Un present per a l’eternitat

Conte inèdit de Jordi Cussà Balaguer, procedent de la primera versió d'El primer emperador i la reina Lluna. L'explicava Lluna, a la vora del foc, abans de ser la reina de l'imperi

Conta la llegenda que, quan la Xina i totes les terres habitables van emergir de l’úter fecund del mar gràcies al foc que l’escalfa per sota, a la volta celeste només es veien el Sol, la Lluna i mitja dotzena d’astres que tant podien ser l’una cosa com l’altra. En aquells temps remots, quan la Xina era un sol poble amb un sol rei (que òbviament era just i benvolent i estimava tots els súbdits per igual), la tradició indicava que, quan el monarca creia que havia arribat l’hora d’esposar la pubilla (especialment si Ell no tenia hereus i era probable que Ella engendrés el rei futur), el Consell Sobirà convocava a un Concurs Nupcial tots els joves nobles del país i fins alguns de l’estranger. 

Competien en quatre proves de naturalesa diferent: 1) una cacera amb llança i arc, el mateix dia i en paratges contigus, per comptar i valorar les preses de cadascú; 2) un simulacre de batalla, amb un regiment de cent homes per a cada aspirant, competint en aquest cas un contra un; 3) un exercici alhora social i dialèctic que consistia en sopar amb el rei, la reina, la princesa, un general i un conseller polític; i 4) un castell de focs, acompanyat de l’explicació que el feia possible. 

En deien «castell de focs» perquè els experts construïen una o diverses torretes de fusta, dins les quals s’ocultaven els homes i els estris que obraven l’espectacle. Amb catapultes verticals molt poderoses, disparaven cap al zenit celeste esquerdills de teia i encenalls i grumolls de brea; o plomes i fulles i borrissol de llana i de seda, i qualsevol cosa susceptible d’enlairar-se i resplendir com més millor. Normalment disparaven els projectils encesos, però darrerament havien aconseguit substàncies que retardaven la ignició, i els més vells recordaven que mig segle abans, un dia un arquer singular havia deixat tothom bocabadat encenent-les amb les seves fletxes quan ja volaven. Les imitacions s’havien succeït per un costat, i les innovacions eren a l’ordre del dia per l’altre. 

A vegades s’hi presentaven més de mil aspirants, entre nobles i militars, professors i estudiants, i, excepcionalment, algun membre del poble baix prou vanitós per arriscar-s’hi. Les eliminatòries successives, en tot cas, gairebé sempre reduïen els quatre últims candidats a la noblesa i l’exèrcit; en part perquè estaven més ben preparats i en part perquè els jutges els afavorien si era necessari. 

L’any que la competició se celebrava en honor a la princesa Lotus, emperò, el fill d’un llenyataire vingut d’unes muntanyes remotes que ningú sabia ben bé on eren, va trastocar els plans de tothom demostrant ser un caçador magistral, i va obtenir quinze punts d’avantatge sobre el segon classificat. Tothom va dir que a la prova del simulacre l’esborrarien: ¿què n’havia de saber, aquell trencapins, de com moure una companyia davant d’una host enemiga? La prova se satisfeia amb llances, fletxes i espases sense punxa ni tall, que només embrutaven els vençuts de sang d’animal. I s’organitzava enmig d’una vasta esplanada amb un bosquet a un costat i un rierol a l’altre. El bosquet era territori hàbil fins a la cresta d’un turó baix, però tothom que queia al rierol quedava eliminat.  

Al primer desafiament, el trencapins de les muntanyes, que es feia dir Cordebosc, va instruir els seus homes de manera que fingissin entrar al cos a cos al primer embat, per retrocedir ràpidament fingint la desbandada. El contingent rival, intuint una victòria fàcil, els va perseguir per grups cap al turó i cap al rierol, cap a l’horitzó pla del nord i tornem a començar. Al cap d’una horeta, els observadors van remarcar que les contínues anades i vingudes dels efectius de Cordebosc no eren casuals en absolut: cada vegada que s’escapolien d’una facció adversària, apareixia del no-res un escamot fugitiu dels seus i ho aprofitava per enllestir uns quants rivals. Algú va fer un recompte a ull i, mentre les baixes de Cordebosc arribaven a vint, les del noble desafortunat ja superaven la cinquantena. Aleshores el comandant boscà, que s’havia ocultat prop del cim del turó per seguir amb la mirada l’evolució de les maniobres, va ordenar un replegament total i va emprendre un atac envoltant que va liquidar la prova en poca estona.  

Però encara va resultar més vistós l’exercici contra un príncep del país veí que als vint anys ja era coronel i un guerrer de renom. El príncep va maniobrar sàviament per situar els adversaris d’esquena al rierol, assegurant-se que Cordebosc no s’esmunyís. Després va formar el batalló en punxa de llança i va atacar el centre amb braó, escollint el comandant enemic com a diana principal. Quan va obrir les ales, però, més de la meitat dels soldats rivals s’havien esmunyit seguint la riba i es regiraven  per delmar els homes del príncep des de la rereguarda. 

