Onze de setembre del 2014

No he posat l’any actual (2014) per error en aquest text aparentment dedicat a glossar el 300 aniversari de l’11 de setembre del 1714; en absolut. Es tracta de verificar què hem d’extreure d’aquest 2014, què ens aporta el temps transcorregut. I la resposta la tenim a l’abast: aquells que actualment som sensibles a aquesta commemoració històrica en realitat el que estem fent és assajar de convertir en fets concrets incidents a la societat un concepte de l’existir, concepte que ha deixat de tenir el seu valor aristotèlic de síntesi d’experiències per agafar-ne un altre que aporta la història. No debades som unes generacions que des de Hegel comencem a sospitar que al que sabem hi ha també, inclòs, el que podem arribar a saber; que el llenguatge és arxiu de les energies executives de cada ser humà; observem-nos què pensem i verificarem allò que som capaços d’executar. No estudiem història a l’escola per capritx de saber les llegendes que la configuren; Tucídides (és el record viu i actiu que en tinc del meu germà) ja es va adonar que calia explicar a la posteritat les barbaritats que cometien els seus conciutadans i els veïns que l’entornaven. Aquell fer raonadament estúpid era quelcom que ens quedava a la sang i que ens transferia els crits del que hauríem pogut fer si no haguéssim estat tan imbècils com destruir-nos per intentar subsistir. Tot intent d’explicació d’una cosa és per explicar-nos el perquè d’aquell intent d’acció que necessitem, després, explicar.

Dels episodis del 1714 se’ns ha dit que els catalans n’hem fet un mite; doncs bé, ara ens l’expliquem i trobem que aquella resistència ferotge i objectivament inútil obeïa a que acabàvem de descobrir que havíem viscut des del Compromís de Casp posseït en un fals llenguatge que ens volia fer veure les coses que no eren ni, per nosaltres catalans (això vol significar una manera d’entendre l’existir, el trobar-se a aquesta terra), podien ser. Curt i ras. Ens desposseïen del nostre llenguatge per embotir-nos en un altre que responia a altres contextos. Aquesta frase, com veurem, no és cap estupidesa sinó una realitat atès que els catalans no hem tornat a nosaltres fins que hem reprès la nostra llengua, aquella que, ben segur, té un temps històric d’existència però que implica una mirada única, singular, d’explicar el món; com hi ha tantes altres mirades explicatives, totes elles amb dret de manifestar-se i de ser actives. Tot no és res més que un mite, una cançó, un poema: tot són realitats reservades en els mots i conservades per la memòria històrica.

Però resulta que allò de que som conscients és que posseïm mots i en l’ús de cada mot descobrim que hi ha una intencionalitat guiada per un interès que, en el cas de cada individu – però també en els col·lectius (com pot molt bé ser una comunitat d’humans, un poble) – s’hi manifesta com emancipador i emancipat, individualitzat, singular, en el seu esplendor o repugnància propis i intrínsecs.

El contingut d’aquesta expansivitat ve donat per l’analítica mateixa dels mots a través dels que es manifesta: els mots donen els continguts i la història dels continguts. L’estructura lingüística – Ferdinand de Saussure en ho advertí i Barthes i els estructuralistes ens ho reblaren – és no només sincrònica sinó també diacrònica: ens ofereix l’operativitat del present i una direcció provinent del passat [només cal observar tota la parafernàlia actual de l’ús del castellà a Espanya]. En el llenguatge que utilitzem trobarem el que podem i voldrem fer; és al llenguatge que rau la força que pot empènyer una comunitat, és reflexionant els mots amb els que penses que trobaràs en tu mateix la força del teu projecte i de les teves decisions; és als mots que rauen els referents, que sorgeix la geografia – les idees (diríem innates) que impulsen l’acció – i la capacitat d’acció mateixa. El llenguatge i el carrer acaben essent la mateixa cosa, s’identifiquen: mot equival a acció. És més, cada mot porta, ensems, aparellat el tret personal de l’acció a executar; qui se serveix del mot hi descobreix, projectada, la càrrega diacrònica, històrica personal, que hi vulgui trobar. Als infants això és evident; els adults s’expandeixen des de la pròpia bravura verbal. Pels mots pronunciats, proclamats, escrits, expandits es posa de manifest qui dirigirà els propers fets decisius, quins són els líders i quins hauran de ser els obedients [això que escric no és antidemocràtic, com es podria pensar; observi’s el que succeeix als parlaments del tipus actual: verbalment els més actius, els més verbalment abrandats, s’emporten les decisions, generen, creen les tendències actives; el que succeeix és que el parlament no és el carrer; al carrer qui s’emporta les decisions, actualment, són les plataformes ciutadanes, socials]. El nombre de participants actius és el que acaba decidint la tendència i la força dels participants rau als mots i, obvi, als instruments [observat amb profunditat, només mots, també] per mitjà dels quals els mots es fan efectius.

No es tracta d’un maragallià “elogi de la paraula”, però sí que Maragall va observar que si no es posseïen els mots adients, res es podria fer.

A Catalunya ara tenim els mots amb la història (la diacronia dels mots) que cal per fer-los presents i evidents: aquest és el preludi del present 11 de setembre del 2014.

Vist: 219 vegades