Sarraïns i francs, un miracle i el coll de Panissars. Realitat, llegenda i futur de la catalanitat

Em sento amb un malestar angoixant i intranquil d’esperit, afeblidor físicament del cos. I tot plegat per què? Doncs perquè sembla impossible que al món hi hagi tantes absurditats reals efectives a l’àmbit dels humans que ni l’organisme viu més mancat seria capaç d’esllavissar-s’hi per escometre tantes errades evidents com està succeint actualment a tots els àmbits de la nostra cultura. Una errada darrere de l’altra, com per exemple, entendre la llegua, els parlars dels humans, com una indústria dels mots; no entendre que les maneres de ser dels pobles – el que  Herder a finals del XVIII en va dir volksgeist, l’esperit dels pobles, tarannà o manera de ser que ja era coneguda des de sempre i que Tàcit anunciava, però no definia per desconeixement de la seva base, entre els pobles germànics, però que també hem anat trobant a qualsevol de les tribus africanes o amazòniques i de les de l’Àsia central –, sense oblidar les de les terres i illes oceàniques, no assumir mentalment, sensiblement i sentimentalment que els parlars són les manifestacions orals de les relacions dels humans amb els llocs on viuen i/o on estableixen la seva residència; del que, de tot plegat, n’és la variació constant dels parlars, sense que la imposició de l’ocupant, del colonitzadors o del culturalitzador acabi imposant els seus criteris i principis – ni lingüístics ni jurídics – i que tot derivi cap a maneres autòctones de reconeixement de les realitats i de les relacions dels humans amb els seus entorns. Les variants lingüístiques de l’anglès o les del castellà, al cap dels segles passats – malgrat totes les opressions i mordaces – en són el bon exemple.

Però on volia anar a parar era a la idiosincràsia del català, aquesta manera de manifestar-se que porta oprimida des de fa més de mil anys però que cap pressió ha aconseguit ofegar. No és una obsessió meva, és una curiositat – de la que involuntàriament en formo part i de quina responsabilitat no renuncio – que em mou intel·lectualment i científicament per arribar a comprendre la plenitud del sentit de les coses que, si de moment no acabes d’entendre, com més ampli és el ventall d’observació més encaixen les coses i menys apareix l’absurditat de l’existir amb què he començat aquest text.

S’és català – que no és ser ni ilergeta, ni laietà, ni ausetà, ni cap altre dels continguts de conducte que el grecs i els romans varen observar que habitaven aquestes contrades entre Pirineus i la Mediterrània – i s’ho és de català des d’un determinat moment de la història, pel segle IX, en què els fets i les circumstàncies determinen que la gent d’un determinat indret tingui, es mostri, sota un aspecte singular i únic d’estar, de trobar-se en contacte amb el seu entorn natural i, obvi, comunitari, social, aquells amb els que conviu. És entorn d’aquest segle IX que els sarraïns, des del sud, empenyen cap amunt i els francs, des del nord, premen cap avall. La gent del bell mig s’adona que potser entre ambdues pressions hi té quelcom a fer. Així s’institueix Catalunya; així sorgeix Jofre el Pelós, un genèric que implica establir territori i jurisdicció – que vol dir ordre i organització amb projecte -, poblar-lo i fincar-s’hi per arrelar-s’hi i, des d’aquesta base territorial, amb el que implica de parlars, conductes i costums adequats i adients, convertir-se en una de les tantes maneres de donar sentit a aquest món, el que se’n dirà segles a venir – com ja hem dit – volksgeist i, per aquells segles mitjans, idiosincràsies. Un text antic, Gesta Comitum Barchinonenseum, entre relat, conte, realitat i fantasia, ens ho explica i ens enforteix les arrels.

Catalunya nasqué entre i pels enfrontaments entre sarraïns i francs; segons conten els annals històrics devia ésser-hi necessària la seva aparició. Els temps se succeeixen, els fets esdevenen, però de tant en tant es produeixen accions que  certifiquen que la realitat no és estricta rutina. De sobte, entre el 1283 i el 1286, i en especial pel setembre-octubre del 1285, tenen lloc uns esdeveniments que constataran que l’entitat catalana, una manera catalana de ser, és necessària i continua vigent, no ha traspassat. Un seguit de fets i circumstàncies han portat les estructures catalanes a expandir-se per la Mediterrània. Obvi, els conflictes sorgeixen arreu; que si Roma, que si París, que si els regnes de Taifes que pul·lulen per la península hispànica. Tot plegat que el Papa de Roma, Martí IV, decideix excomunicar el Comte-Rei de Catalunya-Aragó, Pere II el Gran, i donar en croada – els catalans coneixem molt bé l’expressió – els seus territoris a Felip III l’Ardit, rei de França. El rei francès, amb un poderosíssim exèrcit, ve a prendre possessió de l’obsequi papal – no ho ha pogut fer per mar perquè Roger de Llúria li ho ha impedit -, però es troba, per terra també, amb la forta oposició del monarca i del poble català que, amb un seguit de fets successius, faran dissuadir el francès, causant-li fins i tot la mort.

Els fets pro continuïtat catalana són, primer, el setge de Girona: davant de la dura envestida, a punt de claudicar els catalans, de sobte del sepulcre de Sant Feliu surten unes mosques grossíssimes i abundoses que delmen l’exèrcit francès. Desorientats i embogits, emprenen la retirada, però a l’arribar al coll de Panissars (l’actual El Pertús), l’esperen de nou els catalans armats que destrossen el que quedava d’aquella poderosíssima maquinària d’ocupació.

D’envestides n’han continuat arribant, però l’entitat catalana encara no ha donat la plenitud dels fruits que amb segell propi ha d’aportar a la humanitat. El món comença a sentir-ho i adonar-se’n.

Vist: 214 vegades