... ...

Esdeveniments

Maria Antònia Oliver, novel·lar la realitat

Entrevista de Marta Nadal a Serra d’Or, maig del 1992

Maria Antònia Oliver, guanyadora del darrer premi Prudenci Bertrana amb la novel·la Joana E., introdueix amb aquesta obra un seguit d’elements nous a la seva narrativa: el to melodramàtic, la introspecció i l’intimisme, i el mateix fet de novel·lar una biografia. L’autora, que continua amb la seva detectiva, Lònia Guiu, té en projecte una nova novel·la, que s’acostarà a la ciència-ficció.

«Sabia que havia de fer aquesta novel·la; si no l’escrivia, ja no faria res més», diu l’escriptora referint-se a Joana E. L’homenatge de Maria-Antònia Oliver a aquest personatge femení és també l’homenatge a tres escriptors que d’alguna manera l’han influïda, com també han marcat la protagonista de la novel·la: Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Víctor Català, de les quals podem trobar fragments de les seves obres en aquesta novel·la.

Traductora i autora de guions per a ràdio i televisió, Maria-Antònia Oliver ha estrenat darrerament l’obra de teatre Negroni de Ginebra.

Un quart de dotze del migdia. Barcelona. Ens trobem a casa de Maria-Antònia Oliver, en una sala on algunes fotografies ens acosten el paisatge de Mallorca. L’Estel, una gossa gairebé cega, de color de mel, ens fa companyia asseguda a estones al sofà, a prop de la mestressa, de qui, sobretot, reconeix la veu.

Hi ha dos temes gairebé sempre presents a la teva obra: d’una banda, el que fa referència als Països Catalans i, de l’altra, allò relacionat amb la condició de la dona, o amb el feminisme directament. Quin dels dos consideres prioritari, si és que podem parlar de prioritats?

—Per mi pots parlar perfectament de feminisme, encara que no estigui de moda parlar-ne; no és el mateix feminisme de fa vint-i-cinc anys, és clar, però encara és necessari. A la televisió, per exemple, la majoria de persones que apareixen als debats, o convidats en programes culturals, són homes; els governs estan governats per homes, només hi ha dues dones al capdavant. Per tant, jo encara parlo de feminisme. Sobre el que em preguntes, et diria que a la meva obra hi han pesat moltes coses, fins i tot les que jo no sé; coses que no les he sabudes quan escrivia i que, després, un lector m’ha descobert. És a dir que, primordialment, no hi ha pesat ni el feminisme, ni els Països Catalans, ni cap altra cosa, sinó moltes en conjunt. Quan escric una novel·la no penso què és el que hi pesa més, sinó que intento, bàsicament, de fer- la ben feta.

Si no ho recordo malament, a Vegetal, publicat l’any 82, deies que el que és important en literatura no és tant el «què», sinó el «com» es diuen les coses. Ho continues creient?

—Ara jo diria que el que és important és el «com» i el «què». És a dir, és molt interessant el «com», però sense el «què», crec que una obra no funciona del tot. Tampoc no crec, però, que en aquells temps fes una afirmació tan taxativa; és clar que jo canvio d’opinió regularment... Em penso que la meva generació va intentar molt de fixar-se en la manera com deia les coses.

Per a la generació anterior a la teva, en part era més important dir i denunciar l’estat de les coses, que no com aquestes coses eren expressades. Això pot haver comportat algun tipus de mancança a la nostra literatura?

—Jo penso que això passa i ha passat a totes les literatures. La literatura catalana, encara que hagi patit la guerra i la postguerra, crec que es pot comparar amb qualsevol altra; el que passa és que no es fa, no es compara, i això és dolent.

Lònia Guiu, la detectiva mallorquina de les teves novel·les policíaques, és un dels teus personatges femenins més coneguts. Els trets que defineixen el tarannà de la Lònia, però, no creus que en algun moment podrien ser compartits per un home? És a dir, no és una mena de versió femenina del detectiu mascle, per molts pintallavis que col·leccioni?

