Modernitat i innovació a Ramon Llull: ment i sensibilitat del nostre temps

Efectivament, com s’ha observat amb motiu del set-cents aniversari del traspàs de Ramon Llull, aquesta prodigiosa ment es va desenvolupar en circumstàncies ben especials i específiques. Un espai geogràfic, l’illa de Mallorca, acabava de ser conquerida per les hosts del rei Jaume I, del Casal de Barcelona, territori aleshores directriu i hegemònic, segles XI-XV (només cal consultar les efemèrides constants de les relacions “internacionals” dels Comtes de Barcelona, relacionats amb tot el món conegut i pactant constantment possessions de territoris i tractats i relacions comercials). La circumstància al moment del naixement de Ramon Llull – vers 1232, poc temps després de la conquesta – fa que aquella persona es trobi, des de la posició d’ocupant civil amb un llenguatge i una cultura pròpia i estricta, en relació amb els ocupats, nadius, musulmans si més no de religió, jueus i   esdevinguts, tots o en part, esclaus, cadascun d’aquests grups humans amb llengua i creences pròpies, també; afegint-hi encara que en alguns indrets els nous residents ocupants eren, així mateix, de procedències territorials diferents d’entre els dominis del rei Jaume. En síntesi, un aiguabarreig total, ple de contrastos i de valors amb direccions vital ben diferents.

Llull hauria pogut romandre del cantó dels vencedors ocupants i fer-se respectar en i pel que ell cregués, però conscient que es trobava davant d’una realitat humana i que també es trobava al bell mig d’una naturalesa espantosa i prodigiosa ensems, decidí cercar la manera que tots poguessin gaudir del i en el món en el que es trobaven i, sobretot – aquest és el seu tret específic -, donar gràcies a Déu  perquè li permetés ser conscient de tot plegat.

Així que entengué ben bé que l’element determinant de l’existir és posseir consciència pròpia, no manllevada del que es diu ni del que es fa, actitud que li permeté, si més no en un primer estadi de coneixements efectiu i real, contemplar l’entorn, el natural però també l’humà. Fer-ho des d’una actitud insubornable, que és aquella que cerca que el que se senti dins s’hagi d’acordar amb el que és fora, sense mai recórrer a les solucions del “sempre s’ha fet així” si aquesta solució no s’acorda (el judici de valor) amb el pensaments, els sentiments i les realitats dels altres. Tot això implicà una actitud de recerca contemplativa i creativa ensems, que devia i havia d’evitar els equívocs ociosos, els acomodaments. Contemplar, considerar i saber esdevenien la mateixa realitat, i aquest resultat havia, ultra, de complaure a la totalitat del recercador (és el que se n’ha pogut dir estètica de Ramon Llull).

El seguici de les seves obres ens donen les pautes d’aquesta trajectòria: Llibre de contemplació, L’art de recerca i trobada de la veritat i, sobretot, el Llibre d’amic i d’Amat,pel que Llull ens fa avinent el proïsme, no només amb els nostres germans semblants sinó amb tot el que la naturalesa de meravella, de lliurament i de lliçó constant té i per l’atenció que qualsevol cosa mereix i, obvi, tots i cadascun dels humans. Amb un altre afegitó, encara, que és el llibre dedicat al seu fill De pueribus, en què Llull – sense fer trampa – explica quines són les realitats i les experiències que cal seguir, o amb les que hom es troba a la vida i que s’han de superar, quan el que importa és el resultat final, que és el coneixement de la natura i el respecte pel proïsme.

Tanmateix tot plegat no és un pas de flors i violes més o menys dolces o amargants sinó que aquesta tasca implica un lliurament total i un haver de suportar tota mena menysteniments, incomprensions i mofes. Però Llull és coratjós i fort i, ben conscient, es prepara amb una enginyeria mecànica (un art) esbrinadora de coneixements que admeten, d’origen, ben pocs equívocs. L’art de trobar i el de demostrar, tot sempre amb les raons necessàries, L’art de fer i de resoldre qüestions. Prengui’s consciència de que es tracta de tenir en compte sempre gent que entenen les coses altrament els uns respecte dels altres (cristians, musulmans i jueus, com a mínim) i que els acords són gairebé impossibles perquè corresponen a respostes vitals, històriques ja, diferents i que rauen o resideixen en indrets propis.

Llull assajà d’aportar al món la comprensió mental i el respecte dels sentiments i emocions propis de cadascú. La seva aportació no és una solució però ens ha indicat el camí asèptic per arribar-hi (les tecnologies actuals).

Ben cert que jo he traçat aquí un Llull ben allunyat de les nocions cristianes i predicadores d’un ecumenisme pel seu temps. Però el Llull vàlid no és el dels continguts sinó el dels continents. Els continguts rauen en cada persona i/o comunitat; dels continents en som responsables tots.

La recerca de Llull fou un assaig per trobar la identitat, la bellesa, entre continguts i continents. Germà, tots maldem per aquesta identitat.

Vist: 69 vegades