SOCIOLOGIA DEL PASSAT, PRESENT I FUTUR

El temps, si no se n’és conscient, no existeix; aleshores la successió que evidentment ens mostra la geologia o es plasma en i pel vent i/o el fet de la pluja mateix, atès que aquestes realitats són afectades per una duració constantment mutant, aquest ordre –segons deia Aristòtil– del abans i del després, pot ser entès mentalment com un temps, però si no afecta una consciència, la duració o successió sense un contemplador pertany a un altre ordre, no a l’ordre del temps humà.

Ho he reflexionat una vegada més aquestes evidències i si no són vitals, no pertanyen a una consciència de tot plegat en trec la conclusió que el passat, el present i el futur és el mateix.

M’explico: el passat per a una consciència és allò que recorda, que memoritza del que li ha succeït; si no es té aquesta consciència, si no es cerca aquest record, el passat no existeix. Ep!, és evident que la nostra consciència es troba afectada també per un passat que li han contat, que li transmet la cultura, l’ensenyament familiar o escolar i/o l’adoctrinament de que socialment pot ser sotmesa tota consciència. El passat esdevé la part comunicada que afecta tota consciència; el passat p és una memòria personal o és un adoctrinament (aquest mot pressuposa altres qüestions que no són de l’ordre que ara ens interessa).

El present és la base de tot; sense un present no hi ha ni memòria ni adoctrinament possible. El present és el balanceig del patir, la presa constant de decisions compromeses i condicionants. Al present hi ha el compromís pel futur que esdevindrà immediatament present. Present i futur estan enganxats; el futur és la projecció del present, que és present perquè esdevé futur. No hi ha futur sense un present. En determinades condicions i circumstàncies el passat pot intervenir en el futur; la memòria pot condicionar el futur de la mateixa que el futur és o  pot ser condicionat per l’adoctrinament.

Aleshores de tot plegat arribo a la conclusió que faci el que faci visc el passat des del present i exercito el futur des del present, també. El present ho és tot.

El present és viure, és l’estar aquí i fer aquest estar aquí des de la memòria, la cultura o l’adoctrinament, que tenen valors o significacions des de la projecció,  futur, des del que projecto el present. El meu viure es troba encasellat entre el que accepto del passat i el que projecto pel futur.               

Poden semblar unes disquisicions abstracte, absurdes i abstruses. Però en realitat no ho són gens. Agafo un exemple viu, vital, que exposo en suposició entre real i hipotètica, el que el subjecte humà d’aquest present explica: B… Osborn… –un “famós”, artista i televisiu  personatge d’actualitat–, diu de si mateix: Què voleu que hi faci jo. Vaig néixer sota una parra del millor i més excel·lent vi que es pugui beure emplaçada en una finca immensa en una terra regada quan escau i solejada quan convé. Des del néixer vaig parlar anglès i per la terra on em trobava i per la gent que em cuidava vaig parlar també castellà. No m’ha faltat mai res, pràctica,ment no sé que vol dir el mot diner perquè sempre ho tinc tot resolt en només manifestar el desig. Faig el que em sembla, quan em plau. I si em trobo amb alguna cosa o situació desagradable que altera el meu estat d’ànim sempre plaent, si se’m fa present una inquietud en em causa el que és designat com dolor –personal o aliè, aleshores dong gràcies a Déu que m’ho faci sentir perquè així puc agrair-li encara més els dons de que la meva persona ha estat objecte.

Per aquest personatge el passat, el present i el futur és la mateixa cosa; és una mena d’allò que els grecs anomenaven ataraxia, aquella situació d’ànim en suspens: idíl·lic; que, a més, inclou la nostàlgia, que tan bé va saber representar Poussin el seu quadre Et in Arcadia ego que, segon sembla vol dir que la mort també és present a l’Arcadia, al món en el que el present és com un fet geològic, passa i no cal adonar-se’n. En síntesi: viure feliç però amb les camises que calgui.            

Vist: 10 vegades