Penya-segats, comes, cingles i planes amb un toc de blau dalt o baix

Cap als trams finals de la meva octava desena, la meva filla – nascuda a París – em recorda que inicialment jo em sentia ciutadà del món, contradicció flagrant amb el meu sobiranisme català actual. No li’n faig retret però la seva observació em recorda com, també, he anat travessant les meves posicions quant a economia des de l’aristotèlica concepció casolana (oicos) – les qüestions de la subsistència es resolen segons les maneres i necessitats de les famílies -, seguint per les observacions d’Adam Smith – els humans es mouen en funció i relació amb les seves passions de tot tipus – per arribar al comunisme marxista que especifica “de cada persona segons les seves possibilitats, a cada persona segons les seves necessitats”. Ja sé que ara ens movem en altres coordenades, les del capitalisme financer, però sabem que aquest actua segons les capacitats de les estructures tecnològiques.

Anem ara al país; l’he recorregut moltes vegades i no m’atreviria a dir que és el més bonic del món perquè cada indret, sigui d’on sigui, té uns encants únics i insuperables. Però el meu país, tal com se m’ofereix, m’agrada: té penya-segats suaus però també en té d’impressionants i arriscats; hi ha comes de gran plaer on sembla que el verd, el blanc i el blau se’n vulguin possessionar; hi ha cingles que el recorren amunt i avall, s’enfondeixen i s’alcen mostrant-nos a dalt i a baix el blau net del cel o el remorós blau transparent de les aigües que hi corren; però tampoc hi falten les planes – que mai s’estenen, però, fins l’esgotament de la vista – seques, dures, de bons prometedors blats o pastures segons el clima les vulgui tractar, uns anys sí, altres no.

Però tampoc hi falta un denominador comú: la manera d’entendre’l i d’expressar-lo, una llengua que es parla amb tots els accents possibles de les vocals obertes, oclusives o tancades i, si s’escau, amb consonants amb sons greus o xiulants segons el tarannà de cada indret. Però tots ens entenem perquè gairebé tots tenim la mateixa antiga i vella filosofia de l’existir: els humans conviuen amb la terra, l’estimen i l’expressen, i els garrofers, o els avets o les figueres conjuntament amb el que dóna el conreu de l’horta fa que les realitats es designin – en relació als esforços que exigeixen – d’una manera o d’una altra. Sense oblidar que a les aigües, dolces o salades, no hi manquen els peixos amb noms nostrats perquè cada habitant es pugui preparar el seu àpat o portar a vendre (o oferir) els excedents als indrets on hi manquessin.

Doncs bé, després d’haver-me sentit científicament i filosòfica internacionalista (i, per no deixar passar res davant dels més llestos, urbanita i cosmopolita – no puc deixar de ser habitant de ciutat -), ara resulta que em sento localista i arrelat al terrer. Què ha passat aquí? Què m’ha provocat aquest tomb? Clar i curt: el menyspreu que els altres, normalment veïns que s’autoconsideren dominadors, han mostrar vers les meves realitats immediates i els meus enginys – que la gent de la meva terra també n’és d’enginyosa, innovadora i emprenedora respecte del que no hi ha, no té o creu que pot ser d’una altra manera -, intentant possessionar-se del que no s’han guanyat ni, tampoc, del que no se’ls ha donat perquè el que desitgen és prendre per demostrar que tenen poder.

Ves si n’és de simple la cosa; una qüestió perquè no volen entesa, només possessió. I això no és així perquè la natura ofereix el seu panorama perquè cadascú construeixi el seu de paisatge Que els tàrtars o els mogols – i sembla que també els otomans (i alguns altres, ben segur) fins que s’establiren a les velles terres de l’imperi romà d’orient es desplacessin gairebé és per donar la raó al filòsof Hegel de que tot el que es pot arribar a pensar pot esdevenir realitat; però els altres pobles, les altres comunitats, de tots els temps, s’han de guanyar, estimar i parlar el territori on moren segons aquest s’expressa i es manifesta. Mentre això no s’acompleixi seré català sobiranista i ho faré constar, ara i arreu sempre que calgui.

Vist: 178 vegades