... ...

L'infiltrat

L'art de ser

Santi Borrell

El plantejament del llibre és original. Converses, trobades, tertúlies obertes, diàlegs on entren i surten pintors, artistes, poetes, directors de cinema, i figures rellevants de la cultura catalana. Un llibre que va sorgir durant la pandèmia, com una resposta a l’aïllament, quan es va haver de recloure al seu estudi de Cadaqués. Un llibre també sorgit de la seva col·laboració amb la revista El Temps de les Arts, un dels millors portals digitals de la cultura catalana, centrada en arts visuals, teatre i música. Vicenç Altaió, poeta, escriptor, crític d’art, investigador de la paraula, va ser director del centre KRTU (fundat el 1990 i clausurat el 2009) i després de l’Arts Santa Mònica, durant més de vint anys, difonent la cultura i l’art, a través d’exposicions, intercanvis, seminaris i beques. Des del 2017, és president del nou espai Brossa, per tal de prosseguir amb el seu treball. És així que no podem entendre l’obra poètic i assagística d’Altaió sense aquesta fusió entre poesia, art i llenguatge. És així com es pot entendre el llegat de la postmodernitat, amb un criteri, amb un base sòlida, amb una arrel que puja o baixa. Una arrel del temps, al cap i a la fi.

 

Vicenç Altaió et planteja l’art, la història de la cultura a través de la seva vitalitat. Ha llegit als grans cronistes catalans del segle XX, i a la seva manera, de forma avantguardista, fa una crònica sense imposar un relat cronològic, com si llences els daus al mar. Altaió ens ensenya l’essència de les avantguardes, de quina manera es pot fer art de qualsevol material, de qualsevol objecte que ha perdut el seu valor convencional. També aporta reflexions sobre l’evolució del món, de la política, de les principals qüestions que estan afectant al planeta, reflexions que es poden seguir a través dels comentaris que deixa per les xarxes, com si el llibre, com tot llibre, estigués viu i es continués escrivint. (Ben aviat, els futurs historiadors estudiaran les xarxes socials per entendre altres facetes dels escriptors, dels artistes, dels científics).

 

“El món ha canviat el passat i no sabem cap on anem”. Al llarg del llibre va deixant perles d’aquesta fondària, perles de dotze paraules que resumeixen una civilització en crisi. Altaió ha estat un espectador privilegiat de tot el moviment cultural i artístic català dels últims cinquanta anys. Llibre darrera llibre, és com si estigués configurant una enciclopèdia de l’art, sense cap determinació, una crònica sentimental i social de tots els artistes que ha conegut, sobre totes les impressions que ha rebut, a partir de totes les notes que encara ha d’extreure per algun lloc o un altre de la seva memòria.

 

L’escriptura d’Altaió és emocional. Tot el que és una emoció: un quadre de pintura, un poema, una conversa, una instal·lació conceptual, un documental, una acció, un text dramàtic. Això és el “tràfic d’idees” que reivindica. Tardes de diumenge és el dotze llibre de la seva obra assagística que va començar el 1986, i que ens ha deixat llibres destacats com L’escriptura sense llançadora (1997) o Desglossari d’un avantguardista (2000). Sense entrar en debats estèrils que no porten enlloc, Altaió expressa massa passió i massa entusiasme per a etiquetar-lo simplement com un poeta i assagista postmodern. Les seves aportacions s’haurien d’extreure d’una altra manera. Hauria de ser llegit com un Carles Hac Mor més estructural, més teòric, més metòdic, o com un Perejaume, més lliure amb les seves connexions. El primer article del llibre està dedicat a l’Anna del Tao, una veïna mística i entranyable de Cadaqués. Altaió ens parla de la màgia dels paisatges i de la presència de persones que han perdut el nom, ja que la memòria no acostuma a tenir nom. “Al revolt que gira cap endins, es contempla una llarga paret seca que jo voldria que fos la meva biblioteca”. Vicenç Altaió és tant postmodern que no el podem entendre simplement com un postmodern. “Amor i confiança amb la comunitat” és un dels seus grans lemes, “perquè visc en el viatge i en desconec l’itinerari”.

 

Per Vicenç Altaió no es pot separar l’art de l’art i la vida dels llocs. Per això, dedica el segon capítol a l’actor Hermann Bonnin, a partir de la seva relació amb l’espai Fundació Brossa, Centre d’Arts Lliures, situat al carrer de la Seca. “Aquests carrerons de pedra romana que envolten els palaus de l’entorn del Picasso, entre ells el més estret de Barcelona, el carrer de les Mosques, són com els recs del nostre cervell-laberint”. Té una narrativa precisa i connexa, que va de cara, què es vol plantar davant la realitat, que la vol tractar de tu a tu. Vol que la realitat es torni plural per tal de poder dialogar. Segurament, un dels capítols més originals del llibre és la visita que realitza a Jordi Cuixart i als presos polítics a Lledoners, amb la presència de Pere Portabella, converses on es condensa la intel·ligència i el pas històric del temps. Altaió dóna la clau en definir l’Autonomia de Catalunya: “Els vigilants dels nostres presos polítics”. Lògicament, es posiciona de forma clara per la independència de Catalunya, com molts altres poetes, escriptors, músics i artistes.

 

En cada capítol parla d’un autor, d’un poeta, d’un artista, com si també fossin tributs a altres artistes, a altres poetes. Destaquen les seves mencions a J.V. Foix, Walter Benjamin, Paul Éulard. Salvador Dalí, Duchamp, Carles Santos, Joan Brossa, Palau i Fabre, Albert Serra. Aquest llibre és un pou de saviesa i el pots anar omplint la galleda tantes vegades com vulguis. El capítol que dedica a Biel Mesquida il·lustra aquestes paraules antològiques: “A la història de la literatura, hi ha molta gent que escriuen sols, aïllats, d’ofici; i uns pocs altres participen, a més a mes, d’una aventura comunitària, directa, en expansió”,

 

En cada capítol, va deixant frases antològiques: “Sabem com és el món vell, però no coneixem el nou”. “Mirar és escoltar”. El capítol dedicat a Antoni Tàpies, on descriu la rutina de treball d’un artista, la vida monàstica i espiritual de Tàpies, s’hi afegeixen múltiples referències culturals i artístiques, per acabar-lo situant al costat de Joan Miró. Altaió (que rima amb Miró) ha visitat nombrosos tallers d’artista. Ha conegut a centenars i centenars d’artistes de tot el món, mantenint una relació molt estreta amb una cinquantena d’artistes. L’article dedicat a Pere Noguera, artista de la Bisbal de l’Empordà, considerat com un dels artistes més radicals i alternatius que ha sobreviscut a la retòrica del llenguatge, esdevé un compendi de visites a tallers-cases d’artista. “A les golfes, res no mor, com sol passar amb les andròmines que es guarden a les cambres de mals endreços del món”. Un altre dels grans capítols del llibre està centrat en la figura del crític i professor d’estètica Arnau Puig, tot un home, tota una obra.

 

Vicenç Altaió és una persona optimista, generosa, i això fa que sigui una persona estimada i respectada. Hi ha transgressió en els seus plantejaments? La seva biografia, lligada a l’art i a la cultura, ja és tota una transgressió. Ell expressa desig, curiositat pel coneixement, amor infinit a la realitat. El llibre acaba amb unes postals reivindicatives de poetes i artistes sobre l’amnistia dels presos polítics catalans, on s’assumeix la repressió política contra el moviment independentista que va impulsar el procés, defenestrat per totes bandes, com si fos el tros d’una bandera descolorida i estripada d’un balcó.