Lluis XIV, confusió en el llenguatge i la gramatologia

El que escric a continuació, aplicat a l’Estat (domini i situació política de fet) Francès, podria atribuir-ho a qualsevol altre territori organitzat segons uns trets polítics específics, però ho aplico a França perquè és l’indret del que en tinc els elements més fefaents. El segle XVII francès, el de Lluís XIV, el rei Sol, s’estructurà segons un absolutisme radical: tot emanava i tot retornava al mateix punt de decisió. Totes les parts eren connectades per un compliment de funcions específiques encaixades en el conjunt. Tanmateix aquella estructura sense fissures – una harmonia perfecta com la de la naturalesa, una trama similar a la que exigeix una gramàtica per ser adequadament reguladora del seu capmàs lingüístic comunicatiu -, al parer d’alguns del seus més espirituals i convençuts fidels, era mancada de rigor, estava adulterada en la pràctica del fets precisos, aquells que precisament fan que una estructura a més de ser eficaç sigui coherent. Aquests monàrquics absolutistes gramaticals decidiren reunir-se per estudiar i perfeccionar els seus coneixements de la realitat global en un indret al sud de París conegut com Port Royal. Allí formularen les seves reformes espirituals i estatals coherents a la manera d’un llenguatge ben tramat, organitzat, eficaç i eficient. Per a aquells beatífics servidors (entre els que hi havia Blais Pascal) de l’ordre Natural, similar i equivalent al rigor mental controlat per la Gramàtica, la simbiosi espiritual d’aquests elements integrats oferia el sentit, ordre, perfecció i bellesa, organitzat el tot d’una manera categorial, lògica i normativa, amatent a les formes, les manifestacions i coherència interna i comunicativa. Tanmateix aquesta operativitat mental provocà els recels i les sospites de les estructures polítiques de comandament reial i real, i Port Royal fou destruït i els seus creadors perseguits i bandejats.

A la cort del Rei Sol era evident que al pla de la realitat plaïa la incoherència atès que permetia la presència del favor personalitzat i de la lliure pràctica de la concupiscència i la fugida per la tangent, si s’esqueia. Però el fet és que l’esquema general de l’absolutisme monàrquic (presumpte calc de l’harmonia entre el Món i el Pensament) es volia regulat com una gramàtica, per més que constantment la comprensió del discurs i dels mots que el constitueixen fos confusa i/o incoherent.

La nova situació, amb el canvi de segle, el XVIII, i de monarca, Lluís XV, davant de les inadequades proclamacions i pràctiques socials entre els mots i les realitats de fet (pràctiques de cort i de cancelleries), implicà replantejaments del conjunt operatiu. La gramàtica global ideal no hi esqueia i aparegueren nous llenguatges amb gramàtiques autòctones, alternatives d’una altra regulació entre fets concrets quotidians naturals i socials.

A l’horitzó, en front de l’arbitrarietat cortesana i de la incoherència objectiva entre verbalismes i realitat social, s’anà forjant el que esdevindria el pensament de la Il·lustració: “les lleis no són una fatalitat natural sinó una relació circumstancial entre fets reals”. Hi ha raons humanes que objectiven, no fets privilegiats; tot és en funció d’un context (espai) sempre adaptable (Montesquieu). Heus ací un estricte llistat de flectidors de la ment i la sensibilitat substitutiva per a cada situació nova d’uns volguts però desuets llenguatges. La gramàtica reguladora de nou encuny pel saber adient a cada situació l’aportaven: Voltaire (visió inèdita dels fets), Buffon (ordenament experimental i estructurat de la natura), Rousseau (fonament social dels drets humans i polítics), Diderot i D’Alembert (creadors de l’Enciclopèdia, agrupament descriptiu i il·lustrat de tots els coneixements naturals, intel·lectuals i mecànics), Beaumarchais (autor de relats encaixats en i a la societat efectiva), Condorcet (inici d’una estructura social justa de la societat), Chardin (pintor de la proximitat quotidiana), Soufflot (arquitectura monumental, severa i a l’abast), Fragonard (el goig pel color a la pintura), Hubert Robert (forma severa i sentiment afectuós), David (severitat i grandesa de l’immediat), Danton (l’audàcia per la innovació política i ciutadana), Rameau (mesura, emoció i dimensió a la música). Tots aquests i molts altres artistes i pensadors, gent d’acció i sensibles, configuraren la imatge nova d’una realitat possible a construir.

S’havia operat la crítica i conseqüent transmutació radical de l’explicació simbòlica de la realitat i del món, ensulsiats en una inservible operativitat perquè el món concret establert havia perdut els seus trets d’inalterabilitat estructural per esdevenir una gran prestatgeria de materials disponibles per a recercadors inquiets.

Aleshores què seria la gramatologia aquí, en aquest desfasament entre realitats i la seva expressió? Que els continguts dels mots no són les lletres que els constitueixen (ben segur no les grafies; fins un cert punt, sí, les flexions fonètiques), sinó les al·lusions a pràctiques i hàbits humans referencials, càrregues i/o suports culturals, radicalment mòbils, només sostinguts per la força repressiva o pel pes de pretesa autoritat moral. Els espirituals de Port Royal cercaven un món necessàriament estable per fonamentar-hi un coneixement concret del que sigui la realitat entorn; la gramatologia ens diu que els mots només circulen, que són punts transitoris per assajar de construir móns concrets, en els que ens hem d’ancorar per viure-hi. La gramatologia ens fa vigilants, lluïts de ment i sensibilitat a qualsevol pràctica vital i a tot assetjament social. Quan s’ou un mot cal pensar que va carregat amb paràmetres intencionals; acceptar-lo o rebutjar-lo depèn de la sinceritat de l’oïdor.

Vist: 199 vegades