Carpetes de censura

LA TESI

La tesi doctoral de Maria Salicrú-Maltas, «La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978)», on podreu accedir a bona part de la documentació trobada per l'autora en els respectius arxius (per a qualsevol reproducció pública dels documents cal demanar permís a  l'arxiu corresponent), així com la bibliografia que fonamenta el llibre «Aquesta cançó, no!», es pot consultar en línia aquí:

https://www.tesisenred.net/handle/10803/674070#page=1

*

MOSTRES DE CENSURA

Algunes cançons inèdites presentades a censura:

Quatre estrofes

Quico Pi de la Serra

Quatre estrofes he fet per enlairar-te, monstre,

seguint la tradició de qualsevol cantor

cantaré el que he vist, dels peus fins al teu rostre

quatre estrofes tan sols que parlaran d’amor.

Adormits els teus pares cerquen la referència,

es belluguen tan sols quan han de demanar.

O com incauta mosca amb un deix d’imprudència

es permeten el luxe de poder aterrar

adormits els teus peus cerquen la referència.

Les anques (no diré, com tots, que són de marbre)

o que em recorden l’euga esperant el cavall

són fortes i potents com el tronc d’un gran arbre

que ja té el fruït madur lliurant-lo de tot mal.

Les anques (no diré con tots que són de marbre).

El teu ventre petit manté una cadència

seguint perfectament un compàs musical

es mou a poc a poc, miraculosa ciència,

que manté eternament un compàs integral.

El teu ventre petit manté una cadència.

He arribat al teu coll, que flairo penedit,

després m’esperaran els teus llavis humits

que, vermells com la sang i frescos com la molsa,

em tanquen dins la cambra obscura de l’oblit.

He arribat al teu coll, que flairo penedit.

Seguint la tradició de qualsevol cantor

quatre estrofes he fet que parlaran d’amor.

El duo de l’entrecama

Ovidi Montllor

(L’Arcàdia)

Mal m’està el dir-ho

més mal que bé.

Jo prim no miro

i prenc el te.

Com els anglesos

a mitja tarda.

També faig resos

a Santa Eduarda.

Mal m’està el dir-ho

més mal que bé.

Als homes miro

amb ganes de...

Follies boges

les que jo tinc

No pas per roses

per altres coses.

I a Santa Eduarda

demane que

em trobe un home

amb “demarré”.

(Joan)

Li cau un suc del morro

Que fa bons caramels.

Li diuen pelleringues

perquè tota ella és pell.

I au! Ja ho sap Arcàdia

agafa un vano i venta’t.

Si ho fas per merda, renta’t.

Que no estic per punyetes

ni per beates ni polls

que el què s’ha de fer. Ara!

No pas quan sigui vell.

Visc sol

Ovidi Montllor

Visc sol,

i dormo amb un llençol,

i fot sempre la cara

com si anés de dol.

No m’agraden

els dies que fot sol,

ni tampoc, cosa rara,

m’agrada el futbol.

D’aquesta bruta vida,

només tinc tres consols:

Marta, martisme i filla,

i bona nit gresol.

Molta gent diu de mi

que estic fet un mussol.

Altres, amb un somriure,

em diuen cargol.

Tot això no em preocupa,

i sol xuclo el pinyol.

No per això vull dir

que em sento en el trespol.

Em preocupen els homes,

de Déu ja porto dol.

Lluita per fer un món

brillant com el xarol.

No us precipiteu

llençant campana al vol:

el meu nom és Ovidi

no em dic pas Oriol.

Bruixes i califes

Enric Barbat

Dues bruixes

amb les cuixes

a ple vent

assassines

genuïnes

de convents

oferien i venien

un tresor

al pirata

de corbata

plena d’or

que pertany a

la campanya

de moral

i predica

que una xica

pot fer mal

té una dona

cosa bona

fa servei

ell la cuida

no descuida

mai la llei

i una bruixa

que l’afluixa

cada nit

ell és home

que té estómac

per dos llits

la filla que

torni a casa

són les deu

ja tan tard

el carrer és ple

de fariseus

però la nena

li du penes

i fatics

sempre torna

quan les dotze

han fugit

ell l’espera

ma severa

per parlar

però la noia

li diu: “toia

a callar

que ja sé el nom

del carrer on

aniràs

que la mare

dormi encara

tu voldràs?”

