Picasso, Dalí, Miró, J. V. Foix i el surrealisme a la cultura catalana

Per trobar aquests elements detonants actuant en conjunt m’he traslladat als anys 1933-36 i les activitats que aquests combatents realitzaven més o menys en relació a la nostra manera de ser catalana (amb una puntualització: és català qui se’n sent i, a  més, té voluntat de ser-ne): acció creativa.

Escric aquest text just a partir del moment en què el Barça acaba de guanyar “la Liga Española de futbol, Primera división”. No és que m’importi específicament  el futbol ni l’esport en general – si bé tinc les meves teories sobre l’aportació d’aquest tipus d’activitat entre física i mental a la teoria general del coneixement -, però reconec que ser esportista a l’àmbit que sigui és també una manera de contribuir al desenvolupament personal i col·lectiu de la humanitat. No debades a l’antiga Grècia els poetes (Píndar en primer terme) i els escultors exaltaven les proses dels competidors olímpics, que feien extensives als seus llocs geogràfics i/o demogràfics d’origen: esport, terra i arts venien a ser la mateixa cosa. La motivació causa-text meva actual és deguda a la depressió en què em trobo políticament quan observo, llegeixo o assisteixo a les accions polítiques del moment en pro de la dignificació d’un esperit – el català – que és constantment denigrat, menystingut i bandejat per estrictes poders de domini per la força bèl·lica.

Però el que m’interessa senyalar és com aquell trienni fou riquíssim per l’aportació a la creativitat plàstica – i de retruc la intel·lectual – d’uns artistes que se sentien portadors d’una saba que s’estava expandint pel món. Aquells artistes, Picasso, Miró, Dalí, J. V. Foix, desenvolupaven la nova llavor reconeguda de la creativitat: l’aportació de la reflexió interna, íntima, sense censures del que en diem l’inconscient. Aquella activitat sensible i mental interna que desenvolupa per les vies del saber i coneixement intern, subjectiu, personal, el que correspon a la realitat objectiva experimentada en la vida efectiva sensible i material social objectiva.

Picasso, després de les seves reflexions i pràctiques superadores dels principis clàssics de la representació d’impacte òptica (l’aportació del cubisme plàstic), per aquells anys 30 s’endinsa clarament pel surrealisme com a via creativa que, per ell, esdevé una cal·ligrafia impetuosa i imparable que exterioritza i manifesta d’una manera directa la sensibilitat, les emocions i pensaments d’una persona viva i activa.

Simultàniament Dalí, dins de l’automatisme surrealista, s’adona que en el fons la seva manifestació exterioritzada no és de cap manera incontrolable, ans al contrari: aquells continguts poden ser orientats en funció i relació a determinades intencions molt sovint generades pel mateix impuls manifestació reactiu biològic o social instintiu. En dirà dels resultats plàstics impulsius i totalment controlats: paranoia crítica (el control de les pensades instintives d’arrel social o personal que altrament serien censurades, no socialment manifestables). D’aquí en sortirà el seu instint d’actuar sobre la realitat per transformar-la, però que prèviament ha de passar per un procés que Dalí descriu com de cretinització davant del món real natural ambient. El que és determinant per a tot canvi no és l’insòlit sinó l’altra cara de la realitat, feta present per la seva cretinització (podria també entendre’s com l’esperpent de Valle Inclán), la manifestació de la qual és ben bé la realitat política, econòmica i social actual en tota la seva amplitud.

Temporalment al mateix temps, Miró passa decididament a la seva instintiva ingenuïtat immediata, servint-se d’un procediment creatiu també aparentment ingenu i marginal, el collage, que utilitza per desmuntar les cal·ligrafies i colors que espontàniament emanen de la percepció emocional d’un entorn que descontrueix per i amb la seva acció matèrica expressiva. Assassina la pintura.

És el que rebla i configura J. V. Foix en gestar per aquells anys i des d’una actitud surrealista el vers Adoro el Res en múltiples imatges, construcció poètica en la que Res (en català) no és negativitat o buit sinó quelcom a disposició de qui ho ompli. Una realitat del món oberta als projectes i poètiques de l’humà existir.

Entre tot plegat i mentrestant, a Alemanya, arrasant-ho tot i menyspreant aquells que no s’emmotllaven, Hitler hi instal·lava el poder arbitrari d’un pensament únic; però el mateix començava a succeir a la Unió Soviètica, on Stalin no tolerava cap altra pensada que les seves. L’esperpent paranoic crític valle inclanesc i dalinià començava a fer-se present a la societat.

Pel que hem senyalat de les aportacions dels nostres artistes creadors, l’art és una estenografia emocional (cal·ligrafia) de la nostra percepció i actitud mental davant del món, plasmada servint-se de qualsevol mitjà o procediment provocador.  

Cal conscienciar-se del que hem descrit per apropar-se a quelcom de nou i inèdit, i deixar de lamentar-nos dels errors o rectificacions ja comesos. El present i futur rau a partir de les observacions aportades.

Vist: 328 vegades