L’ensulsiada: economistes i gestors

Que l’economia pugui ser una ciència més o menys exacta referida al que cada dia succeeix respecte del que hi ha a l’abast, és quelcom segur i que sempre ha preocupat els emprenedors. Però el que no varen preveure els economistes és el tarannà dels gestors de l’economia. Adam Smith ja ens va advertir que en les coses de l’economia – volia dir el que succeeix amb tot allò que fa referència al mercat de productes i la seva circulació –, a part de l’objectivitat i presència contundent del que es produeix per al consum i la circulació dels excedents, hi és present també la subjectivitat dels qui ho dinamitzen. Smith va afegir, per advertir-nos de les incidències subjectives que afecten la realitat, que els humans es mouen segons les seves passions a més de moure’s, també, segons els seus interessos. Amb aquest adjectiu, “seu” – que implica obrar amb independència i sense altre compromís que el propi desig i/o ambició -, Smith no ens va indicar si es referia als interessos que es desprenen de posseir una mercaderia de la que hom se’n sent moralment obligat a donar la justificació del seu valor social, o bé només al·ludia al profit propi que se’n pugui treure del que es té a mà, reblant així la presència en tota acció humana de l’egoisme, que és el que es desprèn de l’advertència sobre les motivacions de la mobilitat humana: les passions.

Ho sabem tot sobre les qüestions del preu – del cost de la mercaderia i de la circulació i/o venda -, del salari, dels beneficis, dels excedents, dels estocs i, element afegit a la producció industrial per la modernitat, de la publicitat. Estem en possessió conceptual de tots els elements que intervenen en el que en diem economia social i de mercat – com les despeses socials, de sanitat i d’educació – però tanmateix, i a desgrat de l’augment generalitzat i gairebé sostenible del benestar social, ens sentim incòmodes, befats, enganyats, estafats i avergonyits quan verifiquem que una gran part d’aquells que, pel que sigui, es troben en els llocs dirigents, directius de la política i de l’economia, que entenem tots com social, referida a la humanitat sencera, a aquest nivell l’única actitud que hi impera és només la del possessionament del que no pertany als que se senten o es diuen gestors. La seva actitud i comportament res té a veure amb la de l’anàlisi acurat d’aquell bon home escocès que, abans de comunicar-nos les seves observacions sobre l’economia real de la societat perquè es “mantingués en bona salut”, havia estat durant tretze anys professor de filosofia moral a la Universitat de Glasgow.

Aquesta reflexió és la constatació de la degradació radical de les qualitats humanes pretesament diferenciades de les del comportament animal natural dels dirigents de la nostra societat. A les altures dirigents de la societat contemporània mundial ha desaparegut tota ètica. No cal fer menció expressa de les companyies i societats mercantils, industrials, financeres i el que sigui que remenen diners a canvi de béns necessaris per a la subsistència humana. A la degradació, per activa o per passiva, hi són tots. L’egoisme, l’egotisme, l’escàndol, el desvergonyiment i la baixesa més radical és present als estrats dirigents de les societats actuals. Tanmateix ja fa un temps, pels anys setanta del segle XX, un també filòsof, físic i economista, René Thom, ens advertí que estàvem entrant en un món (no havíem arribat encara a l’era electrònica digital) que s’explicava per la teoria de les catàstrofes. El bateig de la situació va impressionar i tothom ho va entendre des d’una perspectiva dels comportaments insospitats i incontrolables de la natura. Salvador Dalí, gran sensible, ho va entendre com una desintegració material i moral de la societat, aspecte que li anava bé perquè podria continuar el procés de degradació surrealista subjectiva de la seva obra plàstica. Sobretot quan Thom ho explicava comprensivament dient que es tractava de la culminació de la “gota de més” que acaba amb tots els equilibris possibles i desencadena l’esfondrament de la totalitat del sistema fins aleshores en equilibri i sense retenció possible a la situació de fet.

Ara ens trobem al cim de l’insondable abisme i amb davallada imparable; la gota de l’apropiació indeguda i socialment criminal ho desborda tot i raja esbojarrada i sense control possible: la catàstrofe és a l’abast. S’ha robat tant el que era de tothom a benefici únicament personal, s’ha cercat tant només el goig propi, s’ha oblidat i menystingut tant el proïsme, que només queda fugir d’aquest món criminal que ha perdut la dignitat del seu nom.

Hom pot escriure tot seguit, amb signes i lletres barroers i fastigosos, els noms de les entitats, institucions i estructures administratives, així com els noms dels seus responsables directors i dirigents, tots irremeiablement causants de la vergonyosa engolidora ensulsiada contemporània. Però voldria que tot plegat es veiés com un clam per a la ruptura, no com una adoració beneita pel sacrosant establert; quan parlem d’ètica és perquè queda establert que tota ètica respon a la seva societat i volem que aquesta la mantingui i en sigui conseqüent; i que quan aquesta entra en contradicció no cal refer l’ètica sinó anul·lar la societat. Atès que els seus continguts i límits ja no li corresponen.

Vist: 197 vegades