Valls, Dreyfus, Mas, Barça i el futbol jueu

Bufa! Sí que hem arribat lluny i profund! Després diran que això del surrealisme era una broma i un joc d’infants. No senyor, és una autèntica veritat. L’autèntic surrealista va pel món carregat d’intencions obscures: en tot hi veu la quarta, cinquena, sisena dimensió. I resulta que és veritat; és l’autèntica visió possible de la realitat perquè el que vivim cada dia no és el món real sinó un món d’intencions que actuen sempre des d’altres contextos que el que hom creu. És per això que el surrealisme és l’art dels amagatalls, dels caus de difícil comunicació però de connexió real.

Resulta que un bon dia el Primer Ministre francès, Manuel Valls – nat a Barcelona quan el seu pare era un pintor “objectiu”, que no vol dir cubista sinó figuratiu que incorporava als objectes la lluminositat tènue que els atorga l’ànima, i que decidí anar a viure a París perquè li semblava que els condicionants estètics per a la seva obra era prop del Sena on es complien -, autoritat reconeguda legalment francesa, decideix assistir – era el capvespre d’un dissabte – a la final de l’encontre futbolístic europeu conegut com de la Champions, trobada entre els diferents campions europeus de les lligues i altres competicions nacionals locals i que enguany tenia lloc a la ciutat de Berlín.

Tothom té dret a les seves petites passions – d’aquí la legalitat surrealista – i és possible que aquest senyor Primer Ministre sentí al rerefons de la seva constitució anímica que s’hi amaga un caliu català que l’empeny a assistir al partit entre el Barça i l’equip de la ciutat de Torí. I, a més, fer-ho amb els seus dos fills, legalment francesos fins i tot de naixement. Fins aquí no passa res i tot és objectiu; però el viatge el realitza en un avió oficial de l’Estat francès. I heus aquí el delicte: s’ha servit per assistir a un gust o inquietud de l’ànima – afecció que ha fet compartir amb els seus dos fills – d’uns mitjans i d’un cost dinerari que no corresponia – si bé semblaria justificat perquè tenia una entrevista amb un dels dirigents de la UEFA, entitat organitzadora de l’esdeveniment mencionat.

Tot plegat, a on anàvem: pels comentaris, ha quedat clar que a França un ciutadà – dins de la justa legalitat republicana – ha comès el delicte de permetre que algun dels seus components cromosòmics subreptíciament s’hagi manifestat i l’hagi impulsat – i fet compartir – una petita passió: sentir-se del Barça i, de retruc, català. Això no és tolerable: a França no hi ha altra legalitat que la que estableix la llei republicana; tot allò que no ho posi de manifest és delictiu.

Immediatament m’he recordat del affaire Dreyfus, aquell militar de graduació de l’Exèrcit francès, arribat a aquell grau de comandament per mèrits i per estudis, quan un bon dia algú recorda que aquella persona és jueva; conseqüentment la legalitat republicana no hi pot confiar perquè al seu rerefons hi pot haver passions i sentiments no admesos a l’estructura política establerta.

I d’aquí he fet el salt, obligat, a Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya. Com hom sap, la Generalitat – estructura catalana de govern de més de sis o set-cents anys d’antiguitat – actualment si se la reconeix vigent és perquè, diuen, hi ha una legalitat constitucional espanyola que li ho permet. Doncs bé, en funció d’aquesta legalitat – tot oblidant que si actualment és vigent és perquè tot Catalunya hi ajudà – el President català no pot decidir res que prèviament no estigui escrit i expressament ordenat per l’esmentada legalitat espanyola, encara que el que enunciï el President català respongui a la voluntat expressa i expressada dels catalans. És dir, el que diu i vol l’Estat espanyol és posar de manifest que quan els catalans s’expressen, el que sorgeix és el seu rerefons històric passional, pòsits que cal ofegar i menystenir. No és permès ser català.

Següent: és evident que a l’actualitat, per causes i motius que no són del cas però que són transferències impulsives i anímiques evidents (el que realment són les persones), la gent se sent viscuda i representada pels equips esportius: hi ha una projecció (transfer freudià) sentimental. Doncs el Barça ha assolit i assumit aquesta representació catalana latent, incipient, que vol ser present a la realitat en entitats operatives i executives. El Barça és el transfer simbòlic de la Catalunya combatent que cerca el reconeixement de la seva entitat històrica i creativitat actual.

Per concloure: resulta que ser català és com ser sospitós de judaisme (amb excuses expresses pels jueus), mantenir vigents creences en altres filiacions properes o llunyanes; ser català és no haver renunciat a la pròpia realització.

Georges Gurvitch, un filòsof sociòleg francès ens deia, a la Sorbonne de París: tot poder constituït troba sempre els seus “jueus” enemics a abatre (on est toujours le juif de quelqu’un). Fins i tot jugar a futbol o assistir a un partit de futbol és actualment sospitós. Els surrealistes tenien raó.

Vist: 163 vegades