Pentecostals i legalistes

Entre els uns i els altres no sé pas si ens en sortirem; no només nosaltres els catalans – que no tenim cap culpa de ser-ho – sinó tots els altres pobles i comunitats humanes que s’han organitzat o s’organitzen per trobar la manera d’enquibir-se en aquesta meravellosa trampa que és l’existència, en la que tot hi és present i et toca el que et toca fruir. Que sigui el que sigui, val la pena de viure-ho, però només fins als límits del sarcasme aliè, que és quan s’apropen els pentecostals i et diuen que has d’organitzar-te la vida d’aquesta o d’aquella altra manera perquè hi ha qui els ordena predicar-ho i vetllar que així es compleixi per a la salvació pròpia i aliena. Però hi són també els legalistes que – no sé si encara pitjor –, basant-se en unes arbitràries normes (lleis) que han establert segons els ha convingut, te les fan complir perquè així – diuen – està escrit, i on fil per randa tot hi és ordenat i on és exclòs executar el que no hi és expressament manat.

Totes dues camades són perilloses però encara més, em sembla, la dels legalistes, perquè aquests només estan per la lletra mentre que els pentecostals tenen la gràcia de que el que diuen ve a ser com un predicament inspirat que, al final, resulta un relat que, si més no, hom pot entendre com una poètica, entre les moltes possibles, del que és o en què podria consistir aquesta realitat que és viure.

Els pentecostals són els inspirats directament pel transcendent i se senten posseïts; d’aquí el seu proselitisme per la veritat, un saber que se’ls ha revelat als més conspicus d’entre ells, dels de la seva comunitat, i que gràcies a aquesta revelació se senten conductors i responsables de tots els germans que diuen que se’ls creuen i en són prosèlits. Tenim bons exemples d’aquests inspirats: els directors de grans o de petites empreses que només són ells que saben què cal fer, i el que fan entenen que és sempre a benefici comunitari. Entre els polítics també són molt abundants aquest tipus de pentecostals perquè es presenten amb un seguit d’estructures que consideren les úniques capaces d’organitzar el seu sistema de convivència. Altres pentecostals deixen de banda aquestes endergues socials i es dediquen, només, a assenyalar quins són els camins que permeten com cal el trànsit per les seves parcel·les revelades de transcendència. Entremig dels uns i dels altres tenim els calvinistes (els escollits o predeterminats per un esperit diví transcendent, guia de la humanitat), també simbòlicament coneguts com els banquers de la Suïssa (l’illa preservada per una predeterminació), que posseint la possibilitat de dirigir el que calgui, així entenen que han d’organitzar la humanitat. Lenin, com que hi va viure refugiat un bon temps, també potser es va sentir inspirat per aquests pentecostals amb arrels socialitzants, que vol dir que en lloc de quedar-s’ho tot, aquells inspirats elegits també es veurien – els ho va anunciar  Schumpeter – “forçats a socialitzar-se per sortir-se’n sense massa aldarulls de la seva pròpia avidesa acumulativa”; que caldria, doncs, preveure un cert repartiment de l’assolit per l’acaparament d’una producció global realitzada entre tots.

Però els que em fan més por són els legalistes, els que et volen fer complir les lleis que, com recordava Cèsar al seu protegit Marc Antoni, “la llei romana serà acceptada i s’acomplirà sempre que es presenti com la senyera i es mostri  conjuntament amb les seves legions protectores”. Tot plegat, que la llei és la norma establerta a benefici seu per aquell que es troba en condicions de promulgar-la. Els legalistes et diuen el que es pot fer o deixar de fer perquè és a ells que els convé. El judici que aplica la llei no observa la realitat sinó que cerca la manera d’encaixonar-la dins l’estructura de la llei.

Que la providència, altrament dit, l’atzar, ens protegeixi dels il·luminats pentecostals per mitjà de la retenció mesurada dels legalismes de Soló; però també que la implacabilitat legalista dels seus sequaços es vegi frenada per les flames il·luminadores de les llengües de foc pentecostals amb què El Greco el va assistir. Dels uns i dels altres ens en lliuri la providència; que nosaltres, tots els altres, anirem fent la viu viu guiant-nos modestament per la ciència, la filosofia moderna, el coneixement equilibrat, impulsor i equànime.

Vist: 159 vegades