Potser que comencéssim per l’adjectiu

Entre les trifulgues afectuoses i dures, humanes i acadèmiques entre Heidegger i Hanna Arendt hi ha aquella resposta de la deixeble que, en ser qüestionada en ple nazisme sobre quina és la seva identitat de raça, la noia respon que si l’acusen és per les seves arrels ètniques (aquell element del que no n’és en absolut responsable perquè ni l’ha buscat ni l’ha refusat, se l’ha trobat). Aleshores, perplexa pel condicionant diferenciador pel que se l’acusa i fa culpable – ella que sap per estudis i per cultura que les culpes tenen sempre càrrega social i provenen dels factors i valors subjectius de cada manera de sentir-se o de trobar-se a aquest món -, a la qüestió de les seves arrels ha de respondre des d’aquestes arrels mateixes i [en lloc de cercar el genèric “sóc un ésser humà” o “sóc una persona”; en lloc de respondre des d’unes identitats polítiques “sóc comunista”, “sóc socialdemòcrata”, “sóc burgesa”; o de fer-ho segons una identitat geopolítica “sóc alemanya”, “sóc prussiana”, “sóc europea” o sóc “ciutadana del món”, doncs per aquells anys trenta aquesta darrera començava a ser una de les identitats emprades] contestà Arendt: “sóc jueva”, que era precisament el que se li volia sentir dir i pel que era qüestionada. Si el que interessa d’una persona és l’adjectivació, aleshores no fugim d’estudi i responguem pel que se’ns demana ja que, en tot cas, ja seran els qüestionadors els que quedaran desemmascarats. De la gent, allò que preocupa als que tenen una parcel·la de poder no és el que pugui ser cadascú sinó la seva presència social; l’adjectiu és el definitori. És clar, tanmateix, que la visió dels nazis de la realitat social de determinades persones era ben singular: s’era jueu, gitano, comunista, amic, enemic. L’oposat vàlid era ser ari, entès som essència, com substància: un ari era un producte humà natural. Com veiem, tot valors generats des de la cultura i des dels instints de domini social; “la voluntat de domini”, psíquic encara millor que econòmic, que va observar Nietzsche. Afegim tanmateix alguna cosa, que en podríem dir de sospitosa consciència, al respecte: és cèlebre i molt coneguda la suposada actitud antijueva de Shakespeare, sobretot a partir de la seva obra El mercader de Venècia, en la que Shylock, l’usurer, és acusat despietadament de persona sense ànima, sense sentiments, sense altres arrels que aquelles que es desprenen de la possessió de diners i res més que de diners i que el mateix Shylock dirigint-se al Dux explica així: què he de témer jo, si no he fet cap altre mal que el de demanar el que vosaltres mateixos m’havíeu concedit. Teniu entre vosaltres nombrosos esclaus que heu comprat i que empreu com els vostres ases, els vostres gossos i els vostres muls, en tasques abjectes i servils, simplement perquè els heu comprat. El poder que atorga la jerarquia social(valors socials molt d’altres temps però encara acceptats i reverenciats actualment) i el que hi afegeix la possessió dels diners és el que determina la qualificació i l’estructura social. Shylock, pel que sigui, per habilitat o per enginy, se’n serveix, però quan toca valors socials només vàlids per a la part dominant de la societat (o de recursos polítics d’agitació social interessada de part o de grups de la mateixa societat, però mai per qüestions humanitàries o de cultura), aleshores resulta que és un indesitjable, un mal súbdit. I per la mateixa conclusió se’l jutja i se’l condemna. Shakespeare aporta també un argument justificatiu, encara que humanament irracional, per Shylock. Fa dir-li (i ho exposa al Dux): tots estem empesos a cedir a una humiliant antipatia que ens impulsa a injuriar perquè som també injuriats. No tinc cap altra raó i no en vull cap altra que aquesta. Terrible aquesta conclusió shakespeariana. Les raons ja no són res més que emocions. La vida entesa com una obra d’art; només ens faltava arribar a aquesta conclusió. Salvatge, tot plegat; quina vergonya pels sers dits humans! Doncs bé, és l’única resposta que troba la professora, la filòsofa Hanna Arendt, quan se l’acusa: “sóc jueva”. Aprofito l’avinentesa per recordar el que ens va dir un dia a classe, a la Sorbonne de París, el professor Georges Gurvitch: un és sempre el jueu d’un altre. Podria afegir que tothom necessita un jueu aliè per justificar les seves impotències, les seves incapacitats, la seva dissort. Afegim-hi encara alguna reflexió més; és de Racine, el gran comediògraf francès: és ben cert que s’han de complir les regles eternes de la justificació escènica; però l’espectador sempre jutjarà segons el seu propi cor. Així que sempre cal “plaure i emocionar”. Volia escriure encara sobre Marx i l’existencialisme, però m’aturo. Només afegeixo que sempre que he escrit “jueu” llegiu-hi: català. I ho haureu comprès tot immediatament. L’adjectiu és el determinant.

Vist: 218 vegades