—De veritat t’ho sembla? Precisament ahir vaig anar a un institut a parlar de les meves novel·les policíaques, i totes les noies em varen dir que era una dona com calia —que tampoc no ho és—, i els nois, en canvi, estaven bastant dolguts amb la Lònia perquè la troben massa feminista. Quan vaig crear Lònia Guiu, que va ser amb el col·lectiu Ofèlia Dracs, tenia molt clar que no volia fer un personatge femení que fos com els masculins, i a les novel·les encara em vaig afermar més en aquesta idea. Jo vull crear uns personatges femenins que no siguin, precisament, els estereotips dels masculins. Jo crec que l’home i la dona són diferents i han de conservar aquestes diferències; i penso que la Lònia no és com els detectius perquè no és una heroïna; jo la veig molt com una dona d’ara mateix.

—A gairebé tots els teus llibres el personatge protagonista és una dona.

—Menys en el primer, sempre han estat dones, sí. Però no ha estat un fet voluntari, sinó que ha vingut donat perquè jo, amb la dona, m’hi trobo millor. Quan hagi acabat la tercera novel·la de la Lònia Guiu, que ara estic escrivint, vull centrar-me en un llibre sobre els talaiots, i el personatge, suposo, serà un home; perquè em surt un home, i també perquè penso que si els homes han utilitzat la dona per fer-la protagonista de les seves novel·les, per què les dones no podem utilitzar els homes per fer-los, també, protagonistes de les nostres? I, aquí, «utilitzar» no té cap sentit pejoratiu, eh! Em penso que potser ja és hora que les dones ens posem a fer parlar un home, a veure com ens surt. La dona no ha acabat de parlar, encara, però també pot fer-ho per mitjà d’un home.

—Joana E. és una novel·la que marca un seguit de diferències respecte a les teves obres anteriors: pel to, pel caràcter introspectiu... Volies, conscientment, fer una novel·la diferent?

—Aquest llibre volia que fos, només, la vida de la Joana. I d’aquesta vida agafava els bocins que m’interessaven per fer la novel·la, potser és per això que és diferent de les altres. No sé si aquesta és la meva millor obra, jo crec que no; n’hi ha d’altres que m’agraden més.

Com has establert els límits entre el que és ficció i el que és real? Els límits entre novel·la i biografia? Perquè n’hi ha d’haver, suposo.

—Sí, sí... Jo vaig conèixer la Joana cap al 1979, em sembla. El primer dia ens vam caure bé, potser perquè totes dues érem mallorquines; després ens vam tornar a veure, ella em va anar explicant la seva història, i jo l’anava enregistrant; també em va donar alguns escrits seus. Tot aquest material el vaig guardar i vaig intentar fer aquesta novel·la l’any 80 o 85, però no va ser fins al 1988 o el 1989 que m’hi vaig posar de veritat. No vol dir que anteriorment no ho fes de veritat, però passava que quan arribava a la pàgina trenta o seixanta, m’adonava que allò no era el que jo volia escriure; i el problema era que no havia establert els límits, no havia trobat el to. Més endavant, ja vaig tenir clar que l’obra quedaria emmarcada en el temps que va des que la Joana neix fins que es casa per segona vegada, agafant els bocins de la seva vida que m’havia explicat i que a mi m’interessaven per confeccionar un personatge que havia de ser ella, però també un personatge meu, propi. Vaig fer el guió i em vaig posar a escriure. Tinc moltes més coses de la Joana per explicar, que no sé si les explicaré mai; potser no o potser sí, no ho sé. Ara, de moment, no ho tinc previst.

La novel·la, que parteix de la realitat, juga amb molts elements de ficció inspirats o extrets d’obres literàries.

