Corregir, augmentar

¿La primera novel·la catalana que parla de la immigració? ¿Fresc de la vida catalana entre els anys 30 i els 60? Potser. Però L’atzar i les ombres, la trilogia de Julià de Jòdar, és, sobretot, una altra cosa, o, si se’m permet, molt més que això.

La relació d’un adolescent amb els adults en un barri obrer, a partir d’un fet accidental que remou el passat, vint anys després de la revolució i de la guerra, no està contat en cap moment com una crònica verídica i documentada, sinó com es fa l’alta literatura. Julià de Jòdar no plasma la realitat, sinó que la reinventa, la ficciona, crea un món paral·lel enriquit per la cultura i la imaginació, un món autònom, tan versemblant o més que la pròpia realitat.

A l’últim i esborronador capítol del primer volum de la trilogia, el narrador, «el noi que va prendre el relleu de l’Eulògia», sent que «l’acompanyen veus obscures i rostres esfumats, que intentarà distingir sota les inflexions de veu i l’espessor de la trama des d’on pugnen per fer-se presents». Alguns personatges del llibre li retreuen la manca d’exactitud en descriure’ls i en contar els fets. «¿Per què has hagut de capgirar la vida i els sofriments de la teva família, saquejar la història de la teva gent, i treure’n a la llum els fets més dolorosos, en benefici només de la teva ambició?», clama un d’ells. «Us he fet tornar a viure», respon el narrador, qui, línies més avall, rebla: «No em vau consentir viure entre vosaltres i us he portat a viure amb mi». I, a l’últim paràgraf: «El món real ha estat engolit per la faula. Vinclat sota el silenci de la pobra gent, sense fràtria, sense pàtria ni llar, el seu ésser ja era allò que no és».

Parlar de la immigració o pintar un fresc de la vida catalana durant un interval de temps determinat són aspectes que poden fer de reclam, però que no han de solapar que estem davant d’una obra d’art lliure, en què l’autor es distancia dels llocs, persones i fets que podrien restringir autonomia a la veu narradora. La tria del català literari per a contar i fer parlar uns personatges majoritàriament d’expressió espanyola incrementa aquesta llibertat, al punt que alguns diàlegs assoleixen nivells lingüístics i conceptuals molt superiors als que una visió realista, mimètica, atorgaria segons els individus que parlen. He pensat en Dostoievski, qui a voltes fa parlar una criatura com si fora un catedràtic de filosofia.

Una llibertat que Julià de Jòdar aprofita al màxim amb una exhuberància de recursos —cançons populars, lúcides discussions polítiques o sociològiques, ampli registre de metàfores…— que no cauen mai en el verbalisme superflu, i que combina amb recursos cohesionadors del text i seductors com la repetició i la intriga. El lector gaudeix de la profunditat conceptual i de la musicalitat de cada frase, alhora que avança amb deler per esbrinar com acabarà la història. Al capdavall, el narrador és el substitut de l’Eulògia, la fabuladora del barri que sabia mantindre els oients expectants, amb la boca entreoberta.

¿Té sentit —cal preguntar-nos— aquesta reedició d’unes obres ja dignament publicades, llegides i premiades? I tant, que en té! Aquesta edició, amb els tres llibres fusionats en un, revisada i reescrita, suma més que els tres llibres separats. L’efecte de continuïtat i de totalitat que percep el lector en acabat de llegir-la en multiplica la impressió.

Julià de Jòdar, de família i entorn immigrants, optà un dia, «per la saturació espriuana en la meua sang literària», per escriure no en la llengua materna, sinó en l’apresa. Aquest fenòmen, tan habitual en llengües amb estats poderosos al darrere, i tan beneficiós per la diversitat de matisos que genera, té una especial significació al nostre país.

El llibre és una aventura i un mèrit, també, per a Comanegra, que, en sentit contrari als costums actuals, aposta no sols per la sang fresca de les novetats i dels autors emergents —sovint foc d’encenalls—, sinó també per l’actualització i la consolidació de clàssics, com és el cas, sense cap dubte, de L’atzar i les ombres.

*

ALGUNES PREGUNTES PER A L’AUTOR

MB: Després d’haver revisat i reescrit la trilogia, ¿en què creus que has canviat —per a millor o per a pitjor— com a escriptor, respecte a aquella època?