l’amenaça

feta amb traça

li serveix

el pare

blanca la cara

perd poder

i així un dia

la família ja té un nét

ella diu

“Se t’assembla

és guapet”

s’esgarrifa

el califa

ple de por

i per terra

ja s’esberla

la reputació

La nostra herència

Xavier Elies

Som els hereus d’un llarg passat,

gegant de velles tradicions,

cansat

Hereus de la vostra por

que ens heu donat amb silenci,

temor

Ens han dit que la llibertat,

és anar seguint la corrent,

lligat

L’esperança ens han fet dir,

s’ha de trobar dins l’experiència,

morint

Ens volen fer passar de llarg,

quan ens veiem voltants de fam

amarg

Som els hereus d’un poble mut,

que no sap on són les estrelles,

vençut

Ens han dit que sols el ser ric,

fa pujar l’home sobre el cel,

ferit

Ens han omplert els peus de fang

i la quietud s’ha fet postura,

plorant

No acceptem el silenci,

no volem un poble mut,

rebutjo la meva herència,

no ens agrada la quietud.

Jo no vull la meva herència.

Solitud

Joan Baptista Humet

Quan el carrer es disposa a obrir els seus ulls

amb els primers sorolls de matinada

tu ja trepitges, sol, altra vegada

el llarg i fosc camí que han fet per a tu.

Camí que ha pres també, sense escollir,

l’essència noble i forta del teu poble

però el temps t’ha anat marcant el rostre

sense trobar la mà d’un sol amic

que t’ajudés, un cop, a vèncer

l’estranya, absurda solitud,

i és que els carrers d’avui, de sempre

han sigut sempre així d’estranys i absurds.

“Aquestes pedres que avui escriuen

la trista història d’un poble fals

són les mateixes que despediren

trenta anys enrere als meus germans”.

Deixa’m odiar-te ingrata terra

Deixa’m odiar la teva sang.

Pensant t’has oblidat del temps; faràs tard,

que allà on treballes no hi hauran preguntes,

potser que et diguin “jo no tinc cap culpa

i no m’importa, vés, si vols marxar”.

Pot ser bon home l’advertença

fora la darrera gota ja,

i es deslligués de cop l’empenta

que als quatre vents un crit et fes llençar.

Vosaltres pedres que foreu tallades

a la pedrera d’un jurament

i no sou més que toves carcasses

que l’aigua de pluja va desfent.

Deixa’m odiar-te ingrata terra

si ja no et queden sentiments.

Deixa’m odiar-te terra meva

si ja no et queden sentiments.

Lletres originals de Lluís Llach (posteriormente publicades en altres versions)

L’estaca

L’Avi Siset em parlava

de bon matí al portal

mentre el sol esperàvem

i els carros veiem passar.

Siset que no veus l’estaca

a on estem tots lligats

mai no podrem caminar.

Si estirem tots ella caurà

i molt de temps no pot durar

doncs ella és vella, vella, vella

ben corcada deu ser ja.

Si jo l’estiro fort per aquí

i tu l’estires fort per allà

un cop a terra, terra, terra

ens podrem alliberar.

Però Siset fa molt temps ja

les mans s’em van escorxant

i quan la força se me’n va

ella és més ample i més gran.

Ben cert sé que està podrida

però és que, Siset, pesa tant!

que a cops la força m’oblida

tornem a dir el teu cant.

Bon censor (Bon Senyor)

 Bon senyor, quitrà, queta, cota, cu escric submís.

No vull pas, quita, queta, cota, cu ofendre-us ni desobeir.

Però sabeu com que sempre m’escapceu, vull consultar,

ai aquests mots són d’agrat al vostre cor, que tan poèticament bat.

Els mots són quita, queta, cota, cu...

No hi busqueu segona intenció que no volen dir res.

Creieu que són inofensius i ben alienats.

Permeteu, jo diria que no us heu de molestar.

Bé sabeu que és gràcies a ma veu, que vós teniu treball

i per tant, jo diria que el meu clam és just i sa,

demanant un poc més de caritat per aquests mots que he inventat.

I els mots són quita, cueta, cota, cu.

No hi busqueu segona intenció que no volen dir res.

Damunt d’una terra (Vailet)

 Vailet, et diuen que a les guerres

tan sols hi ha tristeses

no s’hi guanya mai

Tenen raó els que diuen

que més val viure

sempre en pau.

I en Maurici va escoltant

però segueix a terra sense fer-ne cas

perquè encara és molt jove

per comprendre res.

Recorda les raons que un dia

varen donar-te

els que t’estimen tant

Ells van traçant la teva vida

Per un camí

que  no has de deixar mai.

I en Maurici va escoltant

I pensa que ell ja comença

a ser gran.

Vailet sigues optimista

i ves a la conquista de l’honor més alt

que el treball de cada dia

et farà sentir

un home honrat.

I en Maurici ho escolta bé

deixa els dubtes

i segueix per aquest camí.

