Entre besar mans i vessar llàgrimes

Una altra lectura de l'hoste

11 novembre 1982

Trista, tristíssima visita... Potser algú pensa que no hauria de fer-me'n ressò, però per què no parlar-ne una mica si té incidències en la societat en la qual visc i que em preocupa pel seu conformisme? Per què he de callar quan la mateixa Església, per boca o ploma d'un dels seus alts dignataris, hi compromet tots els ciutadans en dir que la vinguda del dirigent espiritual de la catolicitat és una gràcia no tan sols per als creients, sinó també per als qui no creuen? Coneguda és l'afecció de l'Església a incloure indiferents, agnòstics i ateus entre els beneficiaris de la seva veritat des que les fogueres ja no són aconsellables...

El cap d'una Església inspirada en la humilitat i que predica les virtuts de la pobresa, ha passat (direu que és anècdota?) sumptuosament vestit (no sé si amb aquestes túniques fosforescents de què parlava la premsa) i desmesuradament escortat, ha despès cinquanta milions diaris i ha seleccionat (han seccionat els seus agents) les ànimes que podrien atansar-se-li durant les grans celebracions. I, durant dies, hem assistit al desfermament de la lloança més eixelebrada davant els tòpics més reaccionaris del màxim representant l'una organització que mai no ha parat de frenar l'ànsia de coneixement dels humans, que d'entrada sempre ha combatut les troballes científiques, com en dona fe una llarga història de persecucions, i que s'ha oposat fermament a la llibertat d'expressió en condemnar, durant segles, obres i homes que no s'adherien als seus dogmes.

L'infal·lible no ens ha dit res, és clar, dels embolics financers del Vaticà ni dels epílegs sagnants que tenen algunes operacions el secret de les quals els fidels probablement no sabran mai; no ens ha dit res de maniobres obscures i d'inversions escassament evangèliques, però no s'ha estat pas d'alçar la seva veu contra el divorci, contra l'ús dels contraceptius, contra la despenalització de l'avortament, de segur perquè només la moral de la sofrença, del càstig, ajuda a conservar situacions de privilegi. Que ho digui, si no, la dona, aquesta dona que, pel cap baix, l'Església discrimina, subordina, ja des que el papa Linus, al segle primer, establia, segons és fama, que no podia entrar al temple amb el cap descobert; aquesta dona que continua «distingint» avui quan, derogat aquell costum, encara no pot accedir a un sacerdoci monoplitzat pel baró.

I, tanmateix, les dones forneixen el gran tou del ramat. Són sobretot elles les qui busquen consol prop del pastor que parla d'alliberaments d'ultratomba guanyats a través del sacrifici diari, de la repressió no tan sols de la carn, ans d'un món personal del qual la carn forma part sense que ho sigui tot. Hom es pregunta per què, però potser es podria suggerir, entre les respostes, que a la dona sempre se li ha fet més por amb l'excusa de protegir-la contra les seves febleses. Es cert, l'Església no li ha parlat mai de Lilit, la primera companya d'Adam i contemporània seva, però l'ha atabalada amb els desvorgonyiments de la segona, eixida d'una costella; d'aquesta Eva dels nostres pecats, dels dolços pecats de l'home, dels quals tan sovint es vol que siguin els amargs pecats de la dona. Hom diria que algú encara es venja, i anima els altres a venjar-se, de la puixança natural de la femella de l'espècie, la qual l'home tem des que una curiosa divinitat, degudament interpretada per l'Església, es girà contra allò que, se'ns diu, havia creat. Sempre serà un misteri (i si l'Església en té la clau gràcies a revelacions no fetes públiques, no ens la dona) el perquè d'una facultat l'ús ple de la qual és penyorada per aquell mateix qui en feia do. Potser va semblar-hi que era massa meravellosa la joguina?

Cap misteri, però, no guanya el de l'amor que tantes vegades ha aconsellat d'emprar la violència física, empresonament, tortures i mort, contra els dissidents i, acabades les grans carnisseries amb la pèrdua de poder temporal de l'Església, ha fet que hom procurés complicar la vida de l'«ovella esgarriada», no pas sempre pels seus costums, per la seva conducta, sinó perquè no anava a buscar-ne l'origen o la inspiració en cap poder sobrenatural i en tenia prou amb la seva consciència d'home amant de la justícia, amb la seva dignitat de criatura pensant. Però, ai las!, el pensament és un crim quan no és ortodox, quan suscita la reflexió crítica i s'omple d'interrogants. Allò que potser en podríem dir l'arrogància de l'Església és subterrània, sí, perquè es disfressa amb paraules de mansuetud, però es veu prou per poc que vulguis fixar-t'hi. Hauria estat un bon moment de fer-ho aquest viatge papal, quan els catòlics havien de formular preguntes i exigir respostes en lloc d'escoltar embadalits i aplaudir les monòtones retòriques del cap d'un Estat que, afegim encara, respecta els «drets» dels colonitzadors quan no es compromet sense reserves a favor dels oprimits, aquí unes nacions l'existència de les quals és regatejada i regateja qualsevol que calla o t'obsequia amb quatre mots de cortesia quan pot parlar, i no ho fa.

