Com una novel·la que es desfà en contes

Si l’obra produïda per Anna Murià portés nom d’home, ¿seria entre els ineludibles del segle XX català? Jo no en tinc cap dubte, és clar, però receleu de mi, que estic imprimint un volum amb els seus contes (que va de «Sota la pluja» a «El país de les fonts»). I que consti que no la faig servir gairebé mai, aquesta hipòtesi; quan a casa parlem de literatura procurem no passar mai per aquí, perquè ens abrandem i comencem a parlar d’altres coses més gruixudes. Amb Murià m’hi atreviria, en tot cas.

Murià és una autora oculta per dues ombres enormes: l’home i l’amiga. Agustí Bartra i Mercè Rodoreda. Amb això no insinuo cap operació malèfica per part de ningú: fan ombra perquè són edificis imponents, amb carreres d’autor construïdes no només amb talents descomunals sinó també amb suports més sòlids que no pas el d’ella. Afegim-hi que Anna Murià va exercir de militant de les obres de l’home i l’amiga (especialment de la de l’home) amb una dedicació i generositat que, venint d’un talent creatiu com el seu, algú fins i tot tindria la temptació de recriminar-li (dedicació, generositat i capacitat analítica, val a dir-ho, perquè Murià també va ser una lectora i una crítica extraordinària, sense fer-ne gaire bandera). Perquè sí, certament, una de les flaqueses que pot haver passat factura a la posteritat de l’obra d’Anna Murià és que ella mateixa no la reivindiqués més (o com Mercè Ibarz diu al nostre pròleg als contes: l’absència d’«ego d’escriptor»). A mi, però, això no em serveix d’excusa: si un autor de bunyols creu que fa meravelles, endavant, i si un autor genial ens diu que no, que allò seu és una mediocritat, endavant també; la imatge que cadascú veu al mirall és cosa seva, i el judici dels lectors ja farà el seu camí. El contrast entre l’obra de Murià i la imatge que en tenia ella, justament aquest contrast, encara hauria de fer-nos-la més atractiva, perquè ¿oi que ens agrada, contradir la idea que tenen els autors de les seves obres? I tant, que ens agrada!

De Murià me n’enamora la barreja desacomplexada de gèneres (aquell tentineig entre la ficció i la no-ficció) en una prosa que equilibra la tendència a la brevetat i l’instint estructural. Això es manifesta en diverses obres, i de manera especial en la relació entre els reculls de contes i les novel·les, que és el que tinc més gravat a la memòria. I ara ve una citació. En una carta d’Anna Murià a la seva filla Eli datada el 6 d’octubre de 1978, hi ha un fragment que és la punta d’una madeixa preciosa, que l’estires una mica i se’t comença a descabdellar a les mans. La llegeixo gràcies a una selecció de l’epistolari familiar publicada pel PEN Català fa deu anys, amb edició de Montserrat Bacardí. És aquest, el fragment madeixa.

Aquests dies he corregit les proves de pàgina del meu llibre de contes, que es titula El país de les fonts, títol de l’últim conte. Abans de fi d’any podré enviar-te’l. Quant a això d’El llibre d’Eli, ai!, que em fa patir! Aquell Llibre d’Elionor que tu tens vaig veure que no podia continuar-lo, però no el vull llençar. Aleshores vaig tenir la idea que allò –suprimint alguna cosa que no m’agrada– podria ser la primera narració d’un volum que consistiria en uns contes que tots plegats fessin una novel·la. N’he escrit cinc o sis; no tenen res a veure amb el teu llibre, excepte alguna vaga referència. El pare els ha llegits i me n’ha fet una crítica implacable, però encertada, i això vol dir que haig de refer-los. Bé, ho faré, per molt que hagi de suar. Ja hi estic massa compromesa, no tinc més remei que seguir. A més, em fa ràbia adonar-me que la idea que uns contes que formin una novel·la no és gens original, però, bé, tampoc no és original fer una novel·la o un conte, això em consola.

1978. Murià té a punt d’imprimir El País de les Fonts, que és el seu segon recull de contes després de Via de l’est, del 1946. Trenta-dos anys els separen. I aquí ens parla d’El llibre d’Eli, que acabarà sortint publicat quatre anys després amb un pròleg de Pere Calders. Aquell any 78, Quim Monzó publicava el seu primer recull, Rodoreda treia els contes de Semblava de seda (l’any següent li publicaran Tots els contes) i Calders revifava per a la generació dels meus pares amb el muntatge d’Antaviana i publica la Invasió subtil. Poso damunt la taula tres contistes centrals i una data per contextualitzar la publicació d’El País de les Fonts, que no es va reeditar ni va tenir cap èxit. Va tenir la mateixa dissort que Via de l’est, de fet, que ni es va reeditar ni va aparèixer posteriorment allà on li hauria tocat aparèixer. Un exemple: Antologia de contistes catalans, de Joan Triadú, no inclou el Via de l’est per bé que acaba amb els Mites de Sarsanedas (1954), arriba a incloure la Capmany contista i hi tenen presència tants dels protagonistes de la «via de l’est» de Murià: Cesar August Jordana, Francesc Trabal, Joan Oliver i Rodoreda. No vull fer comparacions amb aquests autors ni amb els contes triats, i en diré una de gruixuda: com a lector entusiasta dels Mites de Sarsanedas, penso que els contes de Murià haurien d’estar com a mínim al seu nivell de consideració. Encara que només sigui pel seu valor com a peça de «sociologia literària», Murià hi hauria de ser. Via de l’est és un «document» únic si l’agafem per la banda de la crònica d’aquella primera parada d’exili de la nostra intel·lectualitat, i ens enlluerna encara més per la brillantor de la prosa, de l’imaginari desplegat, el ritme, la llengua (la llengua!).