Dona (A les 50 estrelles / Ai, amor)

Dona t’escric

ara que puc encara

potser demà

no et podré dir estimada

tinc el farcell

deixat sobre la taula

I què et puc dir, ai amor

que no dugui basarda.

Avui també, ai amor

he disparat mil bales

i porto el cos, ai amor ferit

ferit per mil mirades.

Qui m’ha donat el dret a la basarda

M’arriba el clam de

de dolor i de fam

morts amb ulls blancs

em són companys.

Faré un camí que ja no té tornada.

Oferiré el meu cos

perquè qualsevol bala

aturi el ritme del cor

que no ha viscut fins ara.

Seré valent, ai amor

per primera vegada.

La gallineta (Cançoneta)

 La gallineta ha dit que prou,

ja no vull pondre cap més ou,

a fer punyetes el jornal

que fa temps que m’esclavitza.

Si em venen ganes de fer-me

em faré venir un restrenyiment

no tindrà cap més ou calent,

qui de mi se n’aprofita.

La gallina ha dit que no

visca la revulsió.

A canvi d’algun gra de blat

m’heu tret la força de volar

però us prometo que s’ha acabat

tinc per endavant tota una vida.

I no pateixo pel destí,

que un cop lliurada al camí

no hi haurà cap dificultat

perquè m’entengui amb les veïnes.

I els galls que amb mi hauran de dormir

els triaré sans i valents

que n’estic tipa d’impertinents

i de passar hores avorrides.

Que quedi clar que sempre més,

que jo de tonta no en sóc gens,

i posats a fer no em va

d’un segon restrenyiment.

El cas de La Madame

(Hi ha tres versions prèvies a la publicada)

La primera, presentada a censura l’octubre del 1971:

Ningú sap el seu nom

se la coneix per la madame,

rodona com una nou,

amant de qualsevol amant,

turista de renom,

llueix el seu maillot

que va comprar ja fa deu anys

quan bodes d’or celebrà.

Dels nois que a la platja

la senten dolça roncar

veient com coqueteja,

un pit mig deslliurat

canten fent rodona

“el cos ben rebossat

turista a la planxa

amb sorra, oli i sal”.

“Que bonica que estàs avui madame,

quina panxa més rodona que té madame,

quins cabells més ben tintats que dumadame”

Però ella res no entén,

ensenya una dent,

riu, riu i res no diu.

“Que esvelta que està avui madame,

les arrugues tenen qualitat madame,

Qui pogués ser el vostre amant, madame”.

Els seus ulls ballen mil danses

records dels temps passats,

històries de tants mascles

que amb ella van jugar,

uns ulls que miren fixe

buscant la intimitat

de l’ignorat llenguatge

que els joves van cantant.

“Que bonica que estàs avui madame...”

I veig com se li allunyen

els cossos desitjats

un riure que s’esfum

I un pit que no s’ha deslliurat.

Ai dona dona que et diuen “Madame, turista o enemic”

com revenja del teu mal voldria confessar,

que tu i tots els teus companys, madame,

fa temps que ens heu comprat, madame,

teniu el nostre cos i destí, madame, a les vostres mans

i no comprenem, ensenyem les dents, riem i riem i res diem.

La segona, presentada a censura el novembre del 1971 per a ser reconsiderada (tampoc va ser autoritzada):

Ningú sabia el seu nom

se la coneixia per la madam,

rodona com una nou,

estimant a qui l’estimi.

Turista de renom,

llueix el seu maillot

que comprà ja fa deu anys

quan bodes d’or celebrava

Els nois que a la platja

la senten dolçament roncar

veient com coqueteja,

la sina mig deslliurada.

Cantant fan una rodona

“el cos ben rebossat

turista a la planxa

amb sorra, oli i sal”.

Que bonica que estàs avui madam,

Quina panxa més rodona que teniu madam,

Quins cabells més ben tintats que porteu  madam.

Però ella res comprèn,

ensenya una dent

riu, riu i res no diu.

Que esvelta que esteu avui, madam

les arrugues tenen qualitat madam

Qui pogués ser estimat per vos, madam

Els seus ulls ballen mil danses

records de temps passats,

històries de tants amors

que amb ella jugaren.

Uns ulls que miren fixament

buscant la intimitat

de l’ignorat llenguatge

que els joves van cantant.

Que bonica que està avui, madam...

I veig com s’allunyen

els amors somniats

un somriure que desapareix

I una sina que no s’ha deslliurat.

La tercera, presentada a censura el gener de 1972 amb el títol de «Ningú sabia el seu nom» (autoritzada):

 Ningú sabia el seu nom

se la coneixia per la madam,

rodona com una nou,

estima a qui l’estimi.

