Tres rostres: El Greco, Rusiñol i Centelles

L’atzar d’unes exposicions coincidents (Fundació Godia: El Greco, Rusiñol; Palau Solterra, Fundació Vila Casas: Centelles) motiven que m’hagin impressionat tres imatges de retrats realitzades en temps i circumstàncies socials ben diferents. Captar, retenir, mostrar la imatge dels altres, aquesta potser seria la tasca de tot artista. L’impacte m’ha recordat aquella galeria imaginaria d’obres d’art que va pensar Malraux, en què hom s’extasiava visionant el que cadascú creu que era la penitència, la tasca o el projecte humà. L’art consistiria en mostrar el testimoni de les cares i de les accions dels nostres avantpassats (tasca també pròpia dels literats): mostrar el ecce homo dels humans que han viscut.

Aquí tanmateix ens referim a aquella imatge generativa i representativa de joies i de passions, la que crea icònica d’uns símbols de la realitat entesa com expressió de sentiments de l’ànima, de commocions de l’esperit, no la representació d’una simple narrativa de fets. Un d’aquests artistes singulars fou El Greco (illa de Creta, 1541 – Toledo, 1614). Per les circumstàncies que fossin, aquest grec finalment establert a Toledo (1577) desenvolupà un tipus de pintura en part marginal als corrents del seu temps (a Roma, disseny precís diluït en una atmosfera ambient; a Venècia, tocs de color expressiu i definidor). Per El Greco la representació figurativa és una construcció pictòrica identificable a la projecció de l’imaginari anímic subjectiu. Els humans ens sentim trasbalsats per unes afeccions emocionals que arrosseguen i estructuren expressament la presència corporal  afectada. La creació d’aquestes icones plàstiques no són reproduccions de cap materialitat d’un cos, sinó presències cromàtiques de tremolors que commouen l’esperit. La comicitat o el dramatisme de la realitat es transmuta en estricte impacte estètic. El Greco pintarà – representarà – les afeccions de l’ànima.

Obvi que les icones més adients són les establertes o atribuïbles als Sants, encara que també és possible construir-ho en pretesos retrats civils, pintant no el que entenem com objectivitat visual sinó aquella afecció atribuïda a l’iconitzat: una mena de confusió figurativa entre retrat visual i imatge espiritual.

El Greco concreta la imatge construint-la, accentuant els accidents corporals que  potenciïn els efectes que atorguin més versemblança a l’afecció anímica; en el cas del Crist amb la Creu, les òrbites ciliars dels ulls objectivament esdevenen obertes perquè són representades en perspectiva de granota (de baix cap dalt), però és que la pinzellada construeix en aquest sentit per generar més expressivitat. Un testimoni ocular dels seus temps d’Itàlia diu que El Greco mantenia sempre el seu estudi a la penombra, atès que així les realitats se li oferien amb plecs, clarors, ombres; visualització que li permetia que la llum del dia no torbés la pròpia llum interior, observació que pot completar-se afegint que les pinzellades de l’artista, en lloc de raigs de llum, són flames estructurants que emanen d’un fons neutre constructor, ençà, de l’imaginari. Recordem que coincidí en el temps amb les angoixades sensacions de Santa Teresa d’Àvila amb el tú me mueves, Señor; muéveme el verte… amb tot el trasbals d’ànima, sentiments i commoció cerebral que això implica. Situació i fets que el pintor plasmava en imatges, construint-ho amb colors i formes suggerents i sempre al·lusius, tot plegat reflex d’una objectivitat potser insulsa a la realitat objectiva [la que pintaria gairebé cent anys després Murillo, icònicament i social molt efectiva], però que transmutava en pura sensibilitat estètica, únic camí viable a la transcendència.

L’altra imatge de la subjectivitat plàstica representativa – però indicativa d’altres  trasbalsos de l’ànima – la tenim a la pintura de Santiago Rusiñol (1861-1931) titulada La morfina, 1894. La representació és un capmàs de color blanc, negre i ocre, amb un toc de vermell als llavis, que genera una representació figurativa   d’una figuració provocada i proporcionada pels nous criteris d’objectivitat del positivisme objectiu d’una societat que és ella, per la seva estructura, la que genera els trasbalsos psíquics. Res li és forà; tot és socialment intern. Rusiñol s’ha convençut, observant El Greco i verificant les inquietuds plàstiques representatives del seu temps, que les imatges s’han de construir seguint una estructura que identifiqui i iguali suggestió i símbol. Ara no és el transport de l’ànima vers el suggeriment transcendent que ablena el cos, sinó la realitat de la societat que margina els inadaptats. Aquest situació psíquica real només té possibilitat de ser manifestada per mitjà d’un informe mèdic, d’un atestat social o  d’una representació plàstica que mostri en un signe-símbol fefaent la transcripció documental, i suara estètica, de la realitat. El plàstic és qui decideix els colors i  composició adients per a la comunicació social; sense trair, tanmateix, l’estètica.

Però hem arribat a un altre tipus de representació de les angoixes de l’ànima: la que ens proporcionen certes imatges fotogràfiques que, per a l’ocasió, són les del fotògraf Agustí Centelles. Fins fa ben poc tothom estava d’acord respecte de l’objectivitat de la imatge fotogràfica, atès que només la realitat la justificava.  Centelles s’hi exercità en especial respecte de la guerra civil espanyola, elaborant un seguit d’imatges objectives “reals” que se sentien comunicatives de sentiments i sensacions que s’ha vist que anaven més enllà de l’objectivitat visual oferta. Una d’elles la tenim quan durant els primers dies de l’alçament militar molts ciutadans simples i senzills se sentiren milicians per la causa i anaren cap al front d’Aragó a  “afaitar la barba de Cabanillas”. La fotografia recull el moment del comiat de la dona i el seu fillet d’un milicià, tot davant d’un fons d’altres camarades igualment empesos per la causa. La foto, objectiva al seu moment, ha esdevingut esborronadora: no hi ha gairebé res, una simple foto frontal d’acomiadament.  Però les cares donen la tercera dimensió dramàtica, només copsable per l’impacte que percep l’observador, sabedor del que va associat a la imatge. Aquí no hi han intervingut ni colors ni composició: és la visió “històrica”, objectiva, la que construeix i dimensiona la foto. No sabria dir a quin nivell de l’estètica s’emplaça l’emocionalitat que les fàcies dels retratats deixen a l’espai a través de la foto. Tres rostres sense ofici ni benefici d’uns protagonistes? No ho sé; però sí tres imatges ben vàlides per emplaçar-se als límits dels valors estètics.

Vist: 368 vegades