—Sí, no tots els elements són reals. Per exemple, no són realitat els noms. Tots, excepte el de la Joana, són inventats. Tampoc no és veritat que mossèn Antoni Maria Alcover anés a casa seva; hi va anar un capellà, i un personatge, que no era pas un pastor a la vida real, va contar una rondalla. Aquest personatge, transformat en la figura d’un pastor, és el Gaietà, el pastor de la Víctor Català. Tot al llarg de la novel·la hi ha bocins de Jane Eyre, de Solitud i d’Els anys. Charlotte Brontë, Víctor Català i Virginia Woolf són tres escriptores que m’agraden moltíssim i que havien marcat la Joana. Ella, a vegades, em deia una frase i després afegia: «Això no és meu, això és de la Charlotte Brontë, de Jane Eyre, però si ella ho ha dit tan bé, per què jo ho he de dir d’una altra manera?». Jo també he agafat aquesta mateixa idea i l’he exagerada. Si algú vol buscar coses d’aquestes tres autores a la meva novel·la, en trobarà moltes. El que és bo és que no es vegin.

Has dit que no encertaves el to de la novel·la, i el vas trobar quan, precisament, vas decidir fer sentir la seva veu: «Es tractava que no fos jo qui expliqués la seva història, sinó ella».

—Sempre has de buscar el to. Jo sé quan una novel·la té el to que li toca i quan no. O el to que jo li vull donar. I el to no és l’estil.

Jo soc una tastaolletes. Per a mi, cada novel·la és una nova aventura; això ho he dit moltes vegades, i cada nova novel·la ha de tenir unes coses diferents de les altres. Jo crec, atenent-me sobretot a alguns estudis que m’han fet —persones estrangeres, no d’aquí—, que hi ha algunes coses que en mi es repeteixen, de les quals no m’havia adonat perquè jo no m’estudio. La Kathleen MacNerney em va fer un estudi, publicat en una revista americana, en què deia que sempre parlo amb dualitats. Efectivament, això passa també en aquesta novel·la, perquè la primera part de cada capítol narra el casament, i després torno enrere per explicar la història de la infantesa, de la joventut.

Quan t’has referit a la gent que ha estudiat la teva obra has fet un cert èmfasi en la qualitat d’estrangers d’aquests estudiosos. Què trobes a faltar a la crítica d’aquí?

—Que només estudia els morts. Ara suposo que la Montserrat Roig la començaran a estudiar, i la Montserrat Roig tenia la mateixa edat que jo. Malauradament es va morir; ara l’estudiaran.

Quins són els autors que, d’una manera conscient, t’han influït més?

—Jo no sé qui m’ha influït. Suposo que els escriptors i escriptores que m’agraden, però també els que no m’agraden, per saber com no ho he de fer. La literatura és un joc d’influències. Sempre.

De quina manera et va marcar la personalitat de Maria Aurèlia Capmany?

—A mi la Maria Aurèlia Capmany em va ajudar a ser la Maria-Antònia Oliver. A ser el que soc. Potser no em va ajudar a escriure, perquè jo ja escrivia quan la vaig conèixer, però a fer-me feminista, sí. I potser sense ella adonar-se’n. Érem molt amigues i crec que em va influir sense voler-ho directament. També en Jaume, com a persona, però sobretot com a escriptor i com a erudit. La Maria Aurèlia em va descobrir en profunditat la Virginia Woolf, quan un dia em va oferir de traduir Els anys, un llibre que ja havia llegit de joveneta i que m’havia passat més aviat desapercebut. Després, en tornar-lo a llegir, em vaig sentir tan feliç!... I això que no sabia gaire anglès, quan el vaig traduir per primera vegada!

Amb la mort de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig, et sembla que les escriptores i intel·lectuals catalanes teniu ara una certa responsabilitat davant del buit que aquestes dues dones han deixat?

—Jo no sé si tenim una responsabilitat més gran o més petita, però la veritat és que hem quedat amb un buit molt gran. Jo no me’n sé adonar, encara, de la mort de la Montserrat Roig. La mort de la Maria Aurèlia em va sobtar moltíssim, però la de la Montserrat Roig em va esgarrifar. Senzillament per la diferència d’edat. Jo encara sento un buit molt gran, i no sé si el sabrem omplir. La mort de l’Aurèlia em sembla que ja l’he assumida, però la mort de la Montserrat, no.

