Sobiranisme, rendibilitat i gentilicis

Sobiranisme, rendibilitat i gentilicis són tres mots gens innocents pescats al vol de la lectura de qualsevol diari, d’una conversa oïda involuntàriament en un mitjà de transport o tot anant pel carrer. Els comentarem perquè aquests mots, reflexionats, són molt sucosos.

Començarem per sobiranisme: és sobirà aquell qui pot decidir, en primer terme, del territori de què disposa. Dir que ets sobirà d’un pis de lloguer faria somriure a qui ho sentís perquè, per la naturalesa mateixa del context en què s’emetria el mot, tant pletòric de poder, sobiranisme, esfondraria en el ridícul més immens, atès que si estàs de lloguer et poden fer fora quan vulguin de l’espai del que et creies sobirà; mentre que al sobirà autèntic ningú el pot foragitar si no és per una força bruta, marginal i escandalosa. És per això que quan em trobava a Lituània i els vaig parlar de la nostra llengua perseguida, el que em varen preguntar va ser: “i el territori el posseïu vosaltres?” Els vaig explicar la situació de Catalunya, sotmesa històricament a governs realment decisoris forans i amb punts sistemàtics i estratègics d’ocupació. Aleshores em van dir “està molt bé que vetlleu per la llengua (nosaltres també ho fem amb el lituà,) però penseu que només per subsistir ja de naixement hem de parlar-ne cinc més (polonès, rus, alemany, suec i anglès), els idiomes dels veïns territorials i històrics i de conveniència comercial que ens envolten. El que és important i decisiu pel sobiranisme és el territori, que cal posseir i guardar fermament”. Per això hi ha tants recels arreu del món pels límits dels territoris dels Estats establerts. El pas del temps ha donat la raó als lituans; darrerament ens venen veus de l’altre cantó dels nostres límits històrics catalans i ens recorden que nosaltres podem dir en la nostra llengua el que vulguem, però no hem d’oblidar que la terra que en diem nostra en realitat la dominen ells i faran el que calgui per conservar-la sota el seu domini, el realment sobirà. Pensem-nos, doncs, ben bé què hem de fer i com ho hem d’endegar i el que cal que sigui primer en l’ordre de les accions.

Passem a l’altre mot, rendibilitat. He de reconèixer que m’han agafat per sorpresa sobre el contingut d’aquest mot: la rendibilitat és el profit o benefici que se’n treu de l’ús d’alguna cosa. Doncs bé, referim-la al tren TAV (AVE) i concretem-ne l’explotació al trajecte Barcelona Madrid. S’entén per rendibilitat en aquests casos els beneficis que aporta aquest mitjà de comunicació als territoris que travessa; això ha motivat que oficialment es digui que és l’únic servei del mateix tipus rentable. Però, i aquí ve la qüestió que capgira l’entesa del mot i de la intenció amb què ha estat formulada (la rendibilitat): què se’ns hauria perdut a Madrid per haver-hi d’anar amb l’assiduïtat amb la que ara cal que els catalans hi vagin? Res de res, perquè allí només hi ha el que hi aportem els de fora: no debades Felip II establí el 1561 la capital en aquells camps de bona cacera perquè mentre manava i disposava la cort es podia distreure. El TAV de centralitat carpetovetònica no aporta cap rendibilitat a les terres catalanes; només beneficis per a les dels altres. El balanç econòmic oficial de l’Estat centralista ho posa ben de manifest.

L’altre mot, el de gentilici, no voldria tocar-lo i és molt perillós reflexionar-lo. Però la realitat de les situacions obliga a no deixar res sense considerar, aspecte que tampoc implica que la qüestió considerada tingui exclusivament el valor unilateral que ara comentem, si bé el comentari es fa perquè hom hi troba implicacions que cal resoldre i aclarir. Obvi, el gentilici es refereix als cognoms de tants i tants catalans convençuts, sigui perquè són nats a Catalunya, perquè hi treballen i/o perquè hi viuen. Però el gentilici ens indica la seva procedència territorial. No passa res (els Estats Units d’Amèrica del Nord i de Canadà i qualsevol altre Estat de les Amèriques Central i del Sud n’estan plens de cognoms de procedències geogràfiques ben diverses), però s’ha observat, en el cas de Catalunya (i els polítics espanyols hi insisteixen i ho remarquen), que qui viu i treballa a Catalunya i que els seus avantpassats nasqueren fora de la geografia catalana, sembla que tinguin obligacions ancestrals amb els seus territoris d’origen familiar (obligacions i sentiments que no serien imperatius en altres Estats del món). Aleshores, entre els habitants de Catalunya de procedència o d’arrels foranes sovint s’observa que hi ha prevenció i resistència a reconèixer-se com genuïnament catalans i amb dret a ser sobirans en el seu propi territori. Cal que aquests catalans superin aquest crit de nissaga perquè hom és de l’indret on pastura, s’hi troba bé i vol sentir-se’n representant, així com dels seus trets diferenciadors. El gentilici no és altra cosa que un signe que indiscutiblement indica procedència de la llavor però que no defineix el producte final: que és el que correspon per fets i base natural i cultural. La natura i la cultura marquen.

Així el sobiranisme ens garanteix com individus l’autodeterminació des d’on som i del que hi fem. La rendibilitat, els fruits adients i adequats a la nostra tasca. El gentilici només seria aquell tret que en un conjunt ben trabat ens fa a tots diferents i originals.

Vist: 245 vegades