Territori i urbanística

Potser que comencem a planejar com organitzarem el nostre territori, un territori que esdevindrà el que nosaltres en vulguem fer. És per això que associem al mot territori la noció d’urbanística, que vol dir planejar què hem de fer amb l’espai real que tenim, com l’hem d’organitzar en relació al que s’hi vulgui o s’hi pugui fer i, conseqüentment, el ventall de què hi hem d’implantar i executar. Ja fa molts anys que posseeixo un llibre que es titula Quan la noció de modern no era un estil sinó una causa (l’autor, Anatole Kopp, nat a Rússia però amb domini forçat d’estudi i d’escriptura simultàniament en tres llengües d’alfabets diferents), llibre on s’hi estudia i es planteja que un aspecte de la realitat són les necessitats i les possibilitats de satisfer-les i una altra molt diferent la causa que ho faci moure i anar tot endavant. D’entrada l’autor és ben clar: hi ha una certa propensió a confondre els mots estil i causa, tot dos necessaris en tot projecte i proposta però cadascun d’ells amb la seva pròpia càrrega imperativa de presència i d’iniciativa social – i política, obvi – compensatòria tanmateix entre ambdós continguts intencionals: causa és la motivació per a una recerca i un desenvolupament constant indefinit, estil implica l’acomodament a una realitat de fet que només cal mantenir i fer lluir. Les causes han d’implicar sempre impuls i pas endavant, innovació i creativitat, els estils hi són perquè es produeixi el relax dins o al bell mig d’una dinàmica funcional.

En aquests sentit hom no sap ben bé per on agafar la qüestió. si per causa o per estil. De causes motivants n’hi ha sempre en tot i per tot, i d’estils també perquè hom sempre vol que el que es fa reflecteixi els trets dels impulsors inicials. Només com exemples a l’abast diguem que hom no és barroc o renaixentista perquè sí, sinó perquè hi ha una manera de sentir-se instal·lat al món o a una societat concreta que és la que et correspon per tarannà i aspiracions, aquella i no una altra: d’aquí la convivència d’estils en infinitats d’ocasions, que responen a diferents maneres de trobar-se immers al món immediat.

La realitat viva de les societats ha motivat que verifiquem que al seu si heterogeni hi hagi el que en diem innovadors i conservadors; obvi no respon aquesta observació nominativa a dues realitats immodificables sinó a dues maneres de sentir-se instal·lat a la vida social. Els agrupaments vivencials els podem trobar transitant constantment a cada societat: hi ha els que impulsen la dinàmica evolutiva i hi ha aquells que ja se senten bé o els és més còmode assentar-se amb l’assolit.

Només a títol d’entrada informativa Kopp ho exemplifica així (referit als anys mundialment esperançadors o terrorífics – segons des d’on es mirés la contesa -) i al·ludint al fet genèric del pas endavant, de l’empenta de la innovació social real: la nostra època no té per tasca la construcció com acció única i abstracta, sinó una construcció, la de posar en funcionament les relacions socials dins d’un nou marc de producció de formes [els estris, útils i atuells de la necessitat immediata vital i cultural i de la innovació prevista i futura] el caràcter comú de les quals serà el d’expressar i posar de manifest sense ambigüitats el contingut social global i d’eficiència productiva futurible [ara això comença a dir-se’n societat del coneixement]. És obvi que aquí la causa és determinant, l’objectiu, la finalitat del que es vol assolir perquè allò que ja es té o bé s’ha malmès o bé ja no té sostenibilitat equitativa possible. Aquí és cabdal vigilar sempre les “relacions de producció”.

Vegi’s per contrast el que decreten els que han assolit la capacitat i possibilitat d’acció gràcies a haver forçat revolucionàriament la causa i, tot seguit, s’hi han acomodat: hi ha qui, després d’assolir la possibilitat d’innovació, emprenen temptatives fantasioses amb l’objectiu de assajar el pas endavant continuat de transformació de la vida anacrònica que es vol superar; als que així volen actuar cal desemmarcar-los com oportunistes; aquests pretesos innovadors són utopistes i perjudiquen greument el pas endavant de la realitat social perquè no prenen en consideració el grau de preparació del comú de la gent ni de les possibilitats reals de fer marxa endavant respecte del que calgui per a la innovació, conduint al fracàs tot possible pas endavant des de les noves possibilitats d’acció. Obvi, aquests opositors (per interessos de nova estructura manllevada) a la innovació que acabem de definirsón els que converteixen en estil, en mode social – ranci en ser repartit i d’imitació burda – les possibilitat creatives dels que cercaven la causa que impulsa la creativitat i la nova realitat social. D’aquest conservadorisme se’n diu el de les “invariants castisses”.

No sé – com vulgarment es diu – si el lector eixerit ha trobat en aquestes referències l’al·lusió al món de la gairebé immediata post revolució russa del 1917, o bé la referència al capitalisme de tot tipus (des de la consolidació al XIX fins l’actualitat) que, transcorreguts els terminis prudents d’innovació original impulsora de cada etapa, immediatament converteix en mode, en estil, els assoliments que facilita la seva estructura perquè hom no percebi, no se n’adoni de la causa de la innovació (que són els interessos personals, no els socials).

A Catalunya estem enfrontats a aquestes noves possibilitats: no hem de salvar el que ja teníem o ens havien atorgat, hem de crear les nostres possibilitats amb esforç, tenacitat i coratge. Hem d’organitzar el territori amb prospectiva.

Vist: 233 vegades