JJ: Com sigui que la meva visió del món no ha canviat en allò essencial —el pessimisme sobre la condició humana, la necessitat de fer-se una posició moral enfront del món, el paper de la col·lectivitat com a motor de la història, les lliçons de la història com a eina de coneixement...—, puc dir que segueixo on era. De fet, els llibres intercalats entre els dos primers de la trilogia (Zapata als Encants, L’home que va estimar Natàlia Vidal) són variacions en el temps i en l’espai sobre els temes esmentats; el que va seguir a l’últim (Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?) duia fins a la bogeria un dels temes cabdals de la trilogia, com era la relació del Gabriel amb una mare persecutòria a mort; seguidament, La pastoral catalana venia a dir que d’aquella pols del passat només podia sortir l’enfangament del present, precisament a través d’un dels avatars del Gabriel (el progressista i falsari Pau Garcia); i, finalment, a El desertor en el camp de batalla, hi ensopeguem amb la derrota de l’optimisme de la voluntat enfront de la història, que no es mai redemptora, sinó cruament inquisidora, sincera i despietada amb les ànimes de càntir pretensioses i tèbiament cordial, comprensiva i acollidora amb la innocència primigènia. Ara bé: mentiria si no reconegués que, en aquest trajecte, hi he deixat despulles estilístiques, supèrbies arquitectòniques i omnipotències morals, cosa sempre útil per seguit considerant-se un humil escrivà en la Professó del Silenci de la nostra literatura.  D’aquesta manera, la revisió i reescriptura de la trilogia s’ha beneficiat d’una sinceritat sense complexos: hi he rescatat noms —Quaranta Pisos, Cros...— que sortien disfressats —Laberint, Clos...—; hi he desplaçat elements estructurals; hi he alleugerit prolegòmens per fer entrar el lector de seguida en matèria; hi he refet diàlegs, etcètera, etcètera.

MB: Alguna volta t’he sentit parlar d’una asimetria entre la valoració que la crítica ha fet de la teua obra —molt positiva— i la recepció i vendes per part del públic —no tan generosa—. ¿A què ho atribueixes?

JJ: En qualque lloc he deixat dit que mai no he sabut, com Larra, qui és el públic ni on se’l troba. De fet, el meu primer públic hauria d’haver estar el que pobla, transmutat, els tres llibres de L’atzar i les ombres, però la mort dels més grans i la diàspora dels més joves, a banda de la qüestió de la llengua —majoritàriament, castellana, d’arrels murcianes i andaluses—, me’l van furtar. El meu segon públic hauria d’haver estat el bon lector en català, però penso, humilment, que la primera versió de la trilogia potser pesava massa —pel to, per l’estructura i pel tema— per al corrent mitjà que, vulguis que no, constitueix, des de sempre i en totes les llengües, el tou sobre el qual s’aixeca, en particular, la recepció de la narrativa moderna. I el meu tercer públic, si continuem amb la facècia, hauria d’estar format pels col·legues —de fet, un crític i professor em va considerar, en algun moment, un «escriptor per a escriptors»—, estudiosos i escoliastes, però, a banda d’exemples com el teu i mitja dotzena més, no em sembla haver arribat al seu cor —un d’ells, tot reconeixent la meva aportació a l’imaginari de les classes populars en la literatura catalana, em retreia la utilització errònia d’un mot («gola» per «coll» en una metàfora violenta); un altre que feia parlar malament un fantasma; i un tercer va aprofitar una frase que jo havia agafada en préstec d’Espriu per confessar que, si hagués començat a escriure en les actuals circumstàncies, potser ho faria en castellà...

MB: Enllaçant amb l’anterior qüestió, ¿te n’has penedit, alguna volta, de la tria lingüística que un dia vas fer com a escriptor? ¿T’has plantejat seriosament d’escriure, també, en castellà?  

