ON RAU LA DIFERÈNCIA ENTRE LA NIT DE WALPURGUS I EL DIA DE LA INNOCÈNCIA?

Tot això m’ha sortit així, aquests dies entre lectures, veure alguna dolentíssima pel·lícula española (atenció: ñ) i reflexionar sobre les barbaritats reals, verbals i gestuals dels nostres dies. Som realment en una nit de carnaval on tot s’hi val o només ens trobem a l’aurora de la mentida i la ficció total?

És una advocació estranya aquesta m’ha vingut de la de nit de Walpurgis; fou creada no se pas ben bé quan –en el cas dels alemanys es carrega més aviat als entorns del renaixement (finals quinze i setzes i gairebé sempre sobreportant-ne el pes algun nigromàntic alquimista)–, però sí que s’és conscient que ve de les profunditats de l’ànima germànica, que ni esperits tan subtils com Tàcit ni els poetes més abrandats del baix imperi, com Juvenal, captarem què hi havia en aquella ànima o foc de les entranyes físiques dels pobladors de les selves de l’Europa central, indrets, tanmateix dels que han pogut sorgir sorpreses de tot tipus: criminals subtilíssims (Hitler, entre d’altres) capaços d’arrossegar-ho tot, o els innocents de la beatitud de l’esdevenidor  –com l’expapa Benet–. O la disbauxa de les noies a punt de maridar-se, que venen, els caps de setmana, a perdre la virginitat pe-matrimonial a Lloret o a qualsevol de les Illes Balears, o l’excelsitud sublim del pensament que vol esbrinar quina seria l’explicació de tot plegat.

Jo, no ho sé, però a mi la nit de Walpurgis sempre m’ha semblat com una reunió de voluntats de tot tipus disposades a viure o a morir “per una causa”, la que sigui, però, sobretot, que sigui “una causa”. Això em porta vers els anys cinquanta i primers seixanta, quan jo vivia a París, que aleshores aparegueren un tipus d’herois  guerrers –semblants als que en deien de la Legió Estrangera, però que no ho eren– que eren grups de mercenaris a bon sou als que s’encarregaven atemptats, cops d’estat, assassinats o guerres on fos necessari pel pagador del servei. S’estipulava el preu i, si reeixien cobraven, l’estipulat, si morien sense èxit, no es pagava res però si l’objectiu s’aconseguia, aleshores hi ha havia una viuda o un company que rebia els diners.

Per l’estanya psicologia de l’esforç in extremis d’aquests personatges, els novel·listes estructuralistes  els designaren com autèntics animals oferts a l’altar del sofriment, penalitats i dolors. Anaven armats fins les dents –era, ben cert, abans de la guerra nord-americana del Vietnam– amb tot el que fos necessari i amb totes les permissivitats, amb l’únic objectiu d’assolir l’encàrrec bèl·lic que se’ls havia fet. Era dura aquesta feina perquè era quan començaven les reivindicacions independentistes dels països colonitzats, en els que calia canviar govern i dirigents. Aquests mercenaris eren els encarregats de preparar el terreny per permetés el manteniment de les estructures colonitzadores. Després, a reposar i fins un altre encàrrec.

Aquests mercenaris no arribaven a ser guàrdia pretoriana de ningú, sinó gent que venia la seva vida a canvi d’una bona quantitat de diners. Acabada l’operació, acabava la relació. Tot resultava net, pur i clar.

I és aleshores que jo em pregunto si aquests mercenaris en realitat celebraven un carnaval de disbauxa total o eren uns innocents que sentien, notaven que la seva existència era aquella de cedir la vida al bon postor, al que la pagués més cara; i després, ben entès luxe, repòs i disbauxa de nou; una espècies de 007, però de batalla en lloc de saló.

Francament, m’he perdut, no sé on és la innocència ni on és la disbauxa criminal, el desori i el carnaval tràgic, perquè tots plegats lluiten pel mateix, viure una vida plaent. El film español (amb ñ) al que al·ludia, després d’una batalla en el que moren gairebé tots els soldats –només queden els que han de portar algun missatge i són testimonis del sacrifici cruent–,  però com que el combat a tingut lloc a les proximitats de la nit de Nadal; el final surt aquesta santa nit en la que a missa, els oficials amb els seus galons i estrelles, els familiars dels morts, la gent del poble i els dos o tres supervivent, canten, conjuntament amb el cor de noies de l’església les cançons nadalenques. Tots estan emocionats i l’emoció els fa oblidar el dolor, els sofriments; tots viuen la innocència de la guerra o, si més no, la guerra els ha servit per cantar encara amb més fervor tot el que els humans han patit, tant si fan comèdia, treballen o paguen entrada.

No sé res: o potser sí que sé alguna cosa!     

Vist: 52 vegades