Vandalisme cultural contra mots i arqueologia

Vibrar pel fet cultural implica sentir afecció per una cosa que, de moment, no té cap altre valor que el d’atraure i considerar que val la pena prestar-li atenció i retenir-la. Els fets de cultura no demanen cap atracció econòmica, només volen  que la sensibilitat en desperti la curiositat intel·lectual, o que ambdues actuïn ensems en qui l’observa, El fet cultural es presenta com un enigma que hom necessita desxifrar. Efectivament, la cultura rau on hi ha algú que s’interessa per alguna cosa; sense curiositat o inquietud interrogadora, sobtada o provocada, les realitats llisquen, s’esfumen i desapareixen sense deixar rastre. La cultura seria la petja del nostre pas pels indrets. Els muntanyencs saben molt bé que, quan hom troba en plena naturalesa un senyal, aquest no només indica un pas anterior seguit sinó, ensems, informació d’un projecte possible a desenvolupar per qui se’n vulgui servir. Igualment, la gent de mar sap que a més de la memòria personal calen els quaderns de bitàcola i les cartes de prospecció marina per facilitar no només la possibilitat de navegar, sinó també la de descobrir el que no se sap. La cultura són vestigis, signes de vida que sanegen qui els posseeix i ajuden a viure els que s’hi interessin.

Ser culte és, ben cert, saber llegir, escriure i desenvolupar-se en les quatre regles bàsiques; però és culta, sense cap dubte, aquella persona que sap trobar en el que hi ha el que no s’hi veu. El culte, el savi, és aquell que sap operar sobre la realitat, sap enfrontar-s’hi i convertir en el que operativament calgui aquelles presències aparentment sense indicatius preferents ni oferiments predeterminats.

I encara dos factors més: els mots i l’arqueologia. Em sembla que podríem declarar sinònimes aquestes dues paraules, mot i arqueologia, perquè ambdues comporten, arrosseguen la vida real haguda. Per a mi una de les coses més sagrades que hi ha són els llenguatges, tots els llenguatges, però especialment els inicialment fonètics, aquells que els nostres avantpassats establiren per ordenar l’entorn en què vivien; cada mot és una petjada ferma a la realitat, cada paraula exigeix homenatge i respecte. Els que la formularen establiren un camí, obriren un sender per caminar pel bell mig de la selva que és la natura. Destruir un mot, abandonar-lo, és anular un coneixement angular vital del que és la incògnita permanent del món.

I el mateix dic per a l’arqueologia, si bé aquesta en lloc de fonemes o cal·ligrafies ens reserva vestigis materials fragmentats del que han estat les diferents cultures – aquelles visions plàstiques conceptuals successives que expliquen el món – i ens les mostren com suggeriments – interpretables, cert, però sempre inquietants – tant entesos com perills o com projectivitats. Tot vestigi, tota arqueologia, cal preservar-la atès que ens mostra el nostre passat desitjat o a abjurar.

Tot el que esdevé mot o esdevé petja arqueològica mereix i exigeix respecte.

Però és precisament aquí que, actualment, s’ha desenvolupat un vandalisme cultural que consisteix en negar tot el que no és favorable o no recolzi les idees que proclama una societat aparentment establerta; sistema mental que no consisteix en res més que en uns estereotips mentals sobre la societat i els seus objectius extrets d’una educació sectària amatent al manteniment dels privilegis que funcionen i permeten sostenir el sistema de poder coercitiu imperants. Detenir el poder permet mantenir vigents a la ment de la gent les idees que hom vol imperants. Els mots, els vestigis arqueològics, esdevenen una nosa que cal eliminar si no són manipulables segons convingui. No hi ha altra història que la que estableix la lectura i la consideració esbiaixada de les realitats fonètiques i cal·ligràfiques dels mots – actualment tot plegat recolzat pel que se’n diu cultura  de documentació, d’arxiu – i dels vestigis que mantenen el record del que succeí.    Hi ha uns pretesos intel·lectuals, savis i arxivers lliurats a la interpretació que no fou de la realitat acumulada per la història: alguns d’aquests pretesos prohoms porten noms tan aparentment històrics com els de Ramón Menéndez Pidal, o de líders de la contemporaneïtat com Fernando Savater o Federico Jiménez Losantos, capaços, tots ells, d’argumentar per capgirar sentits i objectius de les coses vers el  gust i satisfacció del poder establert per, així, mantenir l’odre intel·lectual en vigor. Els altres recercadors han de callar per imperatiu legal i oficial, atès que només s’ha de saber i entendre el que imposa la norma vandàlica de la cultura.  Em sap greu d’haver d’escriure d’aquesta manera, potenciant tant la seva força coercitiva que, al cap i a la fi si la mantenen és perquè se’ls ho tolera, atès que els seus “mots d’ordre” són lamentables i només fan riure per les bestieses i les incongruències que enuncien.

Tanmateix les llavors dels mots, de les cal·ligrafies, dels vestigis (encara que siguin cada cop més petits, més esmussats per les lectures vexants tergiversades) romanen, són presents i, de sobte, un buf de la consciència profunda, un tros de pergamí o de paper perduts en el temps o pels aires retornen la flama i floreixen.

La història del català i de Catalunya és aquesta història; cert, no és la única, però n’és una més entre tantes ja mortes o amenaçades de mort. No passareu!, va escriure Apel·les Mestres. I no passaran perquè la història són fets; no són alenades d’alienats.

Vist: 238 vegades