Zygmunt Baumann, els líquids acolorits i la sensibilitat

Potser que siguem curosos, professor Baumann, en parlar o opinar sobre les realitats, unes realitats reals que vostè embotella en els flascons que li són més coherents (segons les seves lògiques passionals personals o els seus interessos) amb el que vostè pensa o creu que veu que no pas amb la constel·lació de fets en els que cada realitat apareix. No faré ara una incursió en el seu pensament sinó que em limitaré a circumscriure-la a quelcom que actualment cou als catalans: el seu dret a opinar per decidir, a ser sobirans de les seves pròpies persones i del grup social – que en tant que tal tindrà continguts propis i únics i serà una més de les visions positives del món – al que individualment pertanyen, com hi ha altres grups tan significatius i, tots plegats, constituint el ventall meravellós i ensems considerat teatralment [un altre dels flascons possibles per embotellar la realitat, com ho feren els pensadors sacrificats de Port Royal, del segle XVII francès, entre els quals hi havia el subtil Blaise Pascal] còmic, dramàtic i tràgic.

Potser que la realitat més que amb flascons circula pels seus tints, molts dels quals són mostrats, cert, amb flascons, és dir amb i segons la forma amb què es vol que circulin. La ment humana, segons com la considerem, és perversa perquè troba arguments per justificar el que calgui; però aquesta mateixa ment és capaç de mostrar-nos les trampes que hi ha en les argumentacions ja, fins i tot en les lògiques més simplistes, com l’Organon d’Aristòtil, però també en les lògiques subtils dels reflexionadors de l’Escola de Viena, amb Carnap i Reichenbach. Aquells recercadors – que terroritzaren tot el pensament occidental actual – senyalaren ben clarament que hi ha veritats que només ho són al cap de qui les formula (els de Viena designaren aquestes proposicions “funcions de contingut”) però que no corresponen al que voldríem que signifiqués veritat, significació que ara hem perdut totalment i que només ens en resta en els resultats de la operativitat quotidiana.

Bé, on volíem anar: que el que destaca els flascons de Baumann no és el flascó – la forma donada a cada líquid – sinó el tint del líquid que conté. Això al gremi dels perfumistes ho saben perfectament: que si bé cal ser original en la presentació, només accidentalment la forma del flascó fa vendre més perfum diferenciat dels altres perquè quan els compradors passen a verificar l’esmentada funció de contingut i no respon a l’enunciat o l’esperat abandonen la forma del flascó i tornen a la funció de veritat: l’enunciat promès del perfum.

Baumann, no ens facis veure el que només tu – i els qui t’ho han imbuït – tens al cap respecte del que són les identitats nacionals, humanes, de grup i, si s’escau, de subsistència – com la teva nació (ara Estat) de Polònia que, per cert, el teu cognom o és jueu internacional o és germànic, no eslau, com ara, per polonès se t’etiqueta -. Subsistència que, en tant que realitat, ara supura per tot. Perquè de les nacions amb nacionalitat, moltes d’elles certament tenen un origen en el fons dels sentiments i sensacions més antics del món, però altres nacions, nacionalitats, identitats de tarannà, de sentit i de pensar, s’han forjat en una lluita aferrissada contra els que volien imposar el seu imperatiu de domini, en el sentit de l’observació de Hobbes que l’home és el llop de l’home (veritat que no treu contingut a l’esperit de solidaritat quan aquesta no esdevé un esclavatge per a qui la practica).

Catalunya, i tantes altres identitats que ara s’obren o reobren a la llum política, no vol anar sola pel món; el que vol és integrar-se en un complex en què hi entri amb tota la seva identitat reconeguda de tarannà, d’expressió lingüística, de manera d’entendre el treball i la creació, ensems que la solidaritat amb la resta de la humanitat (sempre s’ha dit que Catalunya és terra d’acolliment). Catalunya, els catalans i tots aquells que se’n sentin (que vol dir un pensament i una manera de fer, singular i arrelada) no volen anar pel món manant i oprimint sempre que es pugui, sinó que volen ser respectats i acollits al bell mig dels altres; Europa és aquesta nova etapa del reconeixement de la identitat catalana. El nostre flascó no és accidental, com suggereix la seva filosofia, sinó que respon a les realitats vitals d’una manera de ser i de viure, com la polonesa, per cert, que tant ha lluitat – fins i tot fent-se passar pel que no és – perquè vostè avui pugui anar pel món dient-se que és hereu de Copèrnic, de Chopin i de Kossuth, tots ells, en els seus camps específics, capdavanters de la humanitat.

Vist: 204 vegades