El 25 de novembre, quan s'anuncia que Narcís Serra deixarà de ser alcalde de Barcelona per convertir-se en ministre de Defensa (el 28 d'octubre havien estat les eleccions generals espanyoles guanyades per Felipe Gonzalez), l'editorial de l'Avui defensa les finances de l'església dels escàndols de corrupció de la banca vaticana, i Pedrolo escriu aquesta rèplica a la multitud d'articles i cartes al lector que el diari havia publicat contra el seu anterior article:

Entre besar mans i vessar llàgrimes

Cap a mig matí del dia onze van començar les trucades telefòniques. El segon comunicant, que s'identificà, em digué que volia fer-me arribar el seu encoratjament abans no es desencadenessin les condemnes que de segur em valdria l'article que acabava de llegir, «Una altra lectura de l'hoste». Suposo que ni ell ni jo no prevèiem, però, que aviat dos llargs articles, signat l'un per Jordi Basas i l'altre per A. Dalmau Jover, tots dos contraris als meus punts de vista, ocuparien la segona pàgina de «Diàleg» de l'AVUI. No cal dir que, partidari com són del debat, em sembla molt bé, però vull afegir que em semblaria encara millor si en Basas no m'acusés de demagog. Es sobretot això el que em mou a contestar i, posats a fer, a continuar el comentari sense cap afany d'exhaurir-lo. Quedaran moltes coses per dir.

Si demagògia equival, diccionari en mà, a afalagar les multituds, se suposa que més que res, però no exclusivament, amb propòsits polítics, no acabo de veure a què treu cap atribuir-me aquest pecat quan difícilment es pot dir que hi hagi afalac en el fet de recordar algunes dades i avançar unes opinions tan legítimes com les de qualsevol altra persona i que al capdavall deixen ben indiferent l'home del carrer si, com diuen algunes estadístiques, actualment tan sols un aproximat disset per cent dels nostres ciutadans practiquen. I no em sortiu amb allò que la gent encara sol batejar els infants, casar-se davant d'un sacerdot i enterrar els morts cristianament; són funcions o cerimònies ara més socials que religioses que hom obeeix per inèrcia, per costum, per allò de «tothom ho fa». Un tothom, cert, que cada dia va baixant. Ben al contrari del que el senyor Basas creu, en escriure l'article no tenia cap esperança, ni cap necessitat, de convèncer multituds; el capdavall està ben demostrat que no tinc ambicions polítiques de cap mena, que àdhuc refuso les que d'altres tenen per mi, i també és clar, confio, que no pertanyo a cap secta. Si demagògia hi ha en aquest afer, és la de l'Església, que mentre, ens diu, té vocació de pobresa i d'humilitat, distingeix els poderosos i és amb ells amb qui s'entén. Encara no hem oblidat, exemple pròxim, que el dictador Franco, culpable del desencadenament d'una guerra fratricida, seguida d'intents de genocidi, entrava al temple sota pal·li quan tot de desposseïts encara eren percaçats pels seus sicaris.

Entre aquests perseguits hi havia molts catalans, i alguns encara ho són avui (en aquest moment, quan escric, n'hi ha una colla de detinguts i, segons denúncies, víctimes de mals tractes), perquè no es conformen amb l'ocupació, amb una ocupació que el papa, vingut de terres on no ignoren aquests problemes i als quals se'ns diu que ell és sensible, autoritza i justifica amb les seves paraules quan ens qualifica de «región». N'hi ha qui pretenen que no estava ben informat, però, deixant de banda que el seu deure, com el de qualsevol estadista que visita una altra contrada, és procurar-se aquesta informació, hi ha el fet que ha tingut prou contactes amb personalitats catalanes, entre elles el nostre honorable, per a estar al corrent. L'home que lluità contra els nazis, l'ex-minaire, queda prou enrere en la història personal de Karol Wojtyla, ascendit a dirigent de l'Església catòlica, tan enrere com el passat d'alguns revolucionaris que, en veure's les orelles, s'obliden dels seus orígens, dels seus afanys de joventut, i s'integren del tot a la societat que combatien.

