Sis d’octubre: encaix i visió adequada. D’Aristòtil a Arnau Puig tot passant per Alfred Binet

El sis d’octubre de 1934 tenia vuit anys i recordo ben bé – a part de l’esdeveniment polític que em memoritza: la proclamació de la República Catalana pel President Lluís Companys – que va ser aquell any quan vaig tenir la consciència clara de que un dels principis fonamentals del coneixement és l’encaix: que allò que hem de relacionar – viure és relacionar – encaixi en les seves parts; altrament tot plegat és un pastitx, un garbuix, un no-res. Aquesta consciència em venia de que quan el 1932 va néixer el germà, jo, com obsequi per l’esdeveniment, li vaig oferir un barquet de fusta i un barret de paper de diari, tots dos estris elaborats per mi. Recordo que tothom va quedar molt content del meu acudit i que em varen felicitar. Però no fou fins el 1934 que m’adonà que aquells objectes elaborats pel meu enginy no encaixaven: ni el barquet de fusta s’aguantava com calia a l’aigua ni el barretet encaixava al caparró del meu germà. Havia tingut molt enginy creatiu, però la meva obra no anava més enllà d’una actitud afectuosa, sempre lloable envers els que m’envoltaven.

Però, com deia, el 1934 – ho recordo molt bé – de sobte prenc consciència que les realitats han d’encaixar. No és aleshores, obvi, que vaig llegir Aristòtil, que em va advertir que les coses d’aquest món, per tenir sentit i significació, han d’encaixar. Ell en deia la bona visió, eusynopton, atribuint, pel cas immediat, a la vista l’activitat conscient, correctiva i coneixedora. L’ull, com la intel·ligència, capta les relacions escaients per a cada cosa. Que engalzi, diuen els fusters en català; altrament no hi ha construcció, no hi ha moble possible. La presència del món s’ha d’agafar dins de les relacions i les proporcions que les mateixes coses permetin si es vol assolir un objectiu. Recordo encara – ho vaig llegir molts anys molt més tard – els exemples, entre d’altres evidències, que Aristòtil aportava; i precisament a l’àmbit de l’estètica, de la percepció sensible (l’inici del coneixement més profund), deia el pragmàtic grec: com s’hauria de dibuixar una mosca perquè aquell dibuix aportés quelcom al coneixement? Responia que s’hauria de dibuixar molt més gran que la realitat de l’objecte considerat. I un elefant? Com s’ha de dibuixar, si volem iniciar-ne un primer coneixement d’aquell paquiderm? Doncs, responia el savi grec, més petit que la seva realitat, ja que altrament ens perdrem en les consideracions de primer pla del que no sabem quines interconnexions té; el dibuix sintètic que ens permeti copsar l’animal en la seva totalitat ens permetrà iniciar la successiva investigació de recerca per esbrinar què hi fa cada cosa en el lloc on es troba. Si haguéssim estat objectius amb la mosca, el dibuix no hauria passat d’una taca inútil que no hauria servit per a res.

Aquest principi de coneixement o d’intel·ligència, vint-i-tres segles després portaria el nom del psicòleg experimental Binet.

És clar, obvi, que avui tenim uns instruments que ens permeten iniciar aquestes recerques d’altres maneres molt més eficients i eficaces. Però no és això ni de què parlava Aristòtil ni tampoc el seu objectiu: a part d’alliçonar-nos sobre les qüestions d’objectivitat, de percepció i d’estètica, allò sobre el que ens advertia el mestre era sobre l’emplaçament adequat per iniciar, perquè siguin efectives, les nostres recerques. El coneixement es té quan allò que s’ha considerat “encaixa”, ofereix una explicació coherent en la parcialitat de l’àmbit que s’estudia.

No sé exactament què pot tenir a veure un sis d’octubre polític amb una recerca sobre les maneres coherents d’assolir els coneixements, a part, obvi per l’ocasió, que en el meu record coincideixen el meu descobriment d’un principi radical per al coneixement i la vivència de la veu de Lluís Companys, la matinada del sis d’octubre del 1934, deslliurant del seu compromís moral i material tots aquells que l’havien ajudat fins aleshores a aconseguir la independència de Catalunya.

Una qüestió òbvia després de tot el que acabem de dir és: ¿es que potser Lluís Companys no havia previst l’encaix dels elements que s’havien de considerar per a una escomesa d’aquella envergadura política?  Crec que el President català ho havia considerat tot, entre altres coses que les possibilitats d’entesa entre contendents (els contendents eren els altres, sords i orbs a tota realitat evident)  eren ja impossibles i el que calia prendre en consideració era només posar en marxa la nova estructura ja prevista i estudiada al detall.

Però aquest encaix no convenia, no entrava als plans dels altres, que només entenien els arguments de l’embotit: fot-li’n més, que s’ofeguin, cap respecte pel qui no obeeix les nostres normes. En definitiva, un Duc d’Alba més volent dominar uns Països Baixos que se li escapaven de les mans: “antes muertos que insumisos”.

Aristòtil ja havia previst, feia més de dos mil quatre-cents anys, que el que no encaixa és, com diria Shakespeare, love labour’s lost.

Però l’Arnau Puig creu que acabarem trobant el nostre encaix adequat que, tanmateix, ull!!, ha de preveure sempre les coces de l’altre. Compte! Que no predico la prudència sinó que crido l’atenció per encaixar bé.

Vist: 98 vegades