JJ: De fet, les meves provatures inicials, com no podia ser de cap altra manera, eren en castellà: Retrato del joven artista trepador, que tenia com a víctima propiciatòria en Terenci en el seu vessant més, diguem-ne, frenètic. Però jo no tenia prou esmolada la imaginació, no dominava prou l’ofici, i no disposava de prou lectures de profit en matèria novel·lística —encara que ja havia llegit, per exemple, el Vargas Llosa de La ciudad y los perros i de La casa verde, per parlar d’autors del moment—. Però em vaig fer una persona de cultura amb el català d’Espriu i de Capmany i de Brecht (traduït per Feliu Formosa i per Carme Serrallonga) i de Shakespeare (traduït per Sagarra), i amb els poemes de Rosselló-Porcel, o amb la versió de Sartre per Pedrolo, etc. Quan la meva imaginació ja era ben prenyada, m’havia fet meus alguns noms de la literatura universal (de Cervantes a Faulkner), i havia adquirit certa consciència de l’ofici, la llengua a utilitzar només podia ser la de la cultura adquirida, perquè l’altra, la castellana, que jo coneixia molt bé literàriament, estava massa corrompuda pel seu ús polític (odiava profundament els profes de Formación del Espíritu Nacional), per la seva degradació folklorista, i, si vols, perquè el català literari em proporcionava un distanciament higiènic respecte al material que demanava pas des de la meva ment castellana. I no me n’he penedit mai. Entre altres coses, perquè he après a utilitzar la llengua de la tribu amb més capacitat expressiva. Una vegada, quan ja havia publicat dos o tres llibres en català, vaig fer un rudiment de novel·la en castellà (Romance de valentía), bàsicament mogut per la curiositat de comprovar com podia utilitzar literàriament la llengua materna, però ho vaig avortar a temps, abans de fer-la créixer en català com a L’home que va estimar Natàlia Vidal...També podria dir-te que, en un temps que vaig fer de traductor per mera simpatia amb els autors respectius, em vaig sentir més còmode en castellà (El rey Cophetua, La península, Tierras del ocaso, de Julien Gracq, llibres dels quals no em van tocar gairebé ni una coma) que en català (La llarga marxa, Relats de la dolça terra, de E.L. Doctorow, molt intervingut per un corrector queixós de la meva construcció sintàctica «massa castellana»), però últimament he fet sengles versions per compte propi del mateix Gracq (Llibertat gran) i d’Henri Michaux (Un tal Plume), que, per la llengua d’origen i pel seu imaginari «informal» (prosa poètica falsament automàtica en Gracq, relats surrealistes amb l’humor d’un Buster Keaton en Michaux), potser m’han estat més propicis. Espero que els lectors en puguin gaudir com més aviat millor...

MB: A partir del repàs que has fet, en la primera pregunta, de cadascuna de les obres, i del que t’he sentit dir a la televisió sobre el manuscrit que tens entre mans, queda clar que els teus llibres —amb l’eix central de L’atzar i les ombres— són branques d’un mateix arbre. És a dir, es podrien revisar i ser publicats en un sol volum, si no fora una aventura suïcida per a l’editor i, imagine, un treball excessiu per a tu. I, tanmateix, l’aire de família entre els llibres, la percepció d’una totalitat, crec que potencia el valor de cadascun d’ells, on el lector pot reconèixer personatges, llocs i situacions ja llegides. ¿T’has planejat mai aquesta bogeria? ¿Emprendre, amb tots els teus llibres, el que has fet amb L’atzar? 

JJ: S'hi podria muntar un Quixot, com si Gabriel Caballero hagués sortit de casa a la recerca del seu lloc al món. Llavors començaríem amb la trilogia, amb inserció d'Els vulnerables, quan apareix Gregori Salicrú pel barri de Guifré i Cervantes; continuaríem amb el que tinc ara entre mans (esplendor i caiguda del personatge fins al final del franquisme: La casa tapiada), amb la inserció de L'home que va estimar Natàlia Vidal, nus de la seva vida a ciutat (i com a somni: ell, esdevingut actor de teatre famós com a Alexis Huertas), o sigui, entre el capítol 3 (experiència al teatre independent dels seixanta) i el capítol quatre (ingrés als rengles intel·lectuals marxistes) de la novel·la amb què estic continuant la trilogia; al final de La casa tapiada, nova inserció-somni de senyor estable (La pastoral catalana: periodista d'un diari de referència amb el nom de Pau Garcia);  i, finalment, per tancar vida i miracles, el primer relat de Zapata als Encants seguit d'El desertor en el camp de batalla. Però em sembla que ja ens podríem conformar amb la Trilogia de Barcelona: Natàlia Vidal, La pastoral i El desertor... No es pot tenir tot en aquesta vall de llàgrimes de cocodril!