... ...

Comanegra

Mots, qui us ha mort?

Una lectura de Tolstoi

Tal com afirma el narrador a l’inici de Després del ball, «jo crec que tot rau en l’atzar», però suposo que la meva formació i les meves inclinacions personals van fer que, en llegir quins eren els relats inclosos en el Quanta terra necessita una persona —que acabem d’editar a Comanegra—, em vinguessin al pensament, respectivament, dos noms: Víktor Xlovski i Elias Canetti. I va ser una sorpresa trobar el primer a les pàgines d’introducció de Marta Nin, en les quals s’explica com aquest teòric de la literatura veu La història d’un cavall com un dels casos en els quals es demostra de manera més evident la seva teoria de l’estranyament i la desautomatització. Xlovski assenyala com Tolstoi evita constantment anomenar pel seu nom els objectes que veu per així descriure’ls com si els veiés per primera vegada. Això aconsegueix que l’objecte mirat sigui vist com allò que és, de manera que el fet de no reconèixer-lo permet contemplar-lo en la seva màxima expressió i percebre’n la seva essència. No obstant —podríem respondre-hi—, i a pesar de ser paradoxal, aquesta manera pura de veure el món el fa alhora clar i ambigu: l’acte dels narradors de Tolstoi de descreure les paraules, en la mesura que aquestes simplifiquen la complexitat inherent de les coses, neix de la necessitat de demostrar aquesta insuficiència de les paraules quan intenten copsar les coses que descriuen; la resistència a utilitzar-les mostra el món tal com és, sense ocultar la seva condició d’enigmàtic. S’entreveu aquí alguna cosa fonamental de la poètica de Tolstoi, perquè aquest no és només un recurs recurrent: va més enllà dels casos explícits —l’exemple més citat és la incomprensió de Perxador, cavall que narra part de la història, davant dels mots «seu» i «seva», que determinen com les persones, a partir de la possessió, es relacionen amb el món—, i és present en tota la prosa de l’autor. Pot fer-se, a partir d’això, un exercici de lectura. Perxador diu, en un moment del conte:

«Durant tot el dia no m’havien donat menjar ni beure. Tal com vaig saber després, això va passar perquè el mosso de quadra estava borratxo. Aquell dia el cavallerís va entrar al meu clos, va veure que no hi tenia menjar i va començar a maleir el mosso de quadra […] L’endemà el mosso de quadra va venir al meu clos amb uns altres col·legues per donar-nos fenc; vaig notar que estava especialment pàl·lid i afligit; sobretot el port de la seva llarga esquena expressava alguna cosa significativa que inspirava compassió. Enrabiat, va llançar el fenc a través del reixat; jo volia repenjar-li el cap a l’espatlla, però ell em va clavar un cop de puny tan fort al morro que vaig recular».

L’acció del fragment és senzilla: el mosso de quadra beu massa i no dona menjar a Perxador; l’amo se n’adona, esbronca el mosso, i aquest ho paga amb el cavall. A la segona part del fragment, a través dels ulls de Perxador, veiem com està el mosso de quadra: amb ressaca i enfadat. Que no s’usin aquestes paraules per descriure’l fa que la ressaca i la fúria quedin entremesclades indistingiblement, sent totes dues evidents sense que s’afirmi categòricament, tanmateix —no per caprici de l’autor, sinó per honestedat—, quin és l’estat del mosso; d’aquesta manera, la lectura del text no es veu limitada. S’aprecien alhora, en els contes de Tolstoi, el detall i la totalitat de les coses de què parla, sense que l’un se superposi a l’altra, i viceversa.

La història d’un cavall i Quanta terra necessita una persona són potser els relats del volum que més repercussió han tingut al llarg del segle XX. Entre ells i els dos que els precedeixen, Albert i Tres morts, hi ha gairebé tres dècades de diferència i, encara més rellevant, milers i milers de pàgines escrites, entre les quals hi ha Guerra i pau i Anna Karénina. I, així i tot, aquests primers contes de l’autor ja toquen aquells temes en què s’obstina Tolstoi al llarg de tota la seva carrera. Al principi d’Albert, a partir del que li provoca la música d’un piano i d’un violí, el protagonista es trasbalsa de tal manera que no pot fer sinó plorar; gaudeix la música, però ben aviat aquesta el transporta als seus records, els quals només l’entristeixen perquè són cosa d’un passat inabastable. Com a ell, als personatges de Tolstoi alguna cosa els atura de gaudir sense objeccions, ja sigui el record, el llenguatge mateix o les disquisicions sobre el bé i la justícia —que tant d’impacte tenen, per exemple, a Després del ball—. A la base de totes aquestes qüestions, hi ha la pregunta sobre el perquè de tot plegat, que, en ser feta, bloqueja els personatges, que s’hi encaparren perquè no hi troben resposta.

Tornem, però, al principi. Parlàvem de la introducció de la traductora dels contes, Marta Nin, i cal fer-ne un elogi. En les poques pàgines que fan d’antesala a la narrativa de Tolstoi trobem allò que s’hi escau i que vertaderament té valor: les decisions de traducció, totes elles meditades i, si se’m pregunta, totes elles encertades. En aquesta edició, Marta Nin salva uns quants mots que, traducció rere traducció, s’havien anat allunyant d’allò que deien; que hagin estat repensats per tal de recuperar el seu sentit fa que estiguem d’enhorabona. La feina és exhaustiva en tots els relats, i destaco dos casos concrets que assenyala la traductora perquè els uneix una raó prou remarcable.

Al cavall-narrador de La història d’un cavall se l’anomena Perxador, havent-hi traduccions en què es mantenia el nom en rus, Kholstomer, o en què s’havien pres altres decisions, com dir-li Pigat —així apareix en la històrica traducció de Josep Navarro i Costabella, revisada posteriorment per Manuel de Seabra—; gràcies a les explicacions de la introducció entenem per què la tria de «Perxador» aconsegueix mantenir les significacions implícites del nom en llengua russa, en no desorientar el lector amb un nom forà ni descontextualitzar-lo en fer-li significar quelcom que li és aliè. Per altra banda, el títol de Quanta terra necessita una persona va encara més contra corrent de les traduccions europees, que han acostumat a convertir la «persona» en «home» quan, com ens explica Nin, el mot escrit en rus no té cap connotació de gènere. Aquests dos exemples s’enfronten a la tradició per un únic motiu, la defensa del text original; a partir d’aquest veiem com la traducció no vol ser només mediadora i, per tant, passiva, sinó que vol prendre-hi part per evitar allò que Walter Benjamin deia que definia les males traduccions: ser una transmissió inexacta d’un contingut inessencial.

Mencionava també, al primer paràgraf, Elias Canetti. La lectura recent del primer volum de la seva trilogia autobiogràfica va provocar que em retornés a la ment i confirmés, llegint els relats del Quanta terra, l’advertència que li fa la mare al jove Elias: que confondre coneixement i experiència és el perill de l’art, i que qui millor sap això és Lev Tolstoi. L’experiència i el coneixement, els fets i les paraules, la realitat i el record… Les parts de totes aquestes parelles xoquen dolorosament entre elles en aquests relats de Tolstoi, i fan que l’avís de la mare esdevingui una sentència irrevocable; les corroboracions d’això són totes en els contes, en els textos.