Mots, qui us ha mort?

Tal com afirma el narrador a l’inici de Després del ball, «jo crec que tot rau en l’atzar», però suposo que la meva formació i les meves inclinacions personals van fer que, en llegir quins eren els relats inclosos en el Quanta terra necessita una persona —que acabem d’editar a Comanegra—, em vinguessin al pensament, respectivament, dos noms: Víktor Xlovski i Elias Canetti. I va ser una sorpresa trobar el primer a les pàgines d’introducció de Marta Nin, en les quals s’explica com aquest teòric de la literatura veu La història d’un cavall com un dels casos en els quals es demostra de manera més evident la seva teoria de l’estranyament i la desautomatització. Xlovski assenyala com Tolstoi evita constantment anomenar pel seu nom els objectes que veu per així descriure’ls com si els veiés per primera vegada. Això aconsegueix que l’objecte mirat sigui vist com allò que és, de manera que el fet de no reconèixer-lo permet contemplar-lo en la seva màxima expressió i percebre’n la seva essència. No obstant —podríem respondre-hi—, i a pesar de ser paradoxal, aquesta manera pura de veure el món el fa alhora clar i ambigu: l’acte dels narradors de Tolstoi de descreure les paraules, en la mesura que aquestes simplifiquen la complexitat inherent de les coses, neix de la necessitat de demostrar aquesta insuficiència de les paraules quan intenten copsar les coses que descriuen; la resistència a utilitzar-les mostra el món tal com és, sense ocultar la seva condició d’enigmàtic. S’entreveu aquí alguna cosa fonamental de la poètica de Tolstoi, perquè aquest no és només un recurs recurrent: va més enllà dels casos explícits —l’exemple més citat és la incomprensió de Perxador, cavall que narra part de la història, davant dels mots «seu» i «seva», que determinen com les persones, a partir de la possessió, es relacionen amb el món—, i és present en tota la prosa de l’autor. Pot fer-se, a partir d’això, un exercici de lectura. Perxador diu, en un moment del conte:

«Durant tot el dia no m’havien donat menjar ni beure. Tal com vaig saber després, això va passar perquè el mosso de quadra estava borratxo. Aquell dia el cavallerís va entrar al meu clos, va veure que no hi tenia menjar i va començar a maleir el mosso de quadra […] L’endemà el mosso de quadra va venir al meu clos amb uns altres col·legues per donar-nos fenc; vaig notar que estava especialment pàl·lid i afligit; sobretot el port de la seva llarga esquena expressava alguna cosa significativa que inspirava compassió. Enrabiat, va llançar el fenc a través del reixat; jo volia repenjar-li el cap a l’espatlla, però ell em va clavar un cop de puny tan fort al morro que vaig recular».

L’acció del fragment és senzilla: el mosso de quadra beu massa i no dona menjar a Perxador; l’amo se n’adona, esbronca el mosso, i aquest ho paga amb el cavall. A la segona part del fragment, a través dels ulls de Perxador, veiem com està el mosso de quadra: amb ressaca i enfadat. Que no s’usin aquestes paraules per descriure’l fa que la ressaca i la fúria quedin entremesclades indistingiblement, sent totes dues evidents sense que s’afirmi categòricament, tanmateix —no per caprici de l’autor, sinó per honestedat—, quin és l’estat del mosso; d’aquesta manera, la lectura del text no es veu limitada. S’aprecien alhora, en els contes de Tolstoi, el detall i la totalitat de les coses de què parla, sense que l’un se superposi a l’altra, i viceversa.

La història d’un cavall i Quanta terra necessita una persona són potser els relats del volum que més repercussió han tingut al llarg del segle XX. Entre ells i els dos que els precedeixen, Albert i Tres morts, hi ha gairebé tres dècades de diferència i, encara més rellevant, milers i milers de pàgines escrites, entre les quals hi ha Guerra i pau i Anna Karénina. I, així i tot, aquests primers contes de l’autor ja toquen aquells temes en què s’obstina Tolstoi al llarg de tota la seva carrera. Al principi d’Albert, a partir del que li provoca la música d’un piano i d’un violí, el protagonista es trasbalsa de tal manera que no pot fer sinó plorar; gaudeix la música, però ben aviat aquesta el transporta als seus records, els quals només l’entristeixen perquè són cosa d’un passat inabastable. Com a ell, als personatges de Tolstoi alguna cosa els atura de gaudir sense objeccions, ja sigui el record, el llenguatge mateix o les disquisicions sobre el bé i la justícia —que tant d’impacte tenen, per exemple, a Després del ball—. A la base de totes aquestes qüestions, hi ha la pregunta sobre el perquè de tot plegat, que, en ser feta, bloqueja els personatges, que s’hi encaparren perquè no hi troben resposta.