Gairebé la meitat dels soldats de Cordebosc van acabar eliminats al rierol, però el príncep, amb la inèrcia del combat i la presumpció que el comandant enemic hi cauria primer, només en va poder salvar una vintena. Aleshores, com per art de bruixeria, Cordebosc va aparèixer al darrere i va exigir la rendició immediata «si no es volien mullar el cul». El príncep va comprendre, massa tard, que durant l’inici de la brega, l’altre comandant havia canviat de cavall, de casc i de casaca, i s’havia escapolit de l’escomesa deixant que un lloctinent se sacrifiqués al seu lloc. El príncep es va sentir tan estafat i humiliat que, agafant una espasa de bronze perfectament letal d’on la tenia traïdorament amagada, va envestir contra el bosquerol amb el cavall al galop. En veure aquella argúcia perversa, els observadors van fer sonar el gong per aturar el combat immediatament, però Cordebosc va demanar silenci amb una mà plana i, d’un bot, es va posar dempeus sobre el seu cavall muntanyenc. En el moment precís, quan el príncep enfollit ja amenaçava escapçar-li els genolls, el tallapins va saltar enlaire com un acròbata, fent una tombarella tan encertada que va impactar de ple amb els peus contra el pla d’esquena del rival. El príncep que no sabia perdre va acabar descavalcat, rodolant per terra amb l’espasa nua als dits, i el llenyataire va aconseguir entomar el sotrac dalt la muntura i controlar-la des de la sella. En un mil·lenni de concursos nupcials no s’havia registrat mai una proesa que s’hi pogués comparar. Fins al punt que el darrer candidat en lliça, un marquès fill del Conseller Primer del Regne, va demostrar prudència en reconèixer que preferia estalviar-se el ridícul d’enfrontar-se a un comandant tan capaç, i que una demostració com aquella mereixia de totes totes la victòria per aclamació. Almenys en la prova del combat col·lectiu. 

El rei començava a estar preocupat i la princesa francament disgustada, perquè no era pas un llenyataire el pretendent que, per motius diferents, volien tots dos. Van ordir una certa conxorxa de cara al test del sopar, car un altre èxit de Cordebosc fóra gairebé definitiu. Però el muntanyenc va sorprendre tothom sublimant amb una senzilla genuïna els refinaments del protocol. Amb cor sincer i sense vergonya, va confessar la seva ignorància entorn els assumptes de palau i del govern del regne, i va demanar permís per escoltar tothom i parlar poc. I no va variar aquest capteniment al llarg de gairebé quatre hores, i al darrer quart va demostrar amb un discurs planer però diàfan tot el que havia après gràcies a la conversa dels comensals. Mentre la reina i els consellers, molestos o no, aplaudien mentalment, el rei suava i la princesa es mossegava els llavis. Aleshores Cordebosc hi va afegir un colofó impensable. 

—He de remarcar, malgrat tot, que sóc perfectament conscient que jo no caso en aquest casal, que em sobrepassa en tots sentits; ni amb els vostres costums, que responen a una manera de viure i entendre la vida molt distinta de la meva —el somriure que lluïa era tènue, de disculpa, i una mica trist—. Majestats, em retiraré del Concurs de Núpcies en el mateix moment en què m’ho suggeriu. 

El monarca es tibava suaument la barba amb un somriure igualment alaferit, però la princesa, amb l’expressió contorçada perquè tanta noblesa plebea la posava de mala lluna, va parlar primer. 

—Sens dubte també sou conscient que si el rei utilitza el seu privilegi i refusa el candidat guanyador, li ha d’abonar una compensació en or i terres equivalent al dot matrimonial, o sigui un marquesat. És això el que perseguiu, una fortuna fàcil? 

—Fàcil no, en tot cas —va respondre Cordebosc—. Me l’hauré guanyat a pols, si al capdavall assoleixo la vergonya del veto i la glòria del triomf en una mateixa acció. 

Dos candidats van obtenir una puntuació superior a la de Cordebosc en la prova del sopar, però el sobirà ja havia encarregat al Comptable Major que calculés quina recompensa fóra adequada per a un pretendent tan extraordinari com terrossenc. El comptable, sempre gasiu i recargolat, va resoldre donar-li poc or i molta terra: una província muntanyenca escabrosa, sense gaires habitants, ramats ni conreus, rica només en boscos, fonts i rierols. 

