Mots i democràcia directa, indirecta i circumstancial

[Que no s’entengui aquest text com el preludi a una societat ideal, comprensiva i sense conflictes; ans al contrari, agafi’s com l’inici d’una lluita que comença per la presa de consciència de la instrumentalització partidista dels mots]

Ja fa molt de temps que em preocupen les qüestions de llenguatge, des del moment que em vaig donar compte que els altres no m’entenien malgrat utilitzar el mateixos mots i, no cal dir, quan els mots corresponien a llengües diferents. Em pensava, com bon infant, que les realitats i les seves presències eren unidireccionals; però va resultar que no, que els mots tenien un valor o un altre segons qui els pronunciava i on es pronunciaven. Aleshores em vaig adonar que a l’escola m’havien enganyat: em feien saber unes normes i regles dites gramaticals que només servien per figurar als llibres – allò d’establir el principi de credibilitat – però que no eren efectives per captar la realitat del carrer i de les relacions entre persones. D’aquí deu venir el descrèdit de les escoles i de l’ensenyament en general. Que em perdonin els senyors guardians institucionals – de tot tipus – de la societat, però em sembla que l’únic llenguatge que continua vàlid és el de la química-física, electrònica i/o nuclear i encara mentre és en pantalla de recerca, perquè quan en surt ja no té cap sentit atès que va sotmès a les influències polítiques i a les cotitzacions de mercat [llegeixi’s tot el que fa referència a les explotacions d’hidrocarburs o a les indústries de precisió i d’alta definició].

Doncs anem allà on volíem anar, a intentar entendre què cal comprendre què diu el mot democràcia: segons les arrels – i els usos que se suposa el generaren o el volien generar – significa “govern (cratia) del poble” (demos). Si no ens equivoquem, d’entrada el mot democràcia vol expressar l’evidència que allà on hi hagi gent i calgui organitzar o estructurar les relacions internes entre aquesta gent, qui ha de governar – ha d’establir les regulacions de relació – és el poble mateix: el govern del poble l’ha d’establir el poble mateix. Tanmateix aquesta reflexió que podria semblar tautològica – que vol dir que ja sabíem el que deia i no calia fer cap excursos reflexiu per saber què deia el mot -, resulta que una vegada explicitat el sentit del mot ens adverteix que potser hi ha altres tipus de govern, d’ordre o d’organització del poble; per exemple que qui mana són els déus o els esperits, o un Déu, o uns sacerdots, o un dominador. El mot, doncs no diu cratia (govern) de cap d’aquestes entitats acabades d’esmentar sinó precisament i només del demos (poble). El mot no diu aristocràcia, oligocràcia ni teocràcia; això se sap des de sempre; el mot (democràcia) diu simplement que les normes de convivència les estableixen els que han de conviure.

Aleshores perquè es camufla, s’amaga el sentit i dimensió del que sembla evident? En una família com cal (també en una tribu) les normes de convivència s’estableixen entre tots (vells i joves, grans i petits) els que en formen part perquè cadascun té les seves particularitats naturals que cal tenir en compte i prendre en consideració. El mot democràcia no admet pal·liatius, diu el que diu.

De democràcia només n’hi ha d’un tipus: la directa, la que estableix el contacte i la regulació possible entre tots. No hi pot haver democràcia indirecta, delegada, perquè la història ens informa que els delegats s’entronitzen i regulen el que personalment els sembla sense tenir en compte les exigències de les variants (en teoria es pot dir que les dites lleis són les estructures amatents que recullen i recorden amb permanència les variants reals, no d’unes enginyoses o inventades) que escapen a les seves percepcions personals [és una manera elegant i correcta de dir que els delegats esdevenen corruptes, perden la noció del comú, del demos].

Tampoc és possible reconèixer ni acceptar una democràcia d’exercici circumstancial. Tota societat es troba sempre sotmesa a una circumstància, la totalitat dels fets, necessitats i exigències del col·lectiu que la compon. Aleshores en democràcia no hi ha mai cap excepció perquè sempre tot és circumstancial i excepcional i cal estar sempre amatent a qualsevol variant que es presenti; a tota variant cal modificar, adaptar l’estructura. En democràcia no hi ha moment de supressió del poder democràtic, res es pot delegar a ningú perquè tots en són igualment responsables de tot perquè cadascú exerceix en plenitud la seva responsabilitat.

Aquest darrer punt, el de la responsabilitat personal, és el que potser no queda explícit en el mot demos; aquest mot, demos, gent reunida en tant que comunitat, poble, lligams de subsistència comuna, implica que tothom que hi intervé, en conforma el conjunt, hi és perquè té consciència de les seves necessitats i de les aportacions amb què cal ésser-hi present i formar-ne part.

Abans de parlar, pensem què hi ha a la nostra intenció discursiva; veurem de quina banda es decanta el pes intencional dels mots, els propis i els dels altres. Potser aleshores la gramàtica, la semiologia, el tractat de les formes possibles d’entesa i comprensió, no implicaria perdre el temps sinó aprendre a ser ciutadà (mot, per cert, que implica conviure en nuclis de real alta complexitat).

Vist: 235 vegades