Lluís XIV, el leader i la modernitat

Quan al segle XVII es desenvolupà el gran interès per conèixer amb profunditat el tarannà de les gents, la seva psicologia particular o, com va dir-se per aquells temps, l’estudi caracterològic (l’assaig d’agrupar les conductes de les gents per comprendre el perquè de les seves actituds i dels seus comportaments), aquest interès s’imposà també entre els artistes: captar el caràcter, la manera de ser de cada persona i aconseguir-ho per mitjà d’atrapar els seus trets fisiognòmics (frenologia, es va arribar a dir), la seva estructura corporal, a través de la qual hom vol endevinar el seu comportament, la conducta de les persones. Aquesta preocupació va ser sublimada pels savis i pels artistes de l’època en la persona única – compendi i manifestació clara i precisa de tot, del conjunt de la població sobre la que tenia domini i regne – en la figura, en el nom i la persona d’El Rei Sol, Lluís XIV.

Com és obvi no hem de fer cap panegíric d’aquest tipus d’idolatria personal de què ha estat objecte la societat en diverses ocasions, tant a l’antiguitat com als temps moderns. Però sí que és exemplar – perquè ara es pot estudiar sense que titllin l’historiador ni de partidari ni de detractor de l’ídol o símbol estudiat -. Així, Lluís XIV ens serveix d’exemple d’un cas en què és tota la societat la que es plega o té necessitat de sotmetre’s a un principi regidor i regulador de les seves activitats i accions. L’absolutisme – en aquest cas monàrquic però que també pot ser presidencial, autoritari o dictatorial, molt sovint camuflat sota el nom de leader – és entès com que hi ha una ment transposada en voluntat executiva que ho abasta tot, ho preveu tot i ho regula tot. El món funciona des d’aquesta ment, des del leader; però és possible que no emani, no flueixi d’aquell jo immanent i transcendent ensems: la ment és una mena de cogito que en el pensar s’autoafirma. Ja sabem que tot rei, tot dirigent té els seus consellers i els seus especialistes que l’assabenten o l’adverteixen de les realitats de l’entorn. Però s’entén que aquestes persones només són apèndix d’aquell gran poder mental similar al que s’atribueix al Creador, a Déu; però ara amb un realisme especial, ja que el que diu o projecta aquell leader pot ser factible, realitzable. Ja hi havia contradiccions en temps de Lluís XIV: la burgesa, dinàmica i treballadora República d’Holanda era tenaç i no se sotmetia al seus desigs, però el apologistes del Rei Sol, amb la llum que aquest desprenia, ho difuminaven tot i feien desaparèixer de les imatges el que no era estrictament apologètic.

Es va arribar a produir un corrent de la societat que, tot i adonar-se’n de la falsedat de la ideologia, tanmateix n’atribuïen els errors a un malentès o a una desviació de l’imperatiu absolutista constitutiu. Aquests apologistes, coneguts amb el nom de gramàtics de Port Royal des Champs, arribaren a assimilar el saber de la realitat com el saber que es desprèn del correcte coneixement d’una gramàtica: la coordinació i correlació de tot el que intervé en un llenguatge establert. Però conseqüents amb l’aportació del jansenisme – una variant espiritualista del protestantisme tendent més a les subtilitats de l’ànima que a les de la lògica, sense menystenir-la – i a la base de trobar en un mateix els problemes que ens commouen, propis del cartesianisme, establiren que en una gramàtica coherent la relació fonamental entre mots és la que s’estableix en la frase, en la proposició o oració, no la que aporta aïlladament cada mot. El que necessita captar, aprehendre, és aquest lligam tènue però vital.

I és per aquesta drecera que ens acostem a aquell gran artista, dibuixant i pintor que fou Charles Le Brun (1619-1690). Quan accedí a la cort de Lluís XIV, i conscienciant-se de la ideologia que la volia presidir – regir l’univers mental i natural -, comprengué que no havia de desenvolupar simbòliques preestablertes que ja ho diuen tot abans de ser expressades: fora mitologies, doncs, i imbuir, emplenar el Rei de la realitat dels projectes i realitzacions de domini polític i sumptuari que es produïen. El Rei Sol i la realitat eren la mateixa cosa: omnipresent i omniscient, com els mots tenen el sentit real en el context en què es produeixen. Le Brun, amb la línia del seu dibuix – és el que ara a la Sala d’Exposicions de la Caixa, de Barcelona, podem verificar encara més bé que amb les seves pintures – reté cadascuna de les pulsacions i de les pulsions que mouen cada muscle i cada membre o part del cos. És només dins d’aquest conjunt que l’expressió íntima dels personatge s’exterioritza i es mostra en la seva totalitat. Al seu temps, Corneille i Molière feren el mateix a l’escena teatral amb el seus versos.

A l’actualitat, paradoxalment, aquesta pràctica la designem com expressionisme. Reflexionem i aprendrem a comprendre millor l’entorn que ens commou perquè les paraules no són el que diuen, sinó com les vivim.

Paradoxalment, també, d’aquí la importància històrica dels leaders.

Vist: 18 vegades