Comanegra

Començar una nova etapa

Jordi Puig

Quan vaig parlar amb ell per celebrar el premi Crítica Serra d'Or, que se li va comunicar vint-i-quatre hores abans de morir, el Jordi estava contentíssim. Fotut, però ple d'energia. Em va dir que era el primer premi «seriós» que guanyava i, immediatament, va fer broma: «Suposo que és tan seriós que no et paguen res, oi?». Li vaig dir que no, que aquest premi no li donaria diners, però que esperés, que l'any no s'havia pas acabat, encara. I mira si es va acabar ràpid. Feia poc de la presentació que havíem fet a Berga, l'última, amb Matthew Tree (aquell dia Tree va llegir el millor text que he vist enlloc sobre l'obra conjunta de Cussà, com qui no vol la cosa). Que l'última presentació fos a Berga, i a la terrassa del Forn, entre amics i cerveses, és el que havia de ser, pensat ara. Amb la seva colla. Aquell dia jo li portava els primers exemplars de la tercera edició i n'hi prometia una quarta ben aviat, a ell i a la parròquia. Ell feia el paper de fatxenda, amb aquella joia esquitxada d'ironia, com dient és clar, a mi totes em ponen. Vaig veure-hi tanta càrrega de complicitats, aquell dia, que m'hi hauria quedat a viure. Vaig conèixer un Jordi Cussà aferrat a la vida per dos fils que encara li valien la pena: la literatura i aquella colla. Tan literalment que impressiona. Els reconeixements que s'ha anat guanyant amb El primer emperador i la reina Lluna (i que per sort no s'aturen), personalment, els dedicaria tots als amics que el van acompanyar fins l'últim dia. Ja saben qui són.

I ara celebrem el pòdium del Premi Òmnium a millor novel·la de l'any. Poca broma. I pensar que aquesta novel·la (després, per cert, d'haver-la presentat a algun premi d'obra inèdita) l'autor pensava que no l'hi voldria publicar ningú. A casa ens sap greu que l'autor no ho visqui, això, és clar, i es fa molt estrany brindar aquestes coses sense ell. Per sort, però, guardem com un tresor els mesos de felicitat que l'Emperador li va donar al Jordi, que no són poca cosa. Les crítiques entusiastes, els lectors dient que el descobrien ara, les reedicions... O aquella arribada triomfal i atropellada al CCCB el dia de la presentació amb Manel Ollé, que feia  poques setmanes li havia fet uns elogis a La Lectora per caure de cul (el Jordi tenia por d'enviar-li el llibre, perquè «aquest en sap massa»). Feia dos dies que Anna Guitart havia dit que d'aquesta novel·la encara en parlaríem d'aquí a vint anys, i l'autor em va dir que això era el millor que podia sentir, perquè ell escrivia pensant en d'aquí a tres-cents anys. Aquí no estic segur de si feia broma. Al final d'aquella presentació el Jordi ens va dir que se sentia començant una nova etapa com a escriptor, i que li havien tornat a venir ganes d'escriure. I aquí sí que sé que no feia broma. Com li brillaven els ulls. Això és el més bèstia que ens enduem, del Jordi: aquelles ganes d'escriure. Dies després ens enviava Les muses, que està a punt d'anar a impremta, i no puc deixar de pensar que aquesta novel·la es va acabar d'escriure amb aquella empenta. Llarga vida a l'Emperador i llarga vida a tota l'obra de Jordi Cussà.

©Fotografia: Juanma Ramos (El Punt Avui)