Zona d’horitzons tèrbols

Va haver-hi un temps (però eren temps de bonança o temps de descrèdit i avergonyiment vital) en què molts dels que escrivien cròniques habituals als diaris, per iniciar-les, s’empiocaven ben bé de whisky o del que fos ben carregat de graus d’alcohol i, aleshores, escrivien el que rajava de la ploma – com aleshores es deia – seguint en aquest sentit els preceptes del surrealisme que prescrivia que s’havia de deixar sorgir sense traves l’inconscient, la causa de tots els malestars socials del món burgès – i que per això, precisament, havia aparegut la psicoanàlisi, perquè fóssim tots bons, educats, respectuosos i pacients ciutadans – perquè així ensems que establíem i reconeixíem una nova deu de la creativitat, el que produíem era ensems alliberador però també camuflat per als serveis polítics i morals sanitaris de la societat. D’aquesta manera vàrem arribar al llenguatge dels absurds: el que els mots deien, no ho deien, perquè es referien sempre a altres contextos que els expressats o al·ludits. En el cas dels repòrters borratxos, expel·lien en tirallongues de mots, o ratllant parets i papers, les seves pròpies entranyes enrabiades o malmeses personalment o políticament i, en els altres casos el fet d’embarcar-se a l’ebrietat (real o enfebrada) els permetia seguir per la via d’un formalisme autònom del de la realitat – exemple de Baudelaire, però també el de Foix, o el de Ionescu o de Brossa -, que els permetia subsistir, que és del que es tractava, però sense que et molestessin pel que feies; fins i tot moltes vegades fent-los riure per les pròpies cabrioles sensibles i intel·lectuals per no dir el que penses perquè no és permès – si no és el que s’ha de pensar – si intentes camuflar-te en ciutadà correcte, normal i admès en societat. Encara una altra cosa [pròpia dels recursos formals de l’escriptura]: ¡quina situació la nostra, en els nostres àmbits socials, que per parlar de democràcia has d’anar amb compte de no molestar o caure malament a ningú!

Tot aquest garbuix ve a compte perquè aquests dies estic tan trasbalsat per tot el que políticament succeeix, socialment ocorre i materialment passa al meu entorn que, quan m’he proposat establir el bloc d’avui m’he trobat que tenia apuntats els següents tres temes, tots ells, per mi, inquietants perquè són el signe de les meves preocupacions de reestructuració del món del coneixement en el que visc i hi vull incidir, urgents per ser reflexionats i aclarits per delimitar-ne els continguts operatius que haurien de modificar, canviant-la, la realitat, i inaplaçables perquè hem de començar a elaborar un altre suport material i cultural per establir unes noves bases de l’existència dels humans a aquesta naturalesa malmenada i bastardejada.

A títol indicatiu heus ací les entrades que havia preparat per als textos dels meus nous blogs: “R + D (Entorn i des dels elements de base)”, “LA LÍNIA DEL NO MAN’S LAND: HEM DE DEPURAR LES PROPIES FILES O HEM D’ANAR MÉS ENLLÀ?”, “LA FALSA POSTMODERNITAT. RESTAURACIÓ, RECUPERACIÓ, ADAPTACIÓ”.

Recerca i desenvolupament, cert, però no la que ens demanen sinó la que cal, perquè l’emprendrem des de les necessitats reals i des de les necessitats il·lusionades; i la podrem dur a terme perquè les bases no seran les pròpies d’una inversió rentable sinó d’un desenvolupament sempre penetrador de l’indefinit definit (ànsia i objectiu).

L’altre text, el segon mencionat, és esfereïdor; fixem-nos ben bé amb el que s’hi apunta: en tota marxa endavant sembla que hi ha un territori al que ens és vedat entrar-hi: no man’s land, no aneu més enllà. Des d’aquell límit res us pertany i tota curiositat esdevé una incògnita perillosa, política, cultural, econòmica i/o corporalment física. Aleshores si ens parem hem de depurar files respecte dels que burxen i si avancem hem de depurar files respecte dels que no volen seguir. Per ser-ne ben conscient he escrit un mot esgarrifós: “depurar”; qui té dret a executar el sentit d’aquest mot? Tots els dictadors i també tots els il·luminats me’ls trobo emplaçats en aquesta línia del no man’s land .

L’altra observació, la tercera, m’adverteix que quan es fan passos endavant indeguts es parla de la postmodernitat, allò que esdevé després de l’adequament a la realitat objectiva: ja hem fet tot el que calia, tenim una realitat, ara ens hi hem d’instal·lar i per aconseguir-ho cal, obvi, restaurar l’envellit, recuperar el que vàrem deixar per obsolet, adaptar al funcionament precís el se’ns desviava per excessiu o escadusser.

Per acabar escric que tornaré sobre tots i cadascun d’aquests epígrafs inquietants però advertint que del que tenim no hem de recuperar res que ens provoqui nostàlgia positiva o negativa; només ens cal el que pugui assolir la funció adequada al moment i instant precís en què allò aportat hagi de ser actiu.

Vist: 217 vegades