imaginat una democràcia que consisteix en donar plaça fixa als fidels de l’equip, a més de possessionar-se dels diners dels altres – abans no n’hi havia de diners (en el sentit de capital ni, molt menys, de capital financer); només hi havia coses per subsistir o per fer-ne el troc – s’entretenen en servir-se dels diners dels altres (suors corporals o mentals de jornades d’esforç continuat) i els donen un ús indigne dels anacrònics senyors que pretenen ser, atès que els desigs que manifesten – expressió de la seva ànima real – no farien actuar ni moure una mosca casolana (de les que ja a penes en queden).

Anem per parts sobre la qüestió de les “targetes opaques” de Bankia. Les qüestions fiscals ja s’encarregarà de tractar-les qui en té la competència i responsabilitat. Del que jo m’ocupo en aquest indret és de la poca qualitat sensible i intel·lectual amb la que han malmès, gastat, els esforços acumulats de la gent. Només cal passejar-se pel Passeig de Gràcia, de Barcelona, o per alguns carrers del barri de Salamanca, a Madrid, i parar-se davant de determinats aparadors i vitrines acreditades per verificar que els diners dels altres amb els que ells han adquirit objectes, aquests són de l’estofa més baixa. Qualsevol joia de qualitat es troba al mercat a mils i mils d’euros de preu i no només els dos o tres mil que n’han pagat; un bon dinar en costa milers d’euros i no només els dos, tres o quatre-cents que hi figuren. Els preus que n’han pagat són a l’abast de qualsevol pencaire, no dels senyors que pretenen ser. Aquests beneficiaris de “targetes opaques” són gent sense qualitat, simples malfactors. Lladres de l’oportunitat.

Tot plegat autèntics personatges esperpèntics de les comedias bárbaras, de Valle-Inclán; restes de l’anacrònic passat, tràgic i còmic ensems, proporcionat pels miralls còncaus a través dels que es manifesta la realitat hispànica. El dramaturg gallec agafa la moral (comportament i plasmació del seu rol social in situ) d’una societat inconscient que espanta ja només per la seva presència, i ens en mostra l’estructura encara feudal que té, que ja no correspon a cap relació “natural” i evident entre vassalls i senyors. Però que ensems no sap substituir res per res i l’únic que ofereix és l’ostentació de l’atrotinat i del banal (mal gust) en un afany d’acarnissament i lladronici (romance de lobos) de tot el que és a l’abast, sense cap més qualitat que la que pot mostrar tot esperpent, ben lluny de les llums d’esplendor i transcendència que mereixeria l’existència humana.

Pel cas de les “targetes opaques” s’hauria tractat una vegada més de la mutació de la suor gloriosa, o empeny, si es vol, de l’esforç de les persones de vàlua, per unes satisfaccions només equivalents als gadgets, pels que s’han entusiasmat els borinots (cúmuls de pols) de nit.

Vist: 258 vegades