M'alegra en canvi assabentar-me que Voltaire, Diderot, Marx i Engels i tants d'altres són més o menys el nostre pa de cada dia a les escoles confessionals, i molt lamento que en els meus dies, quan a una escola confessional assistia, les manifestacions d'esperit volterià, per exemple, fossin mal vistes i fins i tot castigades. Si ara se'ls estudia sense prejudicis, no desconfio pas de veure'ls incorporats al santoral. Mentrestant, potser l'Església ja haurà paït del tot el darwinisme. Fet i fet és cert que, com escriu el senyor Basas, «més tard» molts científics incòmodes han estat reclamats o simplement acceptats. No crec que això, aquesta tardança a donar-los el vistiplau, sovint amb reserves, faci de l'Església una decidida defensora de la ciència. Les noves investigacions, els nous descobriments, s'han de defensar quan es troben en dificultats, no pas quan ja no queda més remei que dir amén si no vols quedar-te al marge. L'Església, moralment, ha preferit condemnar, com ens ho podrien contar, si tornessin entre nosaltres, un Cecco d'Ascoli, cremat de viu en viu perquè havia suggerit abans d'hora que la terra era rodona, un Vergil de Salzburg, que, al segle vuitè, parlava dels antípodes, o un Thomas Campanella, torturat i durant vint-i-set anys empresonat perquè defensava les teories de Galileu, una altra víctima... La llista és llarga i us l'estalvio.

Podia haver-me esperat que, en parlar de la moral de la sofrença, del càstig, un catòlic veuria com a única alternativa i, doncs, la meva, la droga, el sexe, la pornografia, perquè és «normal» que, per a l'Església no n'hi hagi cap més. Es una reacció automàtica: quan et mostres contrari a les mesures i a les lleis repressives, no és que defensis la llibertat, sinó el llibertinatge. Es potser perquè tants papes hi han caigut, en aquest darrer? Repasseu una mica les històries de Sergi III, de Joan XII, el seu fill, de Lleó VIII, de Pau II i tants d'altres, per no dir res del cèlebre Borgia. Molts catòlics sembla que encara no hagin entès que tan sols són bones les lleis que, sense forçar ningú, permeten. No s'obliga ningú a divorciar-se, a usar contraceptius, a avortar, quan et mostres partidari de la llibertat de fer-ho. L'Església, en canvi, obliga i, com que no en té prou amb els adeptes, pressiona els infidels. Potser perquè en el clergat no hi ha dones?

Se'm culpa, oh troballa sublim!, de no defensar també (el subratllat és del senyor Basas) l'embrió femení, però potser hauria estat més pertinent dir només l'embrió si, pel que sembla, la vida sempre comença en femella i tan sols posteriorment, camí del canvi en fetus, pot decidir-se per la virilitat. Ja suposo que, si treia el cap de la tomba, sant Tomàs es quedaria ben esbalaït. No fou ell qui va escriure, i no sabem d'on treia la informació, que l'ànima s'incorpora als nens al cap de vint dies de la concepció, mentre que les nenes n'han d'esperar una cinquantena? Que lentes que són, carall! Més goig fa encara sant Agustí, aquest il·lustre convers que cita el senyor Dalmau i al qual deu esperar que, modestament, acabi fent companyia, quan explica, suposo que també amb coneixements de primera mà, que tots els humans tenen una ànima asexuada i un cos sexuat. La diferència entre l'home i la dona és que en l'home el cos reflecteix l'ànima, cosa que fa que sigui, el baró, la imatge de Déu en la seva plenitud; la dona, en canvi, és conflictiva en no reunir aquelles qualitats. D'aquestes especulacions, i ho comento de passada, sí que se'n diu anar al gra, com vol el senyor Dalmau. Al gra del mascle, no cal dir-ho.

Un altre gra, però no pas de la mateixa naturalesa, és la insinuació d'en Basas quan em pregunta si només (subratllat meu) crec lícita l'arrogància dels posseïdors de material bèl·lic, convencional o no, o de místics armats com Khomeini. De quina màniga se l'ha tret, aquest «només» tan comprometedor, però encara més gratuït? Llegiu o rellegiu els meus articles, a veure si en algun lloc trobeu una paraula a favor dels poderosos d'aquest món. Si la descobriu, hi ha premi! Què volia el senyor Basas, que m'entretingués amb russos i americans fora de context si es tractava de l'Església, d'aquesta empresa tan aptament dirigida per un religiós professional i el seu consell d'administració en un doble vessant, material i espiritual?

