L’esborronat art de Modest Cuixart

A la trajectòria plàstica de Modest Cuixart hom ha de diferenciar tres factor bàsics davant de la seva necessitat d’expressar-se: la pintura i/o escultura en tant que suport, el collage com a procediment o material expressiu, i les cal·ligrafies que exigeix o imposa l’expressivitat on el que s’hi manifesta és més l’instintivitat que la reflexió. Cadascun d’aquests factors té les seves prioritats i simultaneïtats segons els temps socials en què li va tocar viure. Potser aquesta darrera indicació no caldria tenir-la en compte per a tots els artistes, però sí que és imperativa en els que varen viure i treballar sota el franquisme atès que era un element d’incidència en absolut negligible.

En una investigació analítica de l’obra de Cuixart (Barcelona, 1925 – Palafrugell, 2007) és bàsic prendre en consideració l’etapa de Dau al Set, si bé no és l’única que comprèn la totalitat de la seva obra. Aquells moments dels estrictes anys 40 i primers 50 és el dels impulsos primers d’un jove, una persona sensible en definitiva, que se sent atret per l’art, pulsió que indica que té necessitat no només de comunicar-se sinó també d’expressar-se i de fer-ho a través dels seus sentiments i de les seves sensacions amb tot el que això implica. Fins aquí tothom d’acord; però cal fer un pas més perquè no és només aquella obra sinó també la que succeí, per la circumstància personal i temporal seva esdevinguda pels analistes o pels contempladors, més complexa.

Des de la segona meitat dels anys 50, quan la seva obra de visceral esdevé progressivament estètica i, seguidament, crítica a nivell social, cal entendre aquell flux plàstic de la seva persona com una actitud constant de consciència, amb plaers, goigs, esquinçaments, sofrences de tot tipus, personals i socials. Tot en una amalgama indestriable però en cada moment concretada en una resposta plàstica, presència bi- o tridimensional efectiva de tot plegat – potent collage o obra exempta -, segons l’impacte o l’obsessió del que l’afecta. Des de l’estricta inquietud personal l’obra ha esdevingut d’actitud visceral a compromís social; transició assumida plenament per les tesis del surrealisme més pregon i estricte.

De J. V. Foix, extraordinari poeta surrealista i també bon amic de Cuixart – i amb qui compartia una sintonia visiva respecte de l’entorn polític i el cúmul de desoris o d’esperances que implicava la situació, amb temptacions goloses de realitat i d’incògnites davant d’un apropament a les aparences del món present –, el plàstic va recollir-li un sonet, el sentit profund del qual sentia que podia assumir.

El sonet és paorós, formalment d’una correcció total, però, per dintre, estripat, angoixat, descriptiu amb minuciositat, altiu, convençut i vençut, ufanós, desenganyat, amb il·lusió reflectida però trencada. El seus mots expandits diuen:

Pistes desertes, avingudes mortes,
ombres sense ombra per cales i platges,
pujols de cendra en els més folls viratges,
trofeus d’amor per finestres i portes.
¿A quin indret, oh ma follia, emportes
aquest cos meu que no tem els oratges,
ni el meravellen els mòbil paratges
ni els mil espectres de viles somortes?
No ser períbol en la terra obscura
que ajusti el gest i la passa diversa
de qui la soledat li és bell viure.
¿No hi ha caserna ni presó tan dura,
no hi ha galera en la mar més adversa
que em faci prou esclau i ésser més lliure?

Compte!, cal llegir aquest sonet en el context en el que el poeta l’escriu: sol i de dol – valgui la redundànciaper uns mots del mateix poeta però que reflecteixen una situació personal i social de fet -, aïllat en la contrada i país de naixement de goig vital i intel·lectual, només esperant que el cant al buit pugui oir algú perquè s’adoni que hi ha realitats aparentment no vives però presents, existents i feridores. Exactament la mateixa inquietud que comparteix amb Modest Cuixart i que aquest, després del soliloqui daualsetià, emprendrà amb fermesa vers, primer, un retrobament no instintiu sinó formal amb si mateix i, tot seguit que, amb la seva persona emprenguí la voluntat de posar amb presència formal, visible, tangible si s’escau, tot el que un enclaustrat, un confinat – però no ell tot sol sinó també compartint la situació amb els altres – vol que, si més no per la via de l’art, tot el món en tingui esment, sinó quan es produeixen els fets sí després, quan se’ls llegeixi o se’ls visualitzi; que aquesta és la realitat de l’art existencial, de l’art en síntesi.

Cuixart ho plasmà, primer, amb un art informal, matèric, presència pura (amb connotacions sensibles sempre, obvi), i tot seguit amb un art compromès, com exigia Bertold Brecht. Més tard, amb unes formes que recollien la brutalitat de l’estètica lletja de la fatxenderia pròpia del domini i de la insolidaritat descarada.

Mirant l’obra del plàstic i llegint els mots del poeta, hom entra i surt amb tèrbola llum esborronadora.              

Vist: 227 vegades