Quina imatge pot respondre al que entenem per realitat?

Obvi, la realitat és aquella que creiem o pensem que és. Però quan l’hem de manipular, quan hem de treballar sobre la realitat, donada la nostra condició mental – és possible que els animals ho facin pràcticament, instintivament, intuïtivament –, ho hem de fer a partir d’una imatge, còpia – acceptem – d’allò que volem considerar. Però sabem, som conscients que aquesta còpia és ja un criteri d’allò que considerem un punt de vista, una perspectiva – la de l’observador o de la idea que aquest se’n fa d’allò que considera. El dibuix – percepció inicial-, el disseny – elaboració mental actual -, responen als criteris des dels que enfoquem el que volem fer amb allò que volem tractar (la dita realitat). Ara som ben conscients de tot això i el projecte de recerca de la forma inclou ja la intencionalitat de la forma que es recerca, que es vol establir per ésser còmodament manejable.

Davant de tanta inseguretat respecte del dibuix i del disseny, semblava que havíem trobat l’instrument que ens oferiria la imatge real que voldríem esbrinar. Aquest instrument era la fotografia: de la realitat recolliríem el que la llum ens n’oferiria. D’antuvi va semblar que havíem trobat la realitat; però ben aviat verificàrem que aquella imatge era la resposta a les condicions ambientals d’il·luminació en què l’objecte a considerar se’ns mostrava. El color és una longitud d’ona en relació a un objecte i una percepció d’entre les infinites que l’energia de la naturalesa en ofereix. La naturalesa (substància o essència, s’ha dit també) de cada cos impactat per la llum procedeix així mateix a motivar la variada percepció cromàtica que, ensems, respecte del cos orgànic humà, rep, acusa, un o altre impacte de color. A aquest respecte tinc ben present el que em deia el poeta i pintor Josep Maria de Sucre, gran sensible i acurat mestre de la paraula adient per a cada sensació i vivència: que el que importava en el pintar no era el color precís emprat sinó la gestualitat, la textura matèrica amb què quedava plasmat, concretat el gest. Alguns pintors són sensibles a la textura i passen i repassen les seves pintures fins que troben, també, la satisfacció al tacte (aquest procedir els és instintiu, sense que n’arribin a donar cap explicació, aspecte del que en testimonio a través de Joan Ponç i/o d’Antoni Tàpies) [Translació que podríem referir també a la noció de “poema visual” o d’”objecte poètic”; el primer seria la materialització de les paraules (molts poetes parlen del “gruix” dels mots) i el segon seria la immanència evocativa conceptual en el mot, que no deixa de ser una escultura, una tactilitat, mancada (aquesta indefinició la patia en Brossa, que cercava materialitzar els mots, i que el poeta brasiler Joao Cabral de Melo Neto va confondre, els darrers anys 40 del segle passat, amb el realisme socialista)].

Amb totes aquestes reflexions no és que vulgui relativitzar-ho tot sinó que el que pretenc és indicar com cada temps, cada actitud davant de la naturalesa, pren les seves decisions que, convertides en elements constitutius d’una actitud davant de la naturalesa, esdevenen el bloc de les creences amb què signifiquem les cultures. Però les cultures no són estàtiques; viuen, treballen, contrasten i acaben modificant-se, evolucionen. És per aquesta evolució o mutació presencial que canvien les actituds, les creences, i hom passa a entendre la realitat natural d’una altra manera. L’art visual i tàctil que ha mantingut vigent els seus assoliments fins el moment del gran desenvolupament del que en diem cultura científica ha deixat de ser, de correspondre al que entenem per realitat. Ara ens enfrontem amb el que entenem com la forma de les coses i el seu color d’una manera diferent de com es va fer fins el segle XIX; entenem que el que en diem actitud estètica ara respon no a uns criteris de còpia – mimesi - d’una realitat transcendent sinó que obeeix a un enfrontar-se a la realitat des dels postulats sensibles de l’emoció, o des de la construcció de l’objecte que es vol captar o estèticament posseir. No és que en altres temps l’emoció no conformés també l’estètica, és que aquest aspecte no era el determinant. Recordi’s que Vasari ens crida l’atenció sobre com la Madona de Siena (segle XIV) era bàsicament vista des de la religiositat transcendent; encara el Concili de Trento, 1570, predica que a l’art el que val és el missatge – per a la música, el contingut del mots – i no les formes que, en tot cas, l’han de potenciar.

Amb tot això semblava que la fotografia ens havia aportat una altra perspectiva de la qüestió. Sí, ho ha fet, però el que introdueix és un altre plantejament: no és ni el dibuix ni el disseny els que ens donen la possibilitat de tractar les formes, sinó que amb aquest nou instrument les formes les tractem com incidències lluminoses que, com sabem, són perfectament i totalment manipulables segons convingui al predicador, al que té el domini de la circulació i expansió d’aquest tipus d’imatges.

Vist: 187 vegades