Teoria i justificació del happening (Reflexió en ocasió d’un homenatge a Allan Kaprow a la Fundació Tàpies)

L’obra d’art a l’inici fou considerada una còpia de la naturalesa – seguint les prescripcions del records platònics d’Aristòtil, ars imitatur naturam -, però amb el pas del temps, l’art, la creació artística, esdevingué una composició. El moment amb sensibilitat contemporània de que l’art és una composició arrenca – encara que sembli contradictori amb les idees mateixes dels que ho establiren – en el renaixement italià dels segles XV-XVI. En aquell moment s’adonaren els artistes (els imitadors de la natura) que en realitat eren creadors: el que feien amb la seva acció era composar. Podien mirar, observar la naturalesa, però a partir d’aquest fet i amb les tesis amb què emprenien la tasca, el que feien en realitat era composar, construir; de cap manera imitar, copiar. La gent del barroc se n’adonà encara més de que eren creadors, atès que feien intervenir a les seves composicions circumstàncies que podien ser reals però que en tot cas eren aleatòries: les ombres, els punts de vista esbiaixats com les perspectives aèries, impossibles en aquells temps.

Però quan de veritat hom s’ha adonat que l’obra d’art és una composició ha estat just en el moment del happening, principalment els realitzats per Allan Kaprow. Hi havia el precedent de l’accionisme plàstic de Pollock i la substitució dels materials compositius pels de rebuig o recuperació en les decisions creatives de Jim Dine que, a més, ho justificava emparant-se en la importància del gest corporal en si mateix, que Cunningham incorporava a l’àmbit del reconeixement de percepció estètica.

Amb tots aquests nous creadors el que quedava evident és que l’acció artística era creadora en ella mateixa i que, per a la pintura o l’escultura, la clàssica composició no era res més que una concentració regulada de tensions, de dinàmiques. A partir d’aquest fet l’obra podia sortir de l’enquadrament tradicional i instal·lar-se a la realitat quotidiana perquè de fet tots els nostres actes, totes les nostres decisions, són exterioritzacions, expressions de la nostra actitud sensible davant de la realitat. D’aquí que es podria arribar a dir que tothom és artista atès que cadascú exterioritza d’una manera personalitzada la seva actitud i la seva resposta davant de l’entorn que l’afecta. L’art i la vida vindrien a ser la mateixa cosa, com afirmaria Beuys en el sentit més ample dels conceptes; intencionalitat que, tanmateix, estaria allunyada d’aquella altra interpretació que pretenia per mitjà de l’art donar un sentit transcendent a la vida.

Tant és així que la interpretació accionista de l’activitat creativa – que, obvi, cal diferenciar de les accions estrictament instintives i/o mecàniques per a la subsistència – ha permès entendre, als que s’hi inserien amb un projecte social compromès, que l’art, l’acció creadora estricta, fos, és també, impliqui una actitud social, que pot esdevenir política en funció del context i de la personalitat de l’executor, de l’artista.

En tota intenció de happening hi hauria una autoafirmació de la pròpia personalitat i de les conviccions en relació a les quals s’actua. Aleshores, i crec que aquesta era la intenció de Kaprow, de cap manera es podria entendre el happening com una operació o activitat catàrtica, curativa. El happening no fou establert com una intervenció plàstica de la psicoanàlisi: no perquè facis uns quants gestos o uns quants crits o genuflexions t’alliberaràs dels teus complexos o maldecaps. Tampoc el happening és quelcom que es pugui aprendre en cap acadèmia ni institució. El happening implica un context que invita a que se li respongui, se li mostri una actitud i una activitat diferent de la socialment esperada. El happening és una resposta instintiva conscient davant d’un entorn, resposta que pot ser positiva o negativa en relació a com els agents creadors, que podem entendre com artistes atès que sempre seran accions úniques, se sentin emplaçats davant del context que els mereix aquella resposta personalitzada.

Una possible recuperació de la intenció del happening en el context actual podria caure en el parany del que ens advertí Kafka: que les institucions condicionen tot el que es realitza a l’ombra seva. No s’ha d’oblidar que el happening ha de rajar de qui l’executa i rajar és, indubtablement, instint però també cultura, ja sigui la que s’ha après, la imposada o la odiada, però sobretot aquella des de la que hom sent o creu que actua. Les realitats són els decorats davant dels quals hom s’executa; en lloc d’artista s’hi pot devenir titella.

Vist: 206 vegades