Messi, Xavi, Piqué, fonament de la dinàmica gnoseològica

El que aquí pretenc esbossar no és cap assaig teòric imaginari sinó oferir la realitat dels fonaments del raonament de la nostra facultat de conèixer, d’elaboració dels principis d’una ciència bàsica de la realitat objectiva.

Recordo de quan era petit aquesta rastellera de noms (de memòria imprecisa i desatesa): Nogués, Zabala, Aedo, Valtonrà, Raig, Escolà, Fernández i Belloc. Eren uns dels jugadors del Barça més freqüents aquells moments. Tothom s’ho sabia tot de memòria i tothom discutia sobre les virtuts i defectes d’iniciativa d’aquells herois de cap de setmana.

Obvi, jo no hi tenia cap inconvenient i tampoc en feia massa cas. El futbol no era pas un joc que m’interessés, si bé quan sortíem al carrer la majoria de les vegades era per anar xutar: dues pedres o dos pots per porteria, i els demés a córrer darrere la pilota i procurar encertar-la per cantar el gol. Es tractava de driblar i xutar a porteria. Per a mi el futbol era això.

Passaren els anys i vaig continuar distanciat d’aquella pràctica que en deien esportiva, si bé jo verificava que, en tot cas, l’exercici físic el feien els altres i no pas els que s’ho miraven. Tanmateix el mirar devia tenir alguna virtut, atès que  algú va dir de mi que el de porter era l’únic lloc que m’agradava ocupar dins d’aquest complex de joc, perquè així jo ho observava tot i em feia càrrec del que succeïa, i podia advertir els que corrien darrere la pilota de les incidències que els podien afectar.

Obvi, també, que una altra cosa que permetia el futbol era un exercici polític de mots i d’intencions no expresses però si implícites: els que assistien al camp, allí els xiulets i els esbroncs es posaven al servei intencional dels que els emanaven i exterioritzaven. Assistir als partits de futbol era ser present a una batalla política antifranquista o pro règim, segons bàndol i opcions. La cèlebre vaga dels tramvies de Barcelona del 1951 assumí aquest colofó triomfal pro democràtic incipient.

Una altra cosa de record, vivint ja a Roma: un dia un seguit de novel·listes sud-americans a la seu de l’Acadèmia Española de Bellas Artes, associada al CSIC – del que n’era respectivament Vicedirector i Director – ens explicaren les batalles polítiques futbolístiques que guanyaven inventant-se partits i col·locant els jugadors més adequats als llocs més pertinents. Les derrotes esdevenien fàcilment victòries o a l’inrevés; només es tractava de disposar dels jugadors que cadascú creia convenient pel seu equip. Era, deien, el succedani per resoldre els conflictes polítics i socials en aquelles repúbliques, aleshores enteses encara com bananeres.

Però no és per aquí per on vull anar, sinó per les senderes que mouen les intencions i accions dels jugadors, similars a les que imperen a l’àmbit del funcionament de la ment perceptora, observadora, investigadora i resolutiva.

Els jugadors estan en plena possessió dels seus cinc sentits i tenen ben mentalitzat el tipus de joc que practiquen i el rol que els ha estat assignat en el conjunt de l’equip; en aquest cas referit tot al futbol, esport amb el que exemplifico el funcionament de les coordenades mentals i psíquiques corporals que cal ordenar i organitzar perquè es compleixin les funcions adients pel cas, que són les d’executar amb la finalitat adequada els principis, esquema i normes del joc.

El sentit de la vista adverteix al jugador de la seva ubicació personal al camp de joc en cada moment precís i ensems li anuncia i/o comunica on es troben els altres contendents, els del propi equip i els contraris, així com qui posseeix a cada moment la pilota. Aquesta, en un moment determinat, li és o pot ser tramesa o bé s’apropa on el jugador es troba; però per a la vista – assistida dels altres sentits mentals pertinents de moviment del cos i els de càlcul mental automàtic – i també en relació a la direcció de la pilota, convé anar-la a cercar i possessionar-se’n.

En aquell moment el jugador ha de calcular mentalment la velocitat amb què la pilota se li apropa per poder recollir-la i procedir a les accions d’impuls, orientació, velocitat i potència que calguin en relació als contendents propis i contraris, així com també procedir a executar aquesta complexitat de la manera que sigui més convenient i adequada perquè la jugada que li és possible sigui la més efectiva i pertinent per a l’equip. Simultàniament ha d’impregnar la pilota, tan bon punt en tingui possessió, de la força, velocitat, orientació i trigonometrització (vector, paràbola, hipèrbola) que calgui perquè la seva acció sigui vàlida per a una jugada favorable a l’equip propi.

Si es reflexiona verificarem que en la pràctica de l’esport té lloc el desenvolupament elemental d’una teoria de la presa de possessió de l’entorn natural o social: tots els sentits col·laboren entre si per orientar la intenció mental finalista del jugador – imbuït, encasellat ja, dins de l’esquema precís en què ha de desenvolupar les seves capacitats naturals d’adaptació a una circumstància; en aquest cas donada per la societat, però que també pot ser imposada per la naturalesa.

Després, tot seguit, consisteix en un progressiu lligam de compromisos i de retencions d’esquemes – uns normatius, altres de lliure disposició – que fan de cada individu un instrument o mecanisme per emprendre el que calgui a la vida.

Vist: 195 vegades