Quines obres prepares actualment?

—Estic acabant el tercer llibre de Lònia Guiu i en vull escriure un sobre els talaiots, que encara no sé com serà ni sé si l’escriuré, però és una idea que tinc: entroncar la cultura cèltica amb la cultura mediterrània. Això serà, si mai és, un llibre que s’acostarà a la ciència-ficció sense ser-ho del tot.

Et trobes més còmoda amb un tipus de novel·la com la darrera que has publicat o bé amb narrativa de gènere?

—M’és ben igual. He hagut d’escriure coses diferents en cadascuna, com també he fet amb El vaixell d’iràs i no tornaràs, que no és de gènere i amb Joana E.

—Joana E. no ha estat, però, la novel·la amb la qual t’has sentit més còmoda, oi?

—No, no m’hi he sentit còmoda perquè és la més diferent de totes: jo he volgut ser molt fidel a la Joana i m’he hagut de reprimir moltes vegades per no posar-hi coses de collita pròpia; n’hi ha, però no totes les que hauria volgut. Si en aquest aspecte no m’hi hagués mirat, no hauria estat fidel a la Joana; hauria fet un altre personatge. Per això m’he hagut de reprimir moltes vegades. Tenia molt clar que volia fer una novel·la que fos realitat, encara que no ho fos ben bé.

De quina de les teves novel·les estàs més satisfeta?

—La que més m’agrada és Crineres de foc, de moment, i és la que més mala sort ha tingut. La va publicar l’Editorial Laia; ara la voldria tornar a publicar, però primer l’hauria de revisar i he de tenir temps per fer-ho.

Mallorca apareix gairebé sempre a la teva narrativa, però sempre amb una certa dosi d’ironia.

—A totes les meves novel·les hi ha voluntat d’ironia; a vegades no em surt, o no es veu. Però en totes n’hi ha.

Conte o novel·la?

—Sempre la novel·la. Ara, hi ha vegades que abans de començar a escriure sobre una idea determinada ja saps que només et donarà per a un conte. De totes les meves novel·les primer n’he fet contes, però sabent que serien novel·les. Com em sento millor és escrivint novel·les. No soc gens sintètica.

Consideres positiva la teva experiència teatral? Penses tornar-hi?

—Per a mi ha estat una bona experiència, que continuaré, com puc continuar fent guions. Si trobo algun director que em demana de fer una altra obra, la faré.

També has fet traduccions. Intentes, per damunt de tot, ser fidel a l’original?

—Ho intento, però entenc que la fidelitat no és posar les paraules amb literalitat, sinó ser fidel a l’esperit de l’obra; crec que ho he aconseguit bastant. Tinc la consciència que traduir és trair, sempre traeixes una mica l’autor quan tradueixes. Hi ha dues premisses importants que s’han de tenir en compte a l’hora de fer una traducció: la primera, que la fidelitat no vol dir literalitat, i la segona, que traduir és trair. Sense aquestes dues premisses, jo no podria emprendre una traducció.

Per acabar, m’agradaria que ens parlessis d’en Tísner, per qui sé que tens una gran admiració, personal i literària.

—En Tísner és un amic, quan em podria ser un pare, i la seva dona, la Lluïsa, també és una amiga, quan em podria ser una mare. Amb això vull dir que les mares i els pares no els tries, i els amics sí. Jo els tinc tota l’admiració, tot l’amor i tota l’amistat del món. A mi m’ha influït molt en Tísner. El vaig conèixer a la universitat i, després, el vaig anar a veure a casa seva per unes qüestions del PEN, i ens vam fer amics de seguida. El Tísner te l’has d’estimar, per força, sempre. Ja fa vint-i-tres anys que som amics, i cada vegada ho som més.

©Fotografia: Pau Barceló