Les fal·làcies polítiques i estètiques de la modernitat

¡No us preocupeu, els que us heu quedat a casa, perquè vosaltres sou els meus electors! Hem arribat, parodiant aquella teologia negativa imposada per les contradiccions evidents entre tesis i realitats, a establir la política de la negativitat: com més es retreu la gent de la participació política a la realitat social, més hi ha uns grups que assumeixen la direcció del que no en té. No es tracta d’ocupar les estructures pretesament reguladores – l’assalt al poder – sinó de possessionar-se de les que hi ha. Ho estem verificant arreu; no s’innova sinó que s’utilitza, hom se serveix, del que hi ha com estructurant i regulador: el burocratisme organitza i dóna sentit al que ha de ser. S’han de complir les normes establertes perquè sinó ens cauria el caos a sobre.

Per un cantó queden els irreductibles ordenadors i per l’altre els avalotistes, els uns justificant les seves actuacions per la incomprensió dels altres. Recordo que un dia a un bon amic que s’autodesignava economista – tanmateix després d’haver-ne fet els estudis – i actuava com a tal, jo li vaig preguntar d’on treia les idees que condicionaven el seu comportament. Em va dir que “de la lectura dels diaris”. No li calia més per saber el que havia de fer: la fluctuació permanent l’orientava per a cada instant i li feia mantenir el rumb, el que fos. No tenia cap altre objectiu que el de subsistir i mantenir-se sempre en línia de flotació. La praxis de l’oportunista.

Una mica com ha succeït a l’art de tots els temps però especialment a l’art contemporani, que els incompetents sempre naveguen o bé perquè l’han après i saben l’ofici, o bé perquè el cubisme a l’anul·lar l’espai permet col·locar les coses i el seu perfil a qualsevol indret, o bé, també, perquè l’informalisme justifica qualsevol garbuix i l’expressionisme, per si fes falta, ho sancionarà.

No es cregui amb això que sóc un negativista, un nihilista que no veu sortida per enlloc. Ni molt menys sóc un aprofitat escalador sempre disposat a acceptar el que s’ofereixi. Res de tot això: el que vull és denunciar, abans de fer un pas endavant, que totes les estructures vigents han estat viciades; que cap d’elles exerceix la funció per a la qual fou establerta i que de reguladores han passat a ser coercitives. Només hi ha les realitats i necessitats que estableix la norma i no les que genera l’evidència de la quotidianitat Tot s’estructura segons estadístiques i barems que s’encaixen i determinen què és i en què consisteix el que cal que sigui i existeixi.

A la contemporaneïtat totes les relacions han d’anar o s’han de trobar forçosament codificades. No és possible aquella adequació a l’usuari individual que exemplificava aquell vell acudit que s’explicava així: un vianant al bell mig d’un paisatge més aviat auster pregunta, a un camperol ajupit que hi estava treballant, quant de temps encara falta per arribar al poble. El pagès, posant-se dret, li diu: camineu, si us plau. El vianant estranyat i mig ofès li replica: us he demanat quant de temps em falta per arribar al poble, perquè tinc un encàrrec per a una hora precisa i voldria saber si hi arribaré a temps. El pagès afegeix: per això mateix, si no veig quin pas teniu, com voleu que us digui quant de temps us falta. Era obvi que el temps depenia de la dinàmica del vianant; però en un conglomerat d’humans amuntegats en una ciutat és impossible regular les coses en relació als tarannàs i maneres de ser de cadascú. Calen normes precises, que esdevenen injustes o impròpies per a molts. Les contradiccions internes, les postures encontrades per incompatibilitats i inadequacions acaben desmuntant o irregularitzant les estructures i és aleshores quan sorgeixen els responsables de les regulacions i de les excepcions, o suborns. Qui pot manipular l’engranatge forçós que implica tota estructura n’esdevé l’amo, el regidor d’aquell complex. Desmunteu el que sigui i veureu tot seguit que de l’estructura preexistent, la que es volia superar, en sorgeix la nova norma. De creativitat, res; només mimetisme.

Les solucions no són fàcils, les percepcions a l’àmbit de les arts és impossible que siguin codificables o codificades; si així fos no serien arts sinó distraccions momentànies organitzades. Les visites multitudinàries als museus i ciutats serveixen només per fer fotos, molt dolentes, i retenir, aquests sí, records individualitzats. Les multituds no han de ser explicades sinó que són elles les que s’han d’explicar: què hi fas en aquell indret? què t’aporta? com t’ho incorpores?

Les polítiques i les arts exigeixen un consum individualitzat: hom s’hi ha de trobar bé en aquell complex. Hom ha de sentir que allò que té a l’abast l’afecta, el nodreix, l’estimula, l’acull i és per a la seva satisfacció (o ràbia, si fos el cas). No s’és cubista perquè està permès o s’admet ser-ho sinó perquè hom s’adona que en un espai pla cal plasmar-hi, si no es vol enganyar, la realitat d’una manera plana, i en un espai tetradimensional les geometries i els números han de ser els que corresponguin. Només hi ha una excepció: l’espai electrònic, que, com correspon a la seva concepció i composició, permet mostrar la realitat en flotació.

Vist: 308 vegades