Turista de renom,

llueix el seu maillot

que comprà ja fa deu anys

quan bodes d’or celebrar.

Els nois que a la platja

la senten dolçament roncar

veient com coqueteja.

Cantant fan una rodona

“la pell ben rebossada

turista a la planxa

amb sorra, oli i sal”.

Que bonica que està avui madam,

quina panxa més rodona que teniu madam,

quins cabells més ben tintats que porteu  madam,

Però ella res comprèn,

ensenya una dent

riu, riu i res no diu.

Que esvelta que està avui madam,

les arrugues tenen qualitat madam,

qui pogués ser estimat per vos, madam

Els seus ulls ballen mil danses

records de temps passats,

històries de tants amors

que amb ella jugaren.

Uns ulls que miren fixament

buscant la intimitat

de l’ignorat llenguatge

que els joves van cantant

Que bonica que està avui, madam...

I veig com s’allunyen

els amors somniats

un somriure que desapareix

i un altre jorn passat.

Cançons inèdites de Lluís Llach

Cant Mariner

La platja sola està

la sorra als ulls clavats

té l’horitzó del mar

la platja sola està

I el matí anirà

la dona que amb ulls blaus

la barca buscarà.

La platja sola està

I amb el pit bategant

a l’ona vol cridar

on és el capità?

La platja sola està

L’onada res no sap

o no vol contestar,

però sí que porta sang.

La platja sola està

Mil vaixells aniran

de nit a l’horitzó,

les llums apagaran

quan roig sortirà el sol

Disbarats

Bon amic, vols escoltar

el darrer dels meus disbarats?

Quatre figues té el pomer

dotze peres té el meu roser.

Pensa-ho bé, pensa-ho bé,

i comprendràs el món sencer

pensa-ho bé, pensa-ho bé.

Arrel quadrada d’un capell,

Don la d’un cap estret.

Som creats per a ser ocellets

però la vida acaba d’imprevist.

Els cervells mecanitzats

els ossets ben articulats

podem viure molts anys

sense esforç ni canvis estranys.

Diarrea amb amplitud

m’ha baixat pel meu embut

no creieu que estic perdut

que ja torno cap a l’absurd.

Heu dit

Heu dit que no parléssim

i hem tingut que callar

Sabem que les paraules

poc a poc sempre han anat

Però avui voleu que el rosa

diguem que sembla blanc

no cal per poca cosa

anar al fons del barranc

Però això mai, això mai,

que un jorn el color sols

podrem triar

Heu dit que no miréssim

la pena que heu forjat

la pena és ben nostra

i ja no cal mirar

Però avui voleu que el lila

veiem com si fos blau

no cal per poca cosa

anar al fons del barranc

Però això mai, això mai,

secs estem tant pel lila

com pel blau

Però això mai, això mai,

que un jorn el color podrem pintar

Heu dit que ens oblidéssim

de tot el què ha passat

que només és la història

la que us voldrà jutjar

Senyors potser cal dir-vos

que tots estem jutjats

la història som nosaltres

veredicte ja heu donat

La pluja del dolor

Plora si és que els ulls diuen prou

que la pluja del dolor

Però no oblidis bon amic

que encara et queden les mans

Plora si és que els ulls et diuen prou

si amb el darrer cop

ha ferit el teu cos.

Però no oblidis bon amic

que encara et queda el cor

Plora si és que els ulls et diuen prou

que la pluja del dolor

Quan mires aquest camp mort

a on no hi pot néixer cap brot.

Però no oblidis bon amic

que encara et queda la llavor.

Mossèn

El mossèn amb rodona panxa

amb l’ànima blanca

i el nas ben vermell

fot la volta

pels carrers del poble.

Què farem mossèn

què farem mossèn

quin divendres anirem a confessar.

Ja fa temps que ha acceptat les faldilles

que curtes de mida el cel fan cremar

però tot sigui per la cruel divisa

que la inflació llisa engreixa l’altar

Què farem mossèn

què farem mossèn

quin divendres anirem a confessar.

El diumenge s’enfila a la trona

la veu li tremola

Shakespeare fracassà

Germans feu caritat als pobres

Penseu que són homes

que són quasi iguals

i si no penseu en el cristià dogma

si voleu més ordre

feu més caritat.

Tampoc oblideu els meus micros

fa temps que el “pedido” ja tinc amenat

Què farem mossèn

què farem mossèn

quin divendres anirem a confessar.

Versió original del «Diguem no», de Raimon:

Ahir (Diguem no)

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
—que sols fa sang—
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.