L’estètica i les formes. Dibuix i disseny amb epíleg polític

Matèria prima i forma quantificada en quantitats precises, concretes: fusió i confusió entre la matèria i la forma real, transferida o transferible a un possible dibuix de mà d’humà; això és el que la naturalesa ofereix fet i acabat. Però també són els principis i procediments que l’enginy humà adopta per adaptar-se l’entorn i/o construir-lo. Aquests són els elements bàsics que fins fa ben poc enteníem que conformaven la naturalesa i la possibilitat d’instal·lar-s’hi adequadament.

Ara, però, tot funciona d’una altra manera: el projecte és l’element essencial per organitzar una realitat, un món. El projecte s’estableix, s’estructura en funció d’una intenció pensada a partir d’uns usos més o menys establerts o futuribles per cobrir necessitats suposades o per elaborar realitats desitjades o desitjables.

A la primera de les indicacions era òbvia la presència del que fins fa ben pocs anys en podíem dir sensibilitat (estètica), cura per no passar-se en tot allò que volíem que fos imitació de l’exemplar únic, base, la naturalesa; d’aquí que de l’acció creadora humana en diguéssim mimesi, imitació del model, i que consideréssim els artesans els millors executors d’aquelles còpies. En realitat aquest valor també era acceptat entre els artistes creadors: a les acadèmies i escoles d’aprenentatge dels oficis eren considerats millors aprenents aquells que arribaven a aconseguir realitzar una obra pròpia que es confongués amb la del mestre. El mestratge, l’excel·lència a l’ofici, implicava ser un seguidor, un copiador reconegut, de les obres d’autor.

Però aquestes habilitats manuals foren paulatinament substituïdes, en els actes i moments més repetits de l’acció, diguem-ne copiadora, per uns enginys, uns instruments que realitzaven el que abans es feia per aplicació insistida. La humanitat començà a marcar distàncies amb els processos de creació anteriors i preferí dedicar la sensibilitat, l’estètica, a altres aspectes d’aquell mateix accionar, l’elaboració de còpies del natural. Podríem dir que socialitzà la primera de les fases històriques de la creació, mantenint-les al nivell dels usos immediats, els necessaris per a la subsistència; podem sintetitzar-ho en aquells versos d’Antonio Machado que diuen “terrissaire, fes el got perquè el teu germà pugui beure”.

Del romanent d’acció que quedava la humanitat preferí, tot servint-se de les pràctiques i els instruments alliberats, entregar-se a especular, enginyar-se-les sobre altres possibilitats de fer; així combinant el principi de desplaçament de la roda amb l’energia eòlica, hidràulica, del vapor i humana ha arribat a desplaçar-se per l’espai per autopropulsió d’injecció. Les pràctiques manuals inicials que intentaven reproduir el que la naturalesa oferia de bon grat han esdevingut un complex laboratori d’experimentació en què la necessitat del projecte i les possibilitats del que hi ha a l’abast generen els nous instruments que facilitaran l’elaboració del que era, fins ara, gairebé impossible d’obtenir perquè la immediatesa de la vida natural no ho demanava. Obvi, aquí l’estètica n’ha fugit, tret que considerem com una qualitat de bona resolució estètica la funcionalitat de l’enginy obtingut que, en infinitat d’ocasions, se’ns escapa dir que és bell, posseeix bellesa (que implica funcionalitat adequada i adient). Un disseny creador ha bandejat totalment la dimensió càlida d’aquell dibuix inicial que tractava d’apropar-se a la realitat.

L’altra banda alliberada, atribuïble també a l’estètica, és que l’artesania només requereix tenir bona pràctica de l’ofici i gust per conduir-la, servituds que signifiquen que qui continués en l’elaboració de còpies del natural ara podria deixar-se anar per l’imperatiu de gust i ànsies personals que guiessin la seva execució. D’aquí neix el creador lliure, la creació que en diem d’artista, que no copia la naturalesa sinó que se’n serveix per exterioritzar les seves inquietuds. Els primers passos foren la deformació del natural i tot seguit vingué la distorsió expressiva. Actualment, purament i simple la naturalesa no és en absolut necessària per plasmar, mostrar el que hom personalment sent, vol enunciar, constatar, cantar.

Un epíleg important. La precisió funcional exigida pel got podria ser comparada a les exigències que hom pot considerar de compliment obligat per l’Estat: cada cosa al seu lloc, moment i mesura. Ara hem entrat a la fase lliure de la disbauxa intel·lectiva, sentimental i emocional. Només la precisió del rigor exigida i imposada pel disseny pot evitar els brutals desenllaços que observem sobre tot i arreu del món.

Vist: 211 vegades