Quatre harmònics (per l’existència) dissonants

La realitat no és inerta; avisa, però després tu hi has de posar les condicions per escoltar-la, sentir-la. Existir és una realitat i prens l’existència com un fet que et condiciona. Ara bé, cadascú, vés a saber per quins motius o causes, l’emprèn a la seva manera: passiva, repel·lent, assumible, projectable.

Gairebé podríem dir que hi ha quatre existencialismes bàsics. D’una banda el que suporta l’existència perquè no pot ser altrament, i fins i tot acaba trobant-se bé en l’existir: una manera de viure tot menjant i fornicant (que no deixen de ser uns plaers) i, si s’escau, treballar, que també – si hom s’hi fixa bé – implica una certa satisfacció d’utilitat, anul·lant així, aquelles sensacions cansades de no saber què fer dels petits temps restants del compliment dels impulsos bàsics de la natura naturans (la naturalesa feta i acabada, suposadament la del Paradís previ) tal com la trobem.

Una altra manera d’existir seria la de la queixa, la de trobar-se injustament tractat, emplaçat, sofrent, aquella que acusa l’entorn natural i/o social d’inadequat, impropi, indegut. Dins d’aquesta sensació i noció de l’existència n’hi ha uns quants als qui la llunyania de la mort els és feixuga atès que només tenen sensació de ser un cos que tanmateix sent però que ha estat llençat a l’atzar de l’incert, abandonat sense objectiu. Però també hi ha aquelles ments – en realitat són passions del pensar – que entenen que la natura per ella mateixa no proclama res ni mostra ni impulsa vers cap objectiu ni trajecte per fer o deure per acomplir; ments que se senten incòmodes, molt sovint fins i tot corporalment, pel fet d’existir, que blasmen. Aquest sector està ple de poetes; darrerament hi he descobert Joan Vinyoli (…com cessen el soroll i el moviment, / com, inactiu, el vorí es fa de cera, / que fondrà, al capdavall, la mà del foc), però també Palau i Fabra (a Càncer: he donat el meu cos a una dona barata, se’m podria a les mans, com una vella sabata), però sense oblidar que hi ha aquell autor de l’Eclesiastès que ens recorda que vanitat de vanitats i, fins i tot, proclamar-ho ja és vanitat. I també aquells mots de Federico García Lorca (esperit desesperat a la recerca del cos per trobar-hi la subtilesa de l’existent), mots que afirmen: Quise llegar adonde / llegaron…. / ¡Y he llegado, Dios mío!… / Pero luego,[¡ya lo sabéis!] un velón y una manta / en el suelo, que, amb el e il naufragar m’è dolce in questo mare, de Leopardi – una fascinació pel no res (never, never more) de Poe – gairebé taponem per arreu aquest concepte de l’existència.

Hi ha també un altre concepte assumible de l’existència: el de suportar-la, sense més, el del Da sein de Heidegger, un “trobar-se aquí” perquè quelcom succeeix, però sense que en puguem saber ni tenir noció de causes ni d’objectius. Aquest existir seria aquell que es troba amb el beckettià Tot esperant Godot [Vladimir: Si, a aquesta immensa confusió, una sola cosa és clara: esperem que Godot vingui. Estragó: És veritat. Vladimir: O que caigui la nit. (temps). Ens trobem a la cita; això és tot. No som sants però som a la cita. Quanta gent ho pot dir?]o,     encara que hi hagi un final de partida sense que hagi arribat la resposta [Ham: Què vol dir, ahir? Clov (amb violència): Això vol dir estar fart de misèria. Em serveixo dels mots que m’has ensenyat. Si no volen dir res, ensenya-me’n d’altres. O permetem que calli]. I també en Joan Brossa a Una noia passa les vacances amb un comte que confon amb el comptable que, en realitat, pensava acompanyar en el seu viatge per la Costa Brava (obra en un acte, 13-X-1947) [Home, tot agafant-los amicalment pel braç i anant-se’n per la dreta: Un fanal d’oli proveït d’una xemeneia per a la sortida del fum, un xassís allargat com a suport d’un seguit d’imatges pintades damunt plaques de vidre, i un tub amb lents apropiades constitueixen la llanterna màgica].

Però no podem negar que hi ha un existir que assumeix construir un projecte d’existència; és el que proposava una i una altra vegada Sartre, encara que tot siguin inconvenients i entrebancs i es trobi la situació plena de salauds, d’aprofitats malparits. Es tracta d’aquella existència que agafa el que hi ha i ho transforma, ho modifica, en fa – del que existeix, del que ja és donat – quelcom de nou, d’un nou que potser no té cap altra justificació que el fet de sorgir del que ja tenim, però que es proposa, del trobar-se aquí (l’étant), un anar endavant. És aquell existir que arranca del que és nostre perquè ho anem fent, i sabem, malmès o endreçat, capmàs, desastre o embolic què portem entre mans; punt i situació precisa aquesta que fa de tota realitat no una assumpció finida i acabada sinó una plataforma que al poder manipular i manejar-ho tot – perquè de fet tot és nostre – permet d’actuar-hi intencionalment i fer, refer, construir, reinventar sempre de nou el projecte, el trobar-se, el trobar-nos, d’on som a on volem anar.

Molt sovint dins i en front d’aquests existencialismes nia l’essencialisme del més brutal immobilisme inquisitorial (una existència que ignora l’existent), que ens vol mostrar l’esplendor de la continuïtat i de la permanència i que es manifesta a través d’un legalisme tramat i travat, establert, permanent i anorreador. Escapar-se’n és un dels combats existencials més coratjosos. Que tanmateix cal emprendre.

 

P.S. Aquest darrer paràgraf l’he escrit a la matinada del 26 de maig del 2014, l’endemà de les eleccions al Parlament Europeu.

Vist: 230 vegades