Rellegir els clàssics. De Plató a Sartre tot passant per Nietzsche

No sé si és oportú o positiu rellegir els clàssics, però sí que puc dir que molt sovint tens sorpreses perquè et trobes que diuen el mateix que tu penses però amb altres mots. Aleshores se’t planteja la qüestió de si només són els mots els que han canviat o bé el que canvia són les idees però per identificar-les s’empren els vells mots. No ho sé, però sí que m’ha impressionat rellegir Nietzsche als seus Orígens de la Tragèdia (escrita els anys després de l’aixafament, 1871, de la Commune, de Paris), lamentar la pèrdua de temps que li va significar intentar explicar la realitat del seu temps, el temps que Nietzsche vivia, amb paraules d’altres autors, impregnades de sensibilitats i percepcions molt diferents de les seves intencions, de l’orientació com ell. Nietzsche (que de bona fe creia que el món era una gran Òpera de teatre total) enfocava una problemàtica que considerava falsament oferta com era de la fer-nos creure que les tragèdies gregues eren la metafísica de la sensibilitat antiga quan, en realitat, els ciutadans de les polis, els antics grecs, a partir de Pericles (-443) – després de les guerres mèdiques (-449) i del Peloponès (-431) – se’n fotien de tot el que pugués preocupar als dirigents de les ciutats-estat d’aquelles terres, atès que el que els venia a sobre era una estructura global que anul·laria la seva idiosincràsia i la seva manera d’entendre la llibertat d’organitzar-se. Nietzsche arriba dir que a partir d’aquell moment és el déu Dionís, el burleta, el que es deixa anar pels impulsos i no per les idees o les estructures, el que crida la intenció dels ciutadans sobre la falsa seriositat de tot el que siguin organitzacions polítiques menades, dirigides o conduïdes per professionals de la funció pública.

Però és que Plató ja ens advertia en algunes parts dels seus diàlegs (Banquet, -378) que si no s’introduïa la ruptura en la reflexió – la subjectivitat única i intransferible – on aniríem a parar és a un saber no de les idees sinó del que es creu que diuen les idees, al saber de la “caverna”, on les realitats són el que t’expliquen que són les realitats i qui t’ho explica són els portadors de torxes – d’atxes – que il·luminen l’antre com ells volen a la seva conveniència.

Després d’aquestes dues passes anem ara a la tercera, la de la relectura de Sartre. Aquest extraordinari pensador de la realitat de l’existència, per tal d’esbrinar què hi pot haver a l’existència que sigui il·lustratiu i educador per organitzar el present, s’endinsa, s’entafora als micro secrets de la vida de Flaubert (L’idiot de la famille, 1971-72) – el creador i estructurador del realisme més ferotge, descarnat i positiu, aquell que adverteix que el saber no resulti ser només una lectura del diccionari del que s’ha de saber – i el que hi troba són petiteses i més petiteses, futeses, totes conduents a la realitat del desesperat escriptor però cap de realment diriment perquè la realitat no arriba ni a ser un joc d’escacs sinó una disbauxa que pren la forma que se li va donant. Ja li ho havia advertit, simultàniament, Ionesco amb el seu teatre de l’absurd (1952): tot el que afegeixis a la realitat, la realitat s’ho empassa i ho converteix en realitat sense que es pugui arribar mai a saber què és la realitat, perquè sempre és nova. Sartre ho havia previst i descrit ja a Huis clos (1944): l’infern sempre seran els altres perquè tu, imbècil, sempre t’ordenaràs segons et sentis afectat pel que et sembla que els altres maquinen sobre tu, quan en realitat els altres no maquinen res; se serveixen del que tu fas i dius.

Rellegir els clàssics no m’ha servit per allò que deien sinó pels fracassos que m’ha semblat trobar en el que deien dels seus temps i circumstàncies. Tanmateix el factor comú que trobaria en aquests tres pensadors clàssics de la realitat és que en lloc d’expressar directament les seves idees volien encaixar-les en els sistemes de regulació establerts, i aquí hi hauria el seu estrepitós fracàs. Tots tres ho han reconegut a bastament, si bé la lectura que encara fem dels seus textos és l’arcaica que ells mateixos ens diuen que no hem de fer. Hem d’evitar els seus errors. No hem de parlar els llenguatges establerts perquè els altres, els conciutadans, ens entenguin. Hem de dir les coses tal qual ragen, falses, incongruents, monstruoses, inoperants; no es pot arreglar el que només són incoherències estúpides. Només el pas ferm i decidit endavant és vàlid. En tot cas la història és per riure-se’n, per evitar els esculls que trobarem i seguir la intenció i el projecte que anem elaborant. Res de pensament líquid, adaptable, acció nova que la nova realitat pot sorprendre però acaba mostrant-se positiva, eficaç i eficient.

Vist: 211 vegades