Les estratègies dels nostres polítics, juristes i financers

Però, ¿on es creuen que ens poden portar tota aquesta caterva d’autodesignats dirigents, emplaçats en llocs de gestió de la societat pels quals s’han demostrat absolutament incapaços perquè totes i cadascuna de les decisions que han pres no han conduït a cap situació de benestar, benefici o, si més no, d’estancament en una situació preestablerta, sinó que tot plegat ha davallat vers el desastre social en el què ens estem immergint? No s’hi val a dir que la situació social a Europa és una conseqüència de la immoralitat amb què s’ha comportat la societat que la constitueix, atès que on hem arribat és perquè hi hem estat impulsats per l’egocentrisme de la societat europea i el menyspreu per les altres societats, que hem o han estat espoliades només a benefici de l’europea. És obvi que hi ha hagut un espoli de matèries primeres i que els beneficis no s’han compartit degudament amb els qui inicialment i natural n’eren posseïdors.

El que succeeix és que, pel que sigui, el món occidental ha desenvolupat una oligarquia que ha pres possessió només a benefici propi de les realitats estructurals del desenvolupament industrial. Les revoltes socials europees han implicat l’inici i successivament un notable repartiment de beneficis industrials entre els qui intervenien a la producció, amb el conseqüent augment del benestar de sectors cada vegada més amplis del seu teixit social. Ben entès tot oblidant que en gran part de la resta del món els qui participaven del desenvolupament social i econòmic europeu (i nord-americà) es reduïen a unes altres oligarquies, que podem designar com aborígens, que retenien per a elles soles la gairebé totalitat de les possibilitats de millora de la situació humana i social dels seus entorns geogràfics; entre ambdues oligarquies, l’explotadora i l’explotada, es reparteixen el que en realitat és producció de tots plegats, amb l’aportació bàsica dels segons i el valor afegit dels primers. Això ha quedat ben clar i verifiquem que si bé a occident hi ha una àmplia plataforma de beneficiaris dels desenvolupaments tecnològics i econòmics dels grups socials que el conformen, als altres indrets les societats s’han segmentat en dos bàndols ben delimitats: les esmentades oligarquies autòctones, que gaudeixen del tracte de favor de relació amb les estructures de les societats occidentals, i la resta de la població, reduïda a menys que la pura subsistència, o només amb la possibilitat d’un estar viu en la mesura en què l’aportació pugui ser útil per la mecànica de transmissió de productes.

La riquesa ve dels excedents del que ja no és de necessitat immediata; la riquesa acumulada és una reserva per fer front a les necessitats imprevistes. Aquest axioma així formulat respondria convenientment a les societats inicials, primàries. A les societats desenvolupades, per facilitar la circulació de béns amb garantia apareix la moneda, l’equivalent i substitutori de les reserves primàries de riquesa. Afegim que a les societats actuals la moneda és el valor virtual atribuït al projecte que hom té com objectiu realitzar o desenvolupar.

Però si res efectiu es desenvolupa, si només hi ha paper moneda que permet crear artificials – però al mercat efectius – alts tipus d’interès, aleshores no hi haurà mai aquella reserva de riquesa que permet generar noves accions i esperança. Com Keynes especifica, tot és condemnat a anar de mal borràs. Si no hi ha ni matèries, ni força de treball bàsic, ni projectes estructurals a desenvolupar ni reserves efectives de riquesa, res pot funcionar: fracàs i ruïna total. És on estem assentats.

Però això no seria res si tot plegat no anés farcit de discursos i declaracions d’intencions dels polítics, legisladors i gent de negocis, que només ofereixen paraules i més paraules, discursos intencionals emergits del buit real més total. Han oblidat que la paraula només es tolerable si reflecteix fets, encara que només fossin emocionals. Però els seus mots no són altra cosa que verí emanat de les seves caixes de Pandora. Ofereixo als polítics, juristes i gent de negocis una única i cristiana redempció possible: que es mosseguin la llengua i l’escupin; així, privats del do de la paraula, s’hauran acabat tots els mals de la humanitat. La seva castració verbal anul·laria la creació de falsos i fumosos ídols.

Vist: 206 vegades