I l’endemà, quan la nit va estendre la cúpula negra damunt del reialme en lluna nova com sempre, tothom es va aprestar per a la prova final, la més lluïda i la més valorada pel poble, atès que «els focs que volen» es consideraven l’art dels esperits sublims. El Cordebosc va demanar competir en darrer lloc, tot i que en teoria era un perjudici, i tothom va acceptar sorprès. Ben bé fins que tot va ser acomplert, no es van adonar que ho feia perquè ningú s’hagués d’enfrontar al seu saber. 

El costum, que seguien tots els competidors amb variacions puntuals, era situar els enginys voladors al cul del clot suau que hi havia just davant de la Presidència, amb la família reial i els jutges davant de tot, i els observadors i les altres personalitats just al darrere. Cordebosc, emperò, no es va ni acostar al clot esmentat. Amb estupefacció de neòfits i mestres, va situar els seus artefactes traçant un cercle ampli i perfecte al voltant de la Presidència. Eren uns tubs cilíndrics de cartó de quatre o cinc pams de llargada i dos o tres dits de diàmetre, punxeguts del cap i plans del cul, d’on sortia una mena de cordill, teòricament inofensiu, que escopia guspires si li acostaves una flama. 

Havia instruït en secret una cinquantena d’homes respecte a la manera correcta de manipular aquelles andròmines, perquè no s’espantessin en encendre el cordill (anomenat metxa) ni quan s’envolava el tub (anomenat coet). N’hi havia de tres classes i tres colors diferents: els blaus eren els més curts i nombrosos; els daurats eren una mica més llargs i estilitzats; i els argentats, finalment, eren molt prims, allargaven vuit pams sencers i tenien molta punxa i unes aletes triangulars vora la base. Després d’explotar, deixaven enrere una aroma penetrant àcida i dolça al mateix temps, la qual, segons aquell híbrid entre bruixot i bosquerol, responia a la combustió d’unes pólvores negres que el seu pare li havia ensenyat a preparar. 

Quan per fi es van apagar llànties i torxes per quarta vegada, mentre la multitud apostava sobre quin dels tres artistes anteriors seria el vencedor, els disparadors de Cordebosc van encendre la remesa de coets blaus. Tothom va quedar bocabadat, atònit o simplement espantat en veure que els tubs s’enfilaven cap al cel a una velocitat mai vista i fins a una alçada insospitada. El temor es va apoderar de la guàrdia personal de la família sobirana quan tres dotzenes de coets d’aquells van explotar per sèries, formant, amb guspires daurades que se sostenien en el buit, la imatge deliciosa del rostre de la princesa Lotus. Després van esclatar els restants i quan la faç de Lotus ja es fonia gradualment, van aparèixer unes lletres perfectament llegibles: 

«Lotus, et saluda Cordebosc, fill de Lon Sol». 

Això va sobresaltar el rei en persona, perquè Lon Sol era... Però l’espectacle no s’havia acabat i les reflexions sobre aquell prodigi irrepetible van haver d’esperar fins més tard (i val a dir que encara duren). Aleshores, per posar-hi la garlanda majúscula, els disparadors d’aquell personatge enigmàtic van encendre la metxa dels últims projectils, més de mil, i tothom va quedar mut, amb els ulls esbatanats, escoltant el xiulet que feien en ascendir com esperits de l’aire posseïts. Van anar esclatant per tandes, escampant una miríade d’espurnes de tots colors, si bé amb predomini del blanc i el blau, per tots els racons del firmament... i formaven dibuixos capriciosos com per art d’encanteri: aquí un rectangle gran amb una cua de quatre focs; allà un triangle invertit seguit d’un altre de més petit; al bell mig una família agrupada de set espurnes ballarines... etcètera i etcètera i etcètera. Es ramificaven i multiplicaven sense parar, i fins i tot quan ja no quedava cap coet viu, van continuar dividint-se i escampant-se fins que se’n podien comptar cent... No, no, mil, i encara mil més i mil més!! 

El més increïble, de totes passades, va ser que aquells punts de foc remots no s’apagaven «mai», i la multitud es va quedar on era fins a l’alba, muda com si fos de marbre i meravellada com si hagués presenciat un prodigi divinal. En van dir «les estrelles», i són multitud les persones que encara avui en dia esmercen les nits observant-les, per simple encís o per ciència. 

Pel que fa a Lon Sol, era el germanastre gran del rei, i hereu del tron per dret, però la reina mare, com que no era fill del seu úter sempre l’havia bandejat, i alhora d’escollir el nou monarca havia conspirat per acusar Lon Sol de tots els mals del país i l’havia desterrat sense honor, súbdits ni fortuna, a una província extensa però improductiva on només hi havia gorgs i cingles. 

I pel que fa al tallapins Cordebosc, nebot del rei i cosí de Lotus per part de pare, no el va veure mai més ningú enlloc. Potser la llegenda era veritat i també ell s’havia disparat cap al cel nocturn com un coet per convertir-se en un grapat més d’aquelles puntes d’agulla resplendents anomenades «estrelles».