L’Estat Català republicà i la gramatologia: de Llull a Fabra

[Aquest text substitueix el que fou escrit abans del diumenge 10 gener 2016; el motiu és que les circumstàncies particulars en què es procedeix a reflexionar i escriure havien canviat. Hi havia una possibilitat que l’esperit que coneixem con català iniciés la seva travessia històrica que, com succeeix a tot, després desapareixerà englotit pels temps. Però tot ha de succeir i arribar a ser. Viure és un combat que no cedeix fins que triomfa. Després, la uniformitat de l’origen]

Ramon Llull va viure una circumstància ben precisa i curiosa: va néixer en un indret que, si bé era el que socialment li corresponia – era fill dels vencedors conqueridors de l’illa de Mallorca –, tanmateix la gent que el rodejava era d’un altre tarannà, d’un altre parlar, d’uns altres costums i creences. Intel·ligent, inquiet i poeta com era, Llull assajà de trobar la manera – atès que el món era el mateix per a tots els humans – perquè tots arribessin a entendre les realitats de l’entorn segons els mateixos paràmetres, que forçosament havien de ser comprensibles i entesos per tothom. És així com assajà la seva recerca sobre un llenguatge universal.

Llull partia del que creia era la realitat, la seva, aquella que ell havia mamat des del seu naixement. Però els altres als qui s’adreçava es trobaven en la mateixa condició i actitud: posseïen la realitat, la que també havien mamat, la veracitat de la qual els confirmava l’indret on vivien. La connexió, malgrat les bones voluntats, resultava impossible; l’única solució era que ningú es mogués de casa seva, però la curiositat i l’afany d’aprofundir i dominar en aquest món de meravelles impel·lia els humans a expandir-se. Això implicava els conflictes que encara ens  afecten.

La via lul·liana no era expeditiva; en canvi, era real que cal mostrar als altres que hi ha altres maneres de gaudir del món en què ens trobem. Una d’aquestes maneres era el concepte català d’esforç constant, de tenacitat, de treball, d’inventiva, de convivència efectiva, de comprensió de l’altruisme en totes les seves facetes. La via no de les metafísiques lluminoses sinó de l’aprofundiment de la realitat immediata, la via que percep la riquesa i valoració possible infinita de la immediatesa i l’extracció de la subtilitat que conté per a cada circumstància.

Calia trobar un procediment, un codi comprensible i adaptable per a cada ocasió oportuna. A l’època de Hjelmslev i de Saussure, Pompeu Fabra trobà en un lèxic real i estructurable aquest codi instrumental que no ofèn a ningú en les seves creences i arrels, però que sí els facilita la transició vers altres possibilitats de captar, viure, sentir i reaccionar. El seu Diccionari normatiu no imposa res més que la correcció formal de tot el que es creu que aporta coneixement: tot té dret a ser present i ser actiu; el volum de disposició de materials dependrà del que cada temps, circumstància, persones i voluntats cregui que ha de tenir. La gramàtica, el coneixement i el tractat dels signes és el que és convenient.

És el que s’està assajant actualment: penetrar els arcans dels mots, de les llengües en les que adquireixen sentit. Verificar, entendre, explanar totes i cadascuna de les càrregues ètniques, històriques, psicològiques i personals que hi ha en cada mot,  en cada idioma i en cada circumstància en el que es parla. Si tot és present, si el món és l’explanació de la realitat total, el conflicte desapareix perquè l’accés és obert i abastable a tothom: que cadascú begui segons la set que tingui i a l’indret on cregui que s’hi ha de sentir millor.

He procedit a recórrer a la gramatologia perquè he verificat que fins que cadascú no s’ha elaborat la seva sintaxi, la seva ortografia, la seva prosòdia, fins que cadascú no se sent en plena possessió dels seus sintagmes, no hi ha entesa possible. Els fantasmes, justificats, recorren la història de la humanitat; cada mot és una vida activa dins de cada persona que el posseeix. Des del petit barboteig de l’infant fins al llenguatge rondinaire dels vells més recalcitrants, cadascú se sent pels mots en possessió del món i sent que té dret a ser entès i comprès.

Aleshores fins que no hi ha una tasca engrescadora que implica un nou llenguatge,  no emergeixen el grups executors. És possible que Catalunya, des d’ara, comenci a tenir les dreceres del pas a seguir: no imposarà res, només marcarà la feina a fer.

Vist: 44 vegades