Tot sigui dit sense aquesta irritació que em suposa el senyor Dalmau quan recorda que ja pensava, mentre el papa era entre nosaltres i despertava tants fervors, que algun intel·lectual agnòstic sofria. Ah, si sabíeu que en aquells moments estava llegint La papessa Joana del grec Emmanuïl Roïdis! Bé, jo, per la meva banda, puc imaginar-me el meu contraopinant amb el somriure als llavis mentre el seu pensament s'ocupava d'aquests irritats. Ah, com triomfava sobre els infeliços ateus i altres espècies aproximadament aberrants, aquesta Església i l'home que parla per ella —l'única persona, ens diu, que pot convocar tanta gentada arreu!—... Sembla que al senyor Dalmau li ha passat per alt el factor espectacle que igualment, i massa de vegades, atreu la gent a d'altres actes, des de les vingudes del dictador anys enrere a les desfilades de les forces armades o algunes manifestacions de l'Onze de Setembre. És clar que no és a escala universal, perquè l'imperi eclesiàstic s'ha escampat com cap altre. I aleshores recordarem que l'Església catòlica gaudeix de l'avantatge d'haver pregonat les seves doctrines durant vint segles. En aquestes condicions, cal suposar que qualsevol altre producte també es «vendria» bé. Sobretot quan actuen aquelles forces que, com escrivia Lou Andreas-Salomé en un diari destinat a Paul Rée, són fonaments de la religió: la por, la feblesa i la cobdícia. Humà, massa humà, i que Nietzsche em perdoni.

S'insisteix, en aquest article, en els beneficis espirituals que el viatge papal pot haver significat àdhuc per als no creients. Pel que es veu, aquest «sentit espiritual» de què parla és una mena de patrimoni exclusiu dels catòlics, entre els quals no és estrany que es comptin tants amics entusiastes de la propietat privada. Els altres n'estem desproveïts i, per tant, som capaços de qualsevol salvatjada, com ho demostren, sembla (i aquest cop ens estalviem Dostoievski), les paraules que l'articulista cita d'una obra teatral de Sartre, sense recordar que l'escriptor francès, no un dels seus personatges —puix que en té de tota mena, com qualsevol dramaturg i novel·lista—, digué, referint-se a la seva persona, que la seva moral el privava de matar i que, si per atzar ho feia, no s'ho podria perdonar. Considerava que ho tenia més prohibit i tot que un catòlic, el qual pot alleujar el seu ànim en un confessionari i ésser perdonat mitjançant penitència.

Ara, és clar, ¿qui fa cas de Sartre, si sempre va viure en pecat i, més que res, potser, en pecat carnal, aquella mena de pecat predilecte de l'Església i en el qual s'han especialitzat tants religiosos que, sempre amb el nas a la pudenda femenina, deixaren constància de la seva preocupació en tot de «manuals del confessor»? Monsenyor Bouvier, bisbe de Mans, sant Antoni Maria Claret, confessor que fou d'Isabel II, Louvel, vicari general del bisbat d'Evreux, el pare Debreyne, religiós de la Gran Trapa, el «padre» Sànchez, de diliciosa memòria, i més, molts més, tan severs els uns com els altres. Per què insistir? Acabem, potser provisionalment, amb una afirmació del senyor Dalmau que ens situa en un altre nivell.

«Crist és l'alfa i l'omega», escriu, i em sembla que algú altre ja m'ho havia dit. No sé, però, que ningú ens ho hagi demostrat. També jo puc afirmar, sense demostrar-ho, que és la cara i la creu. O potser aquesta demostració seria més fàcil si el Jesús històric existí tal com se'ns assegura. Si doneu un cop d'ull als Evangelis, veureu que tenia dues morals, la qual cosa, per a una sola persona, potser és massa. Ja sé, naturalment, que parlar de demostració, en aquests assumptes, no va enlloc; ho accepto, no caldria sinó, però també puc dir que sempre he trobat d'allò més curiosa, i suspecta, la idea d'un creador que ens fa intel·ligents per a no entendre i reserva la «veritat» a la creença i l'exclou de l'enteniment. A què devia destinar aquesta facultat? Llàstima no poder saber-ho, un dia, en aquesta sala d'espera immensa, i de construcció tardana, que deu ser el purgatori...

El senyor Dalmau opina que les finances del Vaticà, la promoció de la dona i d'altres afers semblants tenen ben poca importància, i això em fa sospitar que té la sort de viure en un altre món, en el qual les immoralitats financeres són negligibles i la situació de la dona d'un interès secundari. Cap d'aquests accidents «no pot restar virtualitat a les promeses de Crist», ens ensenya. No és estrany que pensi així si abans, a propòsit de l'alfa i l'omega, ja ens ha alliçonat: «Això és anar a fons». Tan a fons, diria jo, que no hi arriba la llum. I a mi, per dir-ho figurativament, m'agrada gratar, però no tinc vocació de talp.