Què és, o què hem d’entendre, que és l’art?

Pels grecs – i avui dia a tot el món dit occidental i a aquells indrets on la seva influència hi és forta i tot poderosa, però gairebé també a qualsevol altra cultura més o menys relacionada amb l’occidental – era obra d’art tot el que de prop o de lluny podia relacionar-se amb el déus i/o tot el que s’hi relacionava. S’entenia com obra d’art allò que era singular, fet o elaborat amb gran coneixement, idea o intenció de representar, al·ludir o referir-se a la divinitat, al transcendent i executat segons procediments definits, preestablerts i amb gran mestratge. L’obra d’art era la singularitat de la intenció executiva i creativa. Segons com ens ho mirem, podem continuar afirmant que aquest valor – el de la singularitat – és el que encara roman, havent arribat a dir els experts que cal o caldria entendre com obra d’art tot allò que hi ha algú que entén o per a qui una cosa és obra d’art, li és o representa un objecte singular.

Molts dels creadors contemporanis, sobretot els més joves i combatius, ens diuen que l’art ha de ser una reflexió, que això de les emocions estètiques són fruites d’altres temps i que l’art sigui entès com la plasmació d’encàrrecs compromesos amb el món i la societat concreta en tot el seu ventall de problemes i preocupacions humanes del super o del submón, aquest tipus de compromisos escrits o plasmats, més aviat s’haurien d’entendre com manifestos de política, economia o de transcendentalitat religiositat mostrats d’una manera autònoma, escrita o plàstica. L’art seria, doncs, actualment, una reflexió – accentuem reflexió – artística personal sobre l’impacte que en puguin provocar els fets socials (ja no només els transcendents?). Aleshores, què voldria dir art – com apunten en les seves declaracions de principis molts d’aquests artistes joves – entès com intervenció, amb mitjans artístics, en una resposta reflexionada sobre uns fets concrets o suposats?

Assajant de delimitar el que ens preocupa potser cal senyalar que hi ha molts tipus de resposta als fets concrets i que cal filar prim o recórrer gairebé exclusivament a aquell criteri de la singularitat. Perquè les respostes poden ser de molts tipus: normals, administratives, econòmiques, clíniques, artístiques (també) i altres que poden presentar-se tan objectives com les enunciades.

Tot això ha provocat que els artistes i els elaboradors de textos – els escribes, els escribidors, els prosistes i els poetes, els escriptors, en general – siguin els primers responsables de l’existència d’una sensibilitat camandulera (per qui no sàpiga de què va, vol dir hipòcrita, falsa, encobridora), sensibilitat que ens fa sentir, creure i pensar que aquest món és injust perquè no sabem distribuir bé els béns que la naturalesa espontàniament ens atorga.

Sembla que sí, que les coses poden anar per aquestes senderes i que tal com es presenten a la sensibilitat contemporània, el col·leccionisme d’antuvi i la museabilitat tot seguit, poden esdevenir objectes amb avaluació o apreciació artística tot allò que esdevé únic o rar o que li atribuïm singularitat, sigui per curiositat, sigui per emocionalitat (per on hauríem tornat a recuperar un criteri molt sovint bandejat en ser substituït pel que s’entén per acció creativa, la “reflexió”). Contràriament, tanmateix, no cal oblidar-ho, pel criteri considerat bàsic, fins fa ben poc: que una obra d’art obeeix a un impuls cec, espontani, irreprimible, que és el que justificaria la seva objectivització, transmutació en objecte.

Hem vist els criteris de sacralitat, d’emocionalitat, de reflexió; hi podem afegir el criteri de bon ofici (les acadèmies), tots ells gairebé sempre associats amb la singularitat, la peça única. Però modernament no podem menystenir el de valor econòmic i/o, encara més, el de mercat, el de cotització. Si hi ha algú que adquireix, inverteix diners en una cosa, gairebé aquell objecte esdevé obra d’art (en aquest cas deu ser pel valor afegit de la singularitat de la inversió; Dalí, el gran profeta del proper esdevenidor, no n’estaria massa allunyat d’aquest nou tipus d’avaluació).

A l’actualitat és, doncs, una obra d’art tot allò que mereix que algú li dediqui una atenció, sigui de l’àmbit que sigui (i n’hem esmentat uns quants). De moment, però, encara no acceptem que siguin obres d’art – malgrat que en siguin bones promotores i bons camins d’iniciació – les reproduccions mecàniques de les esmentades obres d’art que indiquem, ara, com clàssiques, establertes, incloses totes les mencionades. Certes reproduccions, tanmateix, ja comencen assolir el barem que apuntem.

Comtat i debatut, els museus començarien a esdevenir les tombes preservatives de tot el que ha implicat – un moment donat – una singularitat emocional, reflexiva o inversora.

Vist: 205 vegades