Oda a Catalunya, rapsòdia rigtime cantada des de l’Antígona de Sòfocles i les tragèdies de Sèneca fins Foix i Espriu tot esperant les successives revoltes de Camus

Catalunya és una desesperada esperança. Aquests mots no són ni una abstracció ni una obsessió, sinó una realitat en què hom s’hi troba submergit si és una mica sensible al fets de la cultura i de la creació. ¿Com és, després de tants genocidis,  arrelats escandalosament a la història, de voluntats creatives de ser, que encara hi hagin forces de domini destructiu que persisteixen en aniquilar els esperits dels pobles que malden, resistents, per mostrar la seva força germinativa, i/o d’aquells altres pobles que – és una realitat que també es dóna – encara que  nouvinguts a la llibertat tenen la necessitat d’esperit de mostrar-se creadors?

No és creador qui per la força bruta ho vol sinó aquell que en el seu estar aquí, vivint, s’adona que encara el món és inèdit, que té moltes realitats per mostrar. I això es dóna en individus arrelats en comunitats que els ho permeten. Aquesta entelèquia ja de ser català és un cas d’aquesta pressió natural creativa. De catalans, precisem-ho, ho són tots aquells que se’n senten i ho volen ser, nats al territori o vinguts per arrelar-hi. Ser català és sentir-se creador, innovador, capaç de visualitzar una altra manera de presentar i/o de visionar el món, les seves possibilitats reals. D’entre les infinites possibilitats de ser creatiu hi ha aquella que és el resultat d’una conjunció històrica i temporal que ho fa possible. La història de la realitat dels diferents pobles, amb les cultures que se n’han derivat, en són exemples que no cal repetir ni esmentar perquè, ara, l’aportació de cadascun d’ells ens constitueix i ens permet ser els nous creadors, de trobar-se aquí i ara, fent realitat i possibilitat d’assumir-la i viure-la.

Quina pugui ser la realitat aportada pel poble català es mostra per la filosofia implícita que ara guia i condueix gairebé tota la seva activitat i les seves accions. És una filosofia nascuda col·lectivament el 1714, després de l’anorreament de les seves submissions ancestrals. ¡Quina gent – s’exclama ja Quevedo – aquests catalans que entenen que el seu senyor els ha de servir, en lloc d’ells, com ho fa evident el mot i el concepte, servir-lo! Aquesta és la clau: senyor no significa domini sobre humans, com ho significava la pretensió de l’absolutisme – una sola ment regidora i orientadora de la totalitat de les accions dels humans –, sinó que aquest mot arcaic deixa la plaça al de creador individualitzat, perquè les realitats es perceben des de les perspectives en i des de les que cadascú està emplaçat per realitzar la seva realitat, aquella que ell és capaç – amb conjunció amb altres, obvi, si s’escau – d’aflorar, fer present. Amb mots arcaics encara, tot plegat és per indicar que s’han acabat les diferencies entre colonitzadors i colonitzats; la humanitat es divideix actualment entre dominadors i creadors.

Però el títol d’aquest plany és per mostrar com els sers eximis que han existit han posat sempre de manifest l’esclavitud de la que sempre han estat presos, retinguts, els humans no alliberats.

L’Antígona, de Sòfocles, planteja la qüestió de les lleis imposades i dels drets inalienables de les persones. Sèneca, a través de les seves tragèdies, ens mostra l’amplitud dels planys de les ànimes trepitjades en les seves essències personals; és el pas de la negativitat a l’alliberament: amb el pensament he pogut acariciar els plaers prohibits. I així recorrent a través de dominadors i d’alliberadors fins arribar a l’amplitud de la llibertat creativa exposada per Foix en el seu creador  Adoro el Res en múltiples imatges pel que se’ns assenyala que el món és i serà la corrua d’imatges lliures des del moment que, com anuncia Espriu, Provarem d’alçar en la sorra / el palau perillós dels nostres somnis / … Escolta, Sepharad: els homes no poden ser  / si no són lliures… is’hauran establert a la terra que desitgen fructificar. Perquè com ens recorda el resistent Camus: la història dels humans, en un cert sentit, és la història de les respectives revoltes successives.

Aquest text meu no és una nostàlgia romàntica sinó un signe de que els humans estem arribant a la possessió de la voluntat creadora no per la força de les armes sinó pels coneixements que ens aporten les ciències sense traves ni condicions i la utilització adequada de la que en serem capaços. Aquest alliberament, cada poble, d’entre la infinitat dels que és composada la realitat, obtindrà, per la pròpia conseqüència de la decisió alliberadora, les possibilitats executives que els escaiguin i les de la conseqüent manifestació.

Que tot fineix, obvi, com també que tot neix. Però l’inalienable es la capacitat del dret a decidir. Aquesta cantata rigtime actual n’és l’oda i la seva ineludible manifestació.

Vist: 100 vegades