Comanegra

Literatura amb subtítols

Jordi Puig

Una majoria aclaparadora de les traduccions catalanes contemporànies que aconsegueixen una mínima projecció pública tenen subtítols en castellà. És una manera de dir-ho, i potser no és la millor, però fa temps que em balla una cosa pel cap, a veure si ho sé explicar.

Reculo un moment. Fa setmanes va aixecar força polseguera un article de Francesc Bombí a La Vanguardia que parlava d’un pic insòlit de traduccions al castellà d’originals catalans. Se centrava en els contemporanis, i ves a saber si no passa el mateix amb els clàssics, si és que passa. En tot cas, la sensació hi és, i en aquell reportatge hi sortien uns autors amb traducció castellana recent o al forn a dir com ho vivien i què els semblava la literatura catalana que els ha precedit, cosa que resulta interessantíssima. Allò a mi només em va cridar l’atenció que es fes tan arran de Sant Jordi, perquè les pàgines a premsa van molt cares, quan ens acostem al Drac. Aquella peça donava un valor afegit a unes obres pel fet de tenir versió castellana, i ho feia a les portes del deliri que ens hem donat entre tots. Una cosa que em crea curiositat és saber si hi ha un pic, també, de lectors de traduccions castellanes de literatura catalana a Catalunya. Aquest Sant Jordi mateix, a parada, m’he trobat més gent que mai assenyalant una novel·la en català i demanant-la en castellà; és una mostra ridícula, no hi feu cas, però parant l’orella a la ciutat on visc no m’estranyaria tant, que hi hagués una bossa considerable que comprés novel·les catalanes traduïdes al castellà. Però no volia parlar d’això.

«Si no hi ha el castellà és més difícil». Diuen que als agents literaris els costa, comprar drets de traducció de literatura catalana que no tingui traducció al castellà. Potser és un lloc comú, penso a vegades, potser ens ho diuen, a autors i editors, perquè no ens deprimim: «No és l’obra, home, l’obra és bona, però si no hi ha el castellà...». Com si no fos depriment, viure a dispesa del germà gran. El que volia dir, però, no afecta a l’exportació sinó a la importació, per dir-ho en termes ben industriosos. Perquè aquesta frase l’he sentit dir a agents literaris, sobretot, però també a periodistes i professionals del bullir-l’olla davant d’una traducció catalana que no va de bracet de la castellana.

L’editor català rep ben sovint ofertes d’editorials i agents internacionals oferint drets en català de llibres que acaben de vendre en castellà: fixa’t, diu, això ho acaba de comprar Pepet per fer-ho en castellà, potser t’hi vols afegir per «sumar esforços». Ens coneixen. No crec que Pepet rebi cap correu dient que Jaumet acaba de comprar uns drets en català i a veure si ell també s’hi anima en castellà. És el mercat, què. Si «sumes esforços» et costarà menys portar l’autor a Barcelona a fer rodes de premsa, entrevistes, presentacions. Els mitjans catalans amb una projecció espanyola important, que al capdavall són gairebé tots, ho tindran més fàcil per ressenyar el llibre, també, perquè així ressenyen més d’un llibre alhora. I després, sembla lògic, tindràs més números de guanyar premis a l’obra traduïda, perquè el llibre s’haurà vist més, s’haurà llegit més, haurà guanyat un prestigi afegit en el procés de sumar esforços (el Premi Llibreter és el més somiat per tots, i caldria mirar si sempre s’hi ha complert la premissa del castellà). Només hi guanyes, vaja.

Altra cosa és l’afectació profunda que té aquesta dependència en la cultura catalana, gairebé diria en l’autoestima de la cultura catalana, perquè et situa fàcilment en la posició d’agraït germà petit. Però ara he sortit de l’anàlisi de mercat, i quin vertigen. Em quedo amb el reconeixement d’un condicionant; més o menys incòmode, però condicionant. Aquests dies he vist crítiques al fet que Alcarràs s’estreni a la meitat de cinemes de Barcelona amb subtítols en castellà, i no és el mateix que tot això que barrino aquí, però m’hi ha fet pensar. Que els llibres, explícitament, no tenen mai subtítols